Radiografia del dolor i la pèrdua

11.03.2013

Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ha publicat, després d’un llarg silenci literari, la novel·la Climent (Amsterdam, 2013), talment com si es tractés del setè home del seu penúltim llibre: Sis homes (Empúries, 2005), que va obtenir el Premi Serra d’Or de Narrativa l’any 2006.

Josep M. Fonalleras | Foto Lletra/UOC

De nou, trobem el segell de l’autor: una veu literària revestida d’un lirisme flonjo, a voltes deixatat, evanescent, porós, afable, tendre, mundà, lleugerament indolent, melancòlic i sensitiu. És precisament aquesta veu literària, característica de l’autor, la que dota d’interès la novel·la, més enllà de la història (o històries, perquè n’hi ha més d’una) que se’ns explica i de la proposta formal.

Hi pot haver la temptació de fer lectures ––diguem-ne–– gironistes de l’obra. Seria un error. Els personatges que hi apareixen, vius o morts, no són sinó el pretext per teixir una història en què el dolor, el patiment i la pèrdua seran el centre al voltant del qual gravitarà tota la resta. També hi tindrà un paper preponderant la tristesa, que amararà tota la novel·la ––la presència, tímida però constant, del supermercat Lidl n’és una bona mostra.

La novel·la està estructurada per capítols ––i, de vegades, subcapítols–– breus, cada un dels quals disposa d’una certa autonomia dins el conjunt de l’obra. Destaquen els finals d’aquests capítols, en què sovint se’ns revelen sentits que no havíem entrevist en la lectura del capítol. Alhora, tals finals ––que solen ser repunts breus, elegants i suggerents–– permeten un gaudi estètic gens menyspreable.

I és que, de fet, no són sinó els detalls els que permeten que la novel·la prengui volada, atès que tals detalls ––la sorra, el ganxo, la libèl·lula, les referències culturals–– configuren l’aura de l’obra, amarada de buidor ––pisos i estudis buits, solitaris––, de mort ––la de Climent––, de decadència ––la de la mare del narrador principal, del qual no sabem el nom–– i d’absències  ––la del propi narrador en l’acte d’homenatge a Climent.

Es podria fer una lectura metaliterària o experimental ––o metanarrativa, per dir-ho d’alguna manera–– de l’obra, atès que la pròpia novel·la es pot entendre com una reflexió sobre l’acte creatiu, les pors davant del paper en blanc, el procés de gestació de la novel·la, el paper de l’autor i tòpics de l’estil. Seria una lectura que no faria cap favor a la novel·la, atès que la proposta formal ––vull dir l’estructura del llibre––, si bé pot cridar l’atenció en un primer moment, no disposa de prou gruix ni prou profunditat per esdevenir la clau de volta per a la  interpretació de l’obra. A més, les veus dels diferents narradors no estan ben diferenciades i sembla que sempre parli la mateixa persona, la qual cosa no forçosament ha de ser considerada un defecte o una mancança ––fins i tot hi ha un capítol, «Una corda on em puc arrapar», en què no hi ha manera de saber exactament qui parla, si bé potser ja és la intenció de l’autor, malgrat la confusió que genera tal capítol en la lògica de la novel·la.

En definitiva: si assagem una lectura metaliterària de l’obra, la novel·la deixarà de ser literatura per esdevenir un mer exercici literari, tal vegada reeixit, però mancat d’interès i potència narrativa. Val més, doncs, quedar-nos amb l’encant de la veu narrativa de l’autor. I és que, tal com deia Josep Pla, no cal creure en la novel·la, sinó en la prosa.