Qui va, de groc, al teatre?

22.03.2019

El dissabte passat, 16 de març, Els Joglars van actuar al Teatre Auditori Can Palots, a Canovelles. El Santiago Rusiñol de Ramon Fontserè ha passat com un estel fugaç, ja que aquesta ha estat la primera i (fins al moment) única representació de l’espectacle Señor Ruiseñor a Catalunya. Per què?

Els Joglars van representar ‘Señor Ruiseñor’ a Canovelles. © David Ruano

El darrer espectacle dels Joglars, Señor Ruiseñor, gairebé ens ha passat de llarg, fugaç i gairebé desapercebut, ja que ha estat un sol dia al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles (bravo pels programadors, valents!). I això que enguany s’ha celebrat l’Epicentre Rusiñol al TNC, s’ha estrenat entre altres espectacles l’Orationibus#SR dirigit per Albert Arribas (que a finals d’abril anirà al Tantarantana), i s’han publicat uns quants llibres de o sobre l’artista català més polifacètic, modernista i moderníssim. Els Joglars es queixen de no tenir bolos a Catalunya, diuen que per aquí ningú no els lloga. La llarga carrera i la vàlua artística de la companyia estan fora de tota discussió, però també és veritat que no hem pogut veure ni Vip ni Zenit a les cartelleres catalanes. Si a Catalunya algú els va programar, no ens en vam ni assabentar. Darrerament hem sentit molt a Albert Boadella, i hem vist ben poc Els Joglars.

L’obra que ara gira per les Espanyes, en castellà i coproduïda a Madrid (CDN) i Valladolid (Teatro Calderón), té de protagonista un jardiner amb reuma i aficionat als sedants que, eventualment, treballa interpretant l’artista a les visites teatralitzades al Museu Rusiñol. En medicar-se agafa uns bons globus i es transforma en Rusiñol, i aleshores parla de moments i anècdotes de la vida de l’artista: la bohèmia a París, les festes modernistes, els jardins d’Aranjuez, Zuloaga i Casas, coses d’aquí i d’allà. Quan no ha pres la poció verda i no va col·locat, el personatge té una entonació i una gestualitat que recorden a Fernando Fernán Gómez o a Rafael Álvarez El Brujo. De cop i volta, el patronat del museu canvia de rumb i decideix dedicar l’equipament a un nou Museu de la Identitat Catalana. Tothom s’hi apunta amb entusiasme, allò sembla una mena de Club Súper 3 a Corea del Nord, especialment per l’entusiasme patriòtic i queco de les directores del museu (que caricaturitzen Marta Rovira i Carme Forcadell, amb un accent català exageradíssim), dels periodistes afins (una mena de Matthew Tree grotesc), dels comissaris i subalterns pilotes (un tal Furull) i d’uns mossos d’esquadra accelerats i ridículs (clowns amb barretina).

Ramon Fontserè és Santiago Rusiñol a ‘Señor Ruiseñor’. © David Ruano

En els preparatius del nou museu-mausoleu identitari i adoctrinador, queda ben clar que dirigents, institucions, premsa i corifeus estan al servei d’una Catalunya supremacista, racista, ignorant, fanàtica i sectària. Són, com diria la Cayetana Álvarez de Toledo, l’avantguarda cultural de “la tribu amarilla”. Les directores del museu estan on fire preparant una de les vitrines per mostrar un crani català, que és d’una mida superior a la dels “veïns”. Els de “Tele Res” es combinen amb els d’”Òdium Cultural”. Se cita al factòtum “Puigdement” i se celebra el premi al “català autèntic”, una mena d’home primitiu que, nu i entotsolat, es tapa les vergonyes amb una estelada. Hi apareix, també, algun andalús “integrat”, que ha estat víctima d’una síndrome d’Estocolm galopant (amaga un llaç groc camuflat a l’underwear). En un moment donat, fins i tot treu el cap la bèstia negra dels Joglars, el terrible Ubú President, en Jordi Pujol amb les seves picors, tics i gargamells, confessant sotto voce els seus desfalcs i teledirigint un jardí de capolls indepes fanàtics. El gag dels dos mossos comptant-se els plecs del cul com a garantia de catalanitat és un despropòsit hilarant. Som als jardins de la paròdia de Canprosa, passegem pels terrenys de les gatades pitarresques, riem al pati d’escola del Polònia.

La subtilitat no és una de les virtuts d’aquest muntatge, que en té altres. Tot i que el personatge de Rusiñol (a qui a Aranjuez anomenaven “ruiseñor”) no és en els nostres dies tan conegut, popular i present com ho eren Pujol, Dalí o Pla, Ramon Fontserè aconsegueix perfilar un altre retrat interessant, malgrat que ara no tenim al cap el referent de la dicció i els gestos de l’original. Al llarg de l’espectacle es desplega una munió de recursos i moments esplèndids: les projeccions de les pintures al ciclorama ens transporten al moment de la creació plàstica, la dansa de la morfina ens mostra un ritual psicotròpic a tot color, els jocs amb les ombres xineses homenatgen tant Els 4 gats com molt del teatre de sala i alcova de l’època. Hi ha, també, una auca genial, tota ella feta amb una cinta i quatre màscares, demostrant que per fer bon teatre n’hi ha prou amb una tarima inclinada, un bon joc de llums i un bon grapat de gràcia i talent -i no és poca cosa. La marca Joglars continua brillant, en l’aspecte artístic, tècnic i plàstic, malgrat els anys i certa inèrcia repetitiva, segueixen cosint escènicament la història amb l’actualitat. I l’actualitat és aquí el quid de la qüestió.

