Què hi fa aquí, Diana?

9.07.2018

Un món invisible viu a l’ànima, i és tan real que es pot tocar, es pot sentir. Després d’enfilar carreteres de vertigen -les muntanyes del centre de l’illa de Còrsega són com una espinada alta i escarpada-, després d’endinsar-nos fent ziga-zaga entre espessos boscos d’alzines verdíssimes, sense ni un gra de pols, arbres que oxigenen l’aire avui ben net com un vidre acabat de rentar, fem parada a la petita població de Vivario. En aquesta segona dècada del segle XXI ens aturem al mateix indret en el qual ho feien els antics traginers, els uns abans de pujar el coll de Vizzavona, els altres abans de baixar-lo. Homes i animals necessitaven restauració abans de continuar el viatge.

© Joachim Krieger

La població de Vivario té l’encant d’un poble de muntanya al seu temps enriquit pels viatjants. Per l’estil de les façanes de les cases més vistoses endevinem que aquesta època d’or devia ser el segle XVIII. A la placeta on prenem un cafè a la manera italiana, més dens i saborós que a la manera francesa, s’alça una fina estàtua de la deessa Diana amb el seus atuells de caçadora que sembla extreta del jardí del palau de Versalles. Què hi fa, aquí, Diana? No hi deu ser pas perquè sí, o per l’estrany caprici d’un prohom de la vileta.

A l’antiga Còrsega, Diana és el nom donat a Venus, l’estrella dels pastors. Dea venerata, en deien els antics homes i dones de muntanya d’aquesta estrella que és la primera que surt a la nit i l’última a desaparèixer en el cel de dia. Es diu que la deessa Venus o Diana és qui obre les portes del dia i de la nit i orienta els passos de pastors i ramats. Una estrella imprescindible al cel, doncs, perquè aquí, durant segles, hi va haver transhumància. I en la contemplació de muntanyes i prats podem imaginar com devia ser, de dura, aquella vida en què famílies senceres es desplaçaven d’un lloc a l’altre segons l’estació de l’any. En carros i cavalls amb muntures de llana o de cuir duien els estris de fusta i vímet per fer el formatge d’ovella o de cabra que avui encara hem menjat. Aquests formatges es venen en els mercats dels pobles i també en les paradetes de productes de Còrsega escampats arreu del territori insular. Un souvenir de gust antic al paladar.

Al principi, Diana no es deia Diana, un dels nom romans de la deessa Venus, el seu nom grec, sinó Lunaria: aquest és el nom antic i mític de la Dea venerata, com també s’anomenava Lunaria en aquesta regió muntanyosa de Còrsega. L’antiga Lunaria és en aquesta sofisticada i romanitzada Diana de marbre blanc. En Lunaria, tal volta figura hereva de la Deessa Mare del Neolític, es poden evocar les seves parentes màgiques: les dees blanques, fades o dones d’aigua que la tradició oral, passant per damunt de la Raó entronitzada (una dea, al cap i a la fi) que menysté la llum de la màgia i del misteri, diu que encara es poden trobar en les fonts que aquí ragen abundoses. Amb aquella facultat de la visió interior que permet veure les seves gràcils figures transparentar-se en els raigs de llum que il·luminen les fonts, bevem d’aquesta aigua dolça al tacte de la mà que l’acull per apagar la set, sí, però amb el secret desig de conservar aquella altra set que ho és de la poesia amb què els corsos, ja cristianitzats, van batejar tantes de les marededéus trobades en coves, fonts i muntanyes, i a les quals van donar el nom de Maria di a Stella.

A la ciutat de Corte, Corti en llengua corsa, en una consulta celebrada l’any 1735 en una Còrsega aleshores independent gràcies al considerat pare de la pàtria, l’il·lustrat Pascal Paoli, la nació corsa es va posar sota la protecció de la Marededéu. Històricament colonitzats ara per uns, ara per altres, o regionalitzats com fins ara, els corsos devien pensar que el mantell sovint brodat d’estrelles de a Madonna era càlid, liberal i generós com la vida que volien viure ells i els seus fills. L’himne cors, Diu vi salve Regina, és una pregària a Maria. Un capvespre, a l’església de Saint Roch de la capital Ajaccio, Aiacciu en cors, cantada pel grup Dirusiu -una polifonia composta per quatre homes de veus ben timbrades-, aquest cant esdevingut l’himne nacional que surt de la Còrsega més profunda ens va commoure fins al moll de l’os. Un món invisible però real viu, es palpa a la nostra ànima que connecta amb l’ànima de la terra, amb el seu respir.