Què t’ha passat, Antonia?

28.09.2015

La Sala BARTS ha programat la nova proposta d’Antonia San Juan, Lo malo de ser perfecto. A priori dirigida als seus fans més militants, s’ha descobert un espectacle grotesc sense trempera, una involució a la seva esplèndida trajectòria.

lo_malo_de_ser

 

Vaig descobrir l’Antonia San Juan l’any 2001, en una nit molt especial. Va ser al Club Capitol, a les rambles barcelonines, amb l’espectacle Otras mujeres. Dos anys abans l’actriu canària s’havia revelat al gran públic, com una verge caiguda del cel, gràcies al personatge de l’Agrado, el transsexual que Almodóvar va incorporar a Todo sobre mi madre, en el cèlebre monòleg (divertit, tot s’ha de dir) que ha fet història i que la va catapultar a la fama, malgrat que la intèrpret ja feia lustres que pul·lulava pels escenaris, sobretot els madrilenys, en teatre de petit format. No hi ha res millor, què hi farem!, que aparèixer en una pel·lícula d’un oscaritzat director perquè et descobreixin.

Al que anàvem. Vaig acudir al Capitol arrossegant una bona amiga que l’endemà a primera hora havia d’entrar a quiròfan per sotmetre’s a una delicada operació de resultats irreversibles. Aquella nit, vaig pensar, podia ser una bona ocasió perquè es distragués i s’evadís, ni que fos una estona (el que dura una obra de teatre), de la intervenció quirúrgica que l’esperava l’endemà. Va ser una bona decisió i vaig aconseguir el meu propòsit: “M’estimo l’Antonia –em repeteix sovint la meva amiga- però ella mai sabrà el perquè”. Otras mujeres, que més tard tindria una continuïtat amb Las que faltaban, era un compendi de monòlegs sobre diferents perfils de dona, tots per petar-se de riure, que han caracteritzat i caracteritzen el segell San Juan.

Tot això ve a compte perquè he acudit, novament amb la meva amiga, a veure el seu últim espectacle, Lo malo de ser perfecto, i dir que la decepció va ser enorme és quedar-se curt. Què se n’ha fet, d’aquella Antonia càustica, irònica, intel·ligent, sorneguera, que brodava els personatges amb una subtilesa que et feia passar de la riallada a la tendresa sense ni mudar-se de roba ni canviar-se la perruca?

Lo malo de ser perfecto s’estructura en tres escenes independents, allargades en excés, protagonitzades per l’estrella i acompanyada, en una o en un altra, de dos comparses amb qui interactua: el seu (diuen que ara ja ex) marit i guionista de molts dels seus treballs, Luis Miguel Seguí, i Félix Navarro, que interpreta el paper d’un marieta caspós (sí, ho dic així) que ni en les millors èpoques dels films de Fernando Esteso i Andrés Pajares (ostres, em pensava que ja ho teníem superat, això!), i que, per si fos poc, ens delecta amb un solo gratuït, talment per farcir, acabat de sortir d’una revista de Colsada. La primera escena versa sobre una actriu rica i excèntrica que ha lligat per internet, la segona sobre una toxicòmana perdonavides a qui li fiquen el dit a la nafra, i la tercera sobre una àvia rancorosa que vomita bilis sobre la família. En el programa de mà et prometen que l’obra és una comèdia aguda sobre el món de la parella, plena de diàlegs punyents sobre la situació de la dona, la societat, les relacions, l’amor i l’amistat. Però la realitat és que és una col·lecció de crits encadenada amb una dilatada oferta de totes les accepcions que els mots caca, pet, cul, teta, follar, polla, cony i similars de què disposa el diccionari de la RAE. Ni les picades d’ullet contra el PP, els nadius de  Vilanova i la Geltrú o el nou consistori d’Ada Colau van fer vibrar els espectadors –a priori militants i entregats a la causa-, si no més aviat tot el contrari, que amb prou feines somreien o puntualment reien, per allò de quedar bé davant d’una obra sense solta ni volta, sense gràcia ni ganxo de cap mena. En definitiva, soporífer. Em sap greu de veritat, perquè jo, com la meva amiga, també adoro l’Antonia.

A tot això, i per si fos poc, la pèssima distribució de les butaques del BARTS fa que pràcticament només puguis seguir els actors si actuen drets, perquè els caps dels espectadors que precedeixen la teva fila et bloquegen la panoràmica. De fet, tot el públic s’anava movent, a dreta i esquerre, esquivant caps, per poder seguir l’obra amb una certa normalitat.

I per acabar-ho d’adobar, la funció acaba amb “Mi gran noche”, de l’inefable Raphael, amb l’objectiu de recollir uns forçats aplaudiments. La metamorfosi de la polifacètica artista (sí, escriu, produeix, dirigeix, pinta i dissenya) de teatre, cinema i televisió ha estat sorprenent. Davant d’aquesta proposta em quedo –i ja és dir- amb el seu esperpèntic personatge d’Estela Reynolds a La que se avecina.

Intentaré recordar l’Antonia d’abans, tot desitjant que Lo malo de ser perfecto no sigui una evolució de la seva trajectòria sinó una ensopegada puntual en la seva carrera, que espero que sigui molt llarga. La meva amiga m’assegura que, malgrat tot, se la seguirà estimant, encara que ella no sàpiga el perquè.

 

Etiquetes: