Qui guanya la partida d’escacs?

29.05.2019

Tot es redueix a un quadrat. 64 caselles i 32 peces -la meitat negres, la meitat blanques- i dos jugadors que, cara a cara, lluiten per la victòria. Per alguns, els escacs constitueixen, per si sols, una batalla intel·lectual on és imprescindible l’astúcia i una estratègia adequada com a úniques armes per triomfar. La partida d’escacs, però, explica la història d’un supervivent que té una relació curiosa amb aquest joc, fins al punt que el tauler d’escacs s’ha convertit, per a ell, en un salvador i un botxí a parts igual. La partida ha començat al Teatre Romea, i no acabarà fins al 16 de juny.

Jordi Bosch protagonitza ‘La partida d’escacs’ al Teatre Romea. © David Ruano

L’actor Jordi Bosch assumeix aquest monòleg donant vida, sobretot, a un personatge que va ser testimoni d’uns fets que van ocórrer quan viatjava a bord d’un vaixell amb rumb a Amèrica, però el passat també marca de valent el relat d’aquesta peça. En el transatlàntic s’hi troba Mirko Czentovicz, el campió mundial d’escacs, amb un caràcter peculiar, que Bosch sap fer-nos notar a la perfecció. També ridiculitza i fa una caricatura d’un altre viatger extravagant que vol reptar al jugador d’escacs a fer una partida. I és aquí, en el moment que comença el joc, quan apareix la cara B de la història, mai més ben dit, perquè a aquest tercer personatge se’l coneix com el senyor B. I ho capgira tot.

Tot plegat està basat en la Novel·la d’escacs, el fenomen editorial de Stefan Zweig que es va publicar poc després del suïcidi de l’escriptor, el 1942, conscient que el nazisme s’acabaria imposant. De fet, l’expansió del nacionalsocialisme és una temàtica que es pot veure en aquesta peça, centrant-se, sobretot, en com es torturava i maltractava als presoners de guerra per obtenir informació. Això es pot trobar en la conversa entre el senyor B i el personatge testimoni en un moment en el qual tots dos es posen a recordar determinats fets del passat. És un com un parèntesi que interromp els fets del present, dins del vaixell, per donar pas a la recreació per part de Bosch d’un episodi que va ocórrer anys enrere, relacionat amb els escacs i el nazisme.

L’actor sap posar-se a la pell de cada personatge amb encert, mostrant unes formes de parlar i de moure’s diferents en funció del personatge que adopta en cada cas, i això facilita el seguiment de l’obra, però resulta molt forçat, dins de la història, la inclusió sobtada d’una escena –la que mencionàvem en el paràgraf anterior– que narra uns fets pretèrits que esdevenen l’essència que ho justifica tot, però a l’adaptació no li donen la importància que es mereix. Això, inevitablement, fa preguntar a l’espectador sobre què va La partida d’escacs, ja que la jerarquia narrativa no queda gens clara.

Jordi Bosch protagonitza ‘La partida d’escacs’ al Teatre Romea. © David Ruano

Per contra, aquesta adaptació dirigida per Iván Morales, prioritza unes altres situacions que, tanmateix, no tenen tanta rellevància. Ho fa mitjançant un joc de llums impactant, però, en algun moment, passat de voltes i sense correlació amb allò que està succeint, i també repetint certes frases força buides amb pompositat i floritures exagerades, com en el final de l’obra.

Finalment, i per aprofundir una mica més, a banda de la bona interpretació de Bosch i un començament força captivador amb l’explicació interessant al voltant del concepte de ser monomaníac –l’obsessió per una sola cosa, els escacs en aquest cas, que és cabdal en la trama–, hi ha un factor que sobrepassa tota la resta: la bona fotografia, amb una excel·lent combinació de llums i ombres, subtil i elegant. Sí, com ja hem dit, potser massa exagerada en algunes escenes, però suggerent i potent en general.