Raimon: “Impedireu que us fotin una escola com la que jo he patit”

Vaig al caixer a treure doblers. Em passa per darrere una família. El fill deu tenir una vintena llarga d’anys: “Avui per mi seràs el més jove”, li diu sa mare. Van al concert de Raimon a l’Auditòrium. A la coa per entrar, cares històriques de la lluita dels anys setanta i vuitanta. Molts de cabells blancs. No sé quants d’anys deuria tenir jo quan el vaig sentir cantar per primera vegada. Vint? Vint-i-cinc? Em preocupa el trencament generacional en la transmissió de valors, idees i inquietuds. Per què els joves d’avui senten tan distant Raimon i el que representa? Perquè, tenint l’endiumenjat que tenim, la vigència dels arguments del cantant de Xàtiva és més potent que mai.

Raimon té setanta-tres anys. Ben duits, lúcids, en forma física més que correcta i amb potència de veu intacta (no begué un glop d’aigua en tot el concert). Però és humà i sap que els anys passen i que el temps s’estreny, que el present és un fil tènue que mena a un futur incert. Tal volta per això, encarà una primera part del concert amb un punt malencònic, amb cançons evocadores d’uns anys llunyans, durs i enyorats alhora. “Encara estic nerviós”, reconegué, després d’un càlid aplaudiment de rebuda per part del públic, una ovació que reconeixia una trajectòria, però també atorgava el paper de referent reconegut al cantant de Xàtiva.

“El meu cant vol ser plural”, canta a la primera cançó, i aviat els records s’entremesclen amb la ideologia. “Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor. Que mueran todos los fascistas. Visca el braç treballador”, la particular Internacional que es cantaven amb sa mare per telèfon, i ara incorporada en una de les seves cançons i interpretada amb una tendresa infinita que fa estremir. La cançó que la inclou, “Punxa de temps” té l’embrió d’un dia primer de maig a Palma, mentre veia aturats un grup de manifestants a un semàfor. Amb sentit de l’humor, Raimon recordà que “els que hem patit la dictadura no ens aturàvem als semàfors”.

Amb Bagdad 91, el cantautor recordà la primera guerra del Golf. Na Beatriu, que seia devora meu, em demana: “No hi eres tu, en aquell bar de davant la farmàcia d’en Toni Torrens a la Pobla, quan esclatà la guerra per Sant Antoni?”. Li responc que no, que jo no he anat mai al Sant Antoni pobler. En acabar la cançó, els llums del concert, que s’havien mantingut del tot estàtics fins aleshores, es fonen a negre, com la pantalla d’una televisió que acaba la retransmissió en directe d’una guerra.

El concert avança i la nostàlgia i la reflexió sobre el pas del temps deixa lloc als poemes musicats, els clàssics de la nostra literatura que Raimon ens ha fet avinents amb les seves versions musicades. Ausiàs March o Joan Timoneda serveixen per obrir el calaix de la memòria dels nostres segles, com si dedins hi trobàssim aquell rellotge vell que encara marca l’hora: “Elogi dels diners”. Els versos del savi Turmeda em fan venir al cap il·lustres manacorins: “Diners fan bé, diners fan mal, / diners fan l’home infernal / e fan-lo sant celestial / segons que n’usa”. Sebastià Nadal, Antònia i Maria Mascaró, Jaume Lliteres i Francisco Suasi, especuladors infames, tapats de doblers, que compren zones verdes per demanar indemnitzacions milionàries a un Ajuntament ofegat. Quan un especulador ho fa amb els doblers del poble esdevé lladre. Sense matisos.

I del segle XV al XX. De Turmeda a Espriu. Serà la primera vegada de la nit que Raimon agafarà la guitarra, per cantar-nos una de les cançons que sempre m’he trobat cantant per dins ca nostra, quan escur o pel carrer, cantussejant: “Mai no hem pogut, però, desesperar i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit”. Raspa la guitarra Raimon, acluca els ulls, fa sentir el tro de la seva veu, i ens emociona pensar que sí, que encara avui les paraules vessen de sentit, i la nostra fe en els mots ens farà guanyadors sempre.