Els Joglars van representar ‘Señor Ruiseñor’ a Canovelles. © David Ruano

La qüestió de per què gairebé cap programador català s’ha interessat fins al moment per aquest Señor Ruiseñor… La raó principal i evident és l’opinió que susciten els posicionaments polítics de Boadella i “els seus” entre molts catalans, i que els ha condemnat a cert ostracisme. Això explica en part els mals resultats de taquilla en teatres catalans dels darrers muntatges de la companyia –no sabem si per desinterès o per boicot. Deixant de banda això, jo diria que, en tercer lloc, tot i que l’espectacle està ben travat i bastit, i és ple d’encerts, de farsa, mordacitat i mala llet, no pot competir com a obra tragicòmica amb l’esperpent i els disbarats de l’actualitat política, ni amb el patetisme d’uns i altres. Dit això, caldria afegir que en l’espectacle hi ha troballes de forma però també problemes de fons. El primer de tots ells és que, tot i saber que no es tracta d’un documental ni d’una peça històrica, la figura de Rusiñol (que ens queda lluny i és avui força desconeguda i desdibuixada) està tergiversada, manipulada i simplificada. La complexitat del personatge històric, la seva “distància irònica”, el seu “relativisme ideològic”, potser no s’ajustaven al que l’obra volia expressar. I és que, tal com descrivien Rusiñol els del TNC, el “compromís crític d’un artista contra la invenció de veritats col·lectives i la seva instrumentalització política”, el van dur en realitat a repartir cleques i befes a totes bandes, i per això igualment en va rebre també de tot arreu. Els Joglars perden en bona mesura, amb la seva caricatura, l’oportunitat d’oferir una crítica més punyent, àcida i profunda dels errors i els pecats del processisme (que en té molts), com també dels posicionaments anacrònics i tancats dels seus oponents. Val a dir que amb el seu espectacle sí que són fidels, tot i això, a una constant d’aquella època: la de l’apropiació interessada, cíclica i unilateral de la veu i del llegat de Rusiñol.

L’altra cosa que crida l’atenció de l’espectacle dels Joglars és que posin tot un país en un mateix sac, i que es mofin d’unes polítiques que, actualment, es troben a la presó o a l’exili. És clar que no cal posar límits a l’humor, etcètera, etcètera, però sorprèn una mica que el judici bufonesc provingui d’una companyia que, fa quaranta anys, va muntar un espectacle tan crític, lúcid i compassiu com La torna. No cal ser un indepe, un “carlista” o un teletubby per pensar que els Joglars “s’han passat tres pobles”. Tot i que l’expressió no és correcta en català, això ha passat literalment: passant-se tres pobles, han anat a petar directament al poblet de Canovelles, sense parar en cap altre teatre de l’àmplia geografia catalana.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “… al servei d’una Catalunya supremacista, racista, ignorant, fanàtica i sectària”… Per arribar aquí no cal passar per taquilla: a diari i a qualsevol tertúlia de TV o ràdio espanyoles serveixen aquest menú a dojo en format “periodístic” . Pel mateix preu hi haguessin pogut afegir “colpista i violenta” i així fer la seva petita contribució a demostrar la “rebel·lió del Mistol”. El que és ben estrany és que aquesta Catalunya totalment desquiciada hagi atret més de 50.000 espanyols i de 150.000 estrangers que s’hi han instal·lat a viure el darrer any. Pas mal per ser una societat tan repel·lent!
    A mi sempre m’ha agradat l’humor barroer dels Joglars, i el “procés” dona matèria primera per 100 paròdies, per però com bé dius, quan la sàtira s’acarnissa sobre un suposat “poder” que paga el seu desafiament impostat amb apallissaments i presons preventives injustificables, maleïda la gràcia.

  2. Abans que el Boadella és convertís al nacional espanyolisme jo era una fervorosa seguidora dels Joglars. Quan començaven a actuar i nosaltres organitzàvem setmanes culturals vàrem contractar-los per actuar en una d’elles, per allà als anys 60. Ja els puc assegurar que el Boadella apuntava maneres, distant i orgullós, com un rei sense corona.
    Després va passar el que va passar i el seu gir que el va portar a marxar a Madrid perquè aquí no se sentia volgut.
    Que pretens ara, que el portin al Nacional, per veure com una colla de bufons ens passen per la pedra?
    No gràcies. el bufó Boadella és pot quedar a Madrid i renuncio per sempre més, per molt que m’agradi el teatre, a veure res del Joglars.

  3. Aquesta obra s’ha concebut des de l’odi al catalanisme. No és estrany que els catalans no en volguem saber res.

    I tot i que em quedo amb la nota positiva de que només un teatre l’ha volgut programar, és lamentable que a Canovelles obrin les portes d’un teatre públic per burlar-se de nosaltres. Crítica i sàtira tota la que vulgueu, però dirigida al poderós, no als que són a la presó o a l’exilit