Què era sinó la joia?

Antoni Riera s'endinsa en els versos d'Hilari de Cara, que ha publicat 'Via bàltica', un poemari que ha estat guardonat amb el IV Premi Carles Salvador de Poesia, convocat per la Universitat Politècnica de València.

Antoni Riera

Antoni Riera

Quarantí irredempt. Manacorí de catalana nació. Periodista i professor. Utopista, també.

Em sembla, gairebé, com si hagués llegit dos llibres en un de sol. Hilari de Cara ens ha presentat fa poques setmanes aquest Via bàltica, un llibre escrit feia anys i que ara ha estat guardonat amb el IV Premi Carles Salvador de Poesia, convocat per la Universitat Politècnica de València.

I per què dos llibres? El llibre darrer de De Cara és transparent ja en el seu títol. Aquesta via bàltica no és més que un camí, un passatge, un indret on deambulen els records d’una Europa cansada i vella, farcida de culpes, de guerres i de morts. Una avinguda amplíssima que parteix d’Alemanya i transita per la mar Negra, les repúbliques bàltiques, Ucraïna i l’extinta Unió Soviètica. En definitiva, els paratges actors i testimonis de la història, dels nostres dies passats, els paisatges que han bastit l’Europa i el món que avui vivim. Aquest és el primer llibre. De l’altre, us en parlaré més avall.

Les paraules meves no són gratuïtes i perquè ho comprengueu us enfil seguidament, talment prunes pansides per abastir de calories el gèlid hivern, el paisatge glaçat que ens pinta Hilari de Cara: roures, ossos, falcons, tigres, òlibes i mussols, eriçons,  ports, pescadors, ponts, xocolata coenta, dones amb trenes i mocadors per la cintura, serps, senglars, cérvols, molsa, avets, cedres… I fredor, molta fredor, gel, glaç i metalls. No és la primera vegada que els elements metàl·lics tenen presència en la poesia de De Cara. Hi trobarem espases, ganivets i punyals, però també els elements metàl·lics de la taula periòdica dits pel seu nom: plom, cadmi, zinc, ferro, fòsfor, mercuri… I quitrà, i asfalt. La història rovellada de la vella Europa, dins la seva geografia (Riga, Jurmalaa, Kiev, Volkhov, Gdansk, Minsk, Kamtxatka…) i dins l’holocaust jueu, les cambres de gas. La guerra i la consciència bruta, inquieta i conformada alhora. El passat oxidat, la memòria infectada:”Els pares disparaven a l’aire flastomies d’aiguardent de xeixa, rifles arraconats, pistoles rovellades. I rellotges, campanars, brúixoles, enfollien, s’aturaven, corrien cap enrere”, o també: ”Creus d’hecatombe, cossos travessats d’espires d’esglésies, reduncàncies de baionetes, sànscrit, torres negres”. Un continent que mal sura com una fusta amarada d’aigua oliosa en una ”mar sadolla de naufragis, silenci d’aquests segles d’assassins” plens de culpa, sí: ”La nostra immensa culpa, amb noms més a l’abast que Cassi, Judes, Brut”. Aquest és el llibre primer.

I el segon? Com sempre, entre les flames de l’èpica, s’erigeix l’enlairament del zeppelin de la lírica, talment un nigul vastíssim i espès que tot ho amara, sempre a punt d’esclatar, tremoladís, fràgil, sensible, lleuger i dens alhora. Metafòric, contundent, contradictori. Com la vida mateixa. Via bàltica és un llibre de colors, d’aigua gelada, de mars blaves, i verdes. També vermelles. Sovint opaques, negres, també. Un llibre que reflexiona sobre l’escriptura: ”He posat tantes vegades per escrit la persistència dels dies, meandres, paraules, aquest reviscolar que és meu i no em pertany del tot, com una corda de llum i carn, de miralls i d’ecos”, sobre el coneixement: ”Així conec les coses, com a llamps, com a marques roents a la pell, el cel és una farga”, que pot ser epigramàtic i sentenciós: ”Els doblers fan més via que la sang i que l’espasa”, ”Sempre hi ha un dimoni més fort que el nostre, més eficient”, ”El que resta és el més fort, no és allò que no volem, és allò que no ens vol”,  o discursiu i llargament reflexiu, alhora que profundament poètic, tot al·literant-se bellament, vellament: ”No enregistris en va la teva veu en aquest vinil de vent, no escriguis ratlles de flors blaves a les boires de l’hivern, tanmateix s’acosten ja amb passa de prèsbita com si fossin mares mortes”.

El camí inexorable, sense remei, de la poesia: la vida, l’amor, la mort. Tot, a la fi, torna a esdevenir líric entre tanta gebror, entre tanta lluentor de sabres.  I surten les dones, els amors: ”Dansau, dansau per mi, nines del nord a aquests carrers d’estiu i de dissabte”. Els tòpics de les nits fugaces: ”M’agombolaràs quan tanqui els ulls aquesta nit tan curta?”. L’aprenentatge i el creixement en l’altre, l’amor que ens fa trencadissos i fràgils: ”Em faràs més savi, més fecund, més obscurament precís, més carn de vidre prim?”. I la veritat incerta: ”Quan venguis, vestida de centaure o d’òliba, parla’m del teu país i del meu, contam la teva història, no importa que sigui vera del tot”. I d’aquí a l’amor, a la trobada carnal i a la mirada diversa, divergent, però eterna dins l’instant: ”Res no es pot dir amb cants a la lluna i aquests dos amants a la plaça, ell, trist i olivaci; ella, amb el poder de la bellesa”.

La gebror de l’Europa malalta contrasta amb l’entusiasme pel paisatge, vitalista i agraït: “¿Com pagar la tempesta