Abans d’arribar a l’esclat final del concert, quedaven encara les dedicatòries als referents: Andreu Alfaro, el mateix Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel o Joan Miró. “D’un roig encès” és una d’aquelles cançons tan raimonianes, intensa, amb la guitarra enèrgica, amb la potència de la veu xativina i amb el missatge clar, nítid, sense metàfores ni enrevolts: “D’un roig encès, voldria la vida, d’un roig encès, tots els amors. La gent d’ací, i la de fora, que fossin tots d’un roig encès”.

Hem passat l’equador del recital. “A l’any quaranta”, canta, “quan jo vaig nàixer, encara no havien mort tots”. El cantautor ens parla de la seva infantesa de postguerra, del record permanent del desastre de la guerra, d’allò que no visqué i no ha volgut viure mai, de la presència constant de la victòria feixista durant els seus primers quaranta anys de vida. Fa pensar. Nosaltres, els de la meva edat, amb prou feines començàvem a anar a escola quan morí el dictador. Molts se n’han volgut desentendre. És igual si no ho visquérem, avui encara patim les conseqüències d’una transició mal parida i d’un feixisme que no ha estat mai derrotat. Acaba la cançó i un espectador no pot refrenar l’entusiasme i s’aixeca per aplaudir. Aplaudiments espontanis se succeeixen a partir d’ara, com per exemple quan canta que “ens diuen que no tenim història, que la nostra és la d’ells. No volen arguments, usen la força”. La vigència del missatge torna a fer-se palesa i d’entre la platea una veu masculina i potent cria alguna cosa sobre la llei de símbols, acabada d’aprovar aquesta setmana pel Govern de José Ramón Bauzá. Raimon aclareix que aquesta cançó la va fer “l’any 1973, quan després de molts d’anys de lluita, teníem la sensació que res no canviava”. Avui aquestes sensacions es repeteixen.

Som a la traca final, tan valenciana. “Com un puny” sempre m’ha fet emocionar. I encara que hagi vist en el cantautor sempre els mateixos gests quan la fa, em meravell de com la canta amb les mans, de com fa esmunyir-se el temps amb les mans, de com amb les mans fa ajuntar-se els cossos dels amants, de com fa florir les roses, i de com, al llit d’italiana mida, es clouen els cossos com un puny. Amor i lluita, síntesi de la vida, resum de les cançons de Raimon.

Arriba el torn de la pluja, que no sap ploure. El cantautor, cinquanta anys després, és un animal d’escenari, capaç de cantar a capella davant dues mil ànimes. La pluja no sap ploure i l’escola del seu temps no vol ensenyar com es diuen els noms dels arbres i dels ocells. Raimon, però, es mostra confiat en la nostra capacitat de resistència i lluita: “Estic segur que impedireu que ens fotin una escola com la que jo he patit”. Ovació tancada d’agraïment.

El concert formal es clou amb “Jo vinc d’un silenci” i el clàssic aplaudiment superposat als versos que han esdevingut lema de tantes lluites: “Qui perd els orígens perd identitat”.

Queden als bisos, amb una anècdota per a cada un. De “Veles e vents”, diu Raimon que no l’havien feta perquè “se m’havia oblidat”. Sentint-lo cantar “He mirat aquesta terra” vaig tornar a recordar-me de Colau Dols i el puig de Maria de Pollença. “Diguem no”, la va vantar amb una corda desafinada, però la va tirar endavant, perquè hi ha lluites que no es poden aturar per una corda o un semàfor i no pot ser que els hòmens plens de raó no siguen escoltats. Quedava la darrera cançó: l’himne Al vent. Rústica guitarra, mòbils encesos enregistrant potser la darrera vegada que la podran sentir en directe de la veu de Raimon. Emoció, cant a cor, cant de cor. Ja sabem que la vida ens dóna penes, però continuarem amb les mans al vent, plenes de lluita.

Les mamballetes forçaren un darrer bis, que retornà amb una de les primeres cançons, de lletra prou explícita: “La nit és llarga, és llarga la nit”. Sí, dues hores redones, la nit s’ha allargat i el vell cantador deu estar cansat. S’encenen els llums. Davant nosaltres hi seia,Toni Torrens, record viu de l’any 91 i l’esclat d’aquella guerra mediàtica un dia de Sant Antoni. Tot torna, però res és impossible.