Quico Pi de la Serra. El trobador que no va anar al psicòleg

3.04.2015

L’escriptor argentí Alejandro Crimi ha escrit Jo no hi era però me’n recordo. Hagiografia de Quico Pi de la Serra. El llibre es basa en un conjunt d’entrevistes realitzades des del 2008 i durant sis anys, però manté la frescor i es llegeix amb l’agilitat d’una conversa en temps real. Julià Guillamon ha estat l’encarregat de la versió catalana i l’edició del llibre, publicat per Comanegra.

Quico Pi de la Serra

Quico Pi de la Serra | Foto: Xavier Puig per a Tots Sants

Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942) parla clar i català. Tot i que d’això del català està una mica tip d’haver-ho d’explicar, encara ara. “Si, per exemple, em contracten per actuar a Sevilla, el primer que he de fer a la roda de premsa és explicar per què canto en català, cosa que no he de fer quan vaig a cantar a Frankfurt. Per contra, si Bruce Springsteen va a cantar a Sevilla a ningú no se li passa pel cap preguntar-li per què canta en anglès”.

Ha d’afartar que et preguntin sempre per una cosa que per a tu no és cap problema. “Estic considerat una mena de portaveu del nacionalisme català, perquè canto en català, però jo canto en català perquè vaig néixer aquí i el català és la meva llengua materna. I em sap greu haver nascut aquí perquè canto per a poca gent; hauria estat millor néixer a la Xina i cantar per a milions de persones”.

Anatema! Però ja hem avisat: Francesc Pi de la Serra parla clar, sigui del que sigui, sempre que ho conegui. Pot ser de política cultural: “Aquí només pensen en reprimir, no pensen en el consumidor”; de la indústria musical: “He conegut persones que fan discos i que són uns lladres”; de les drogues: “Vaig estar uns quants anys prenent cocaïna fins que vaig descobrir l’ayahuasca”; les dones, amb qui acostuma a “quedar bastant malament”.

No falta, és clar, la Nova Cançó: “Sempre m’ha semblat una cosa falsa. La gent es feia idees falses, l’únic que el caracteritzava és que es cantava en català. Només pel fet que es parli o es canti en català no vol dir que sigui interessant, bé, cal veure què es diu”; fins i tot de l’abast de la seva feina: “la cançó com a mobilització o com a intervenció sempre l’he considerat utòpica, perquè les cançons no fan les revolucions”. A qui li piqui, que es grati. No és estrany que en el cinquè capítol el crític musical Mingus B. Formentor el defineixi com a bluesman punk.

Jo no hi era però me’n recordo recull les xerrades que, des de l’any 2008, han mantingut Pi de la Serra i l’escriptor argentí Alejandro Crimi (Mendoza, 1960). El que en surt és una biografia entrevistada, l’esbós de la personalitat i l’obra d’un creador únic en el nostre panorama musical. L’hagiografia d’algú que no és un sant en absolut. Tampoc ha pretès ser-ho mai.

Com en tota biografia, hi ha un repàs vital. Aquestes pàgines són un anecdotari sucós. Pi de la Serra n’ha viscut de tots colors: ha hagut de saltar per la finestra al final d’un concert a Santo Domingo per escapar de la policia; un taxista l’ha deixat tirat de matinada a Mèxic DF, amb Pablo Milanés i Silvio Rodríguez; l’han detingut: ha esquivat la censura amb les respostes més bèsties; ha creuat la frontera dins el maleter d’un cotxe per poder anar a cantar a París; l’ha casat un excapellà que al costat de l’altar hi tenia Lenin, Guevara i Castro; ha pres classes de sitar amb Ravi Shankar; ha compost boleros retallant frases d’una novel·la de Pere Gimferrer.

Quico Pi de la Serra

Quico Pi de la Serra

“Sóc un humil psiconauta”

Però Jo no hi era… no és un llibre d’aventures. Hi ha també, hi molt, reflexió sobre la professió, que desmitifica amb absoluta naturalitat: “Sempre m’he sentit part del món de l’espectacle, tan familiar d’una tia que fa striptease com d’un intel·lectual que munta lectures poètiques”. El terme cantautor no el convenç, i prefereix definir-se com un trobador, o com un fabricant de cançons. “Hi ha gent que fabrica cadires o guitarres, i jo fabrico cançons”.

Potser aquesta consciència el va portar a ser el primer dels integrants dels Setge Jutges que es va plantejar dedicar-se professionalment a cantar. “Eren gent que formava part de la burgesia liberal catalana, barcelonina, que va dur a terme un pseudoactivisme cultural possibilista”. I a ell, el voluntarisme sempre l’ha molestat.

Pi de la Serra fuig de l’adulació, però alhora reivindica la dignitat del seu ofici i l’esforç que requereix i l’orgull de fer-ho tan bé com sap. “La nostra única feina és continuar fent cançons i cantar-les”. Unes cançons que el llibre convida a escoltar pàgina rere pàgina.

Jo no hi era… comença amb una entrevista amb la mare d’en Quico. Des del més enllà, la senyora Maria explica que al seu fill el van fer fora del Liceu francès perquè “era un nen que ni estudiava ni aprenia, que estava sempre com un vegetal”. Eren els temps de “posi´l a treballar que no serveix per estudiar”. En Quico rebla: “Ara hi ha psicòlegs”.

Sort que llavors no s’estilava. I que les pastilles que va prendre no eren precisament Diazepam. Totes això que ens hauríem perdut. Perquè jo no hi vaig ser. Però quan ho has llegit, és inoblidable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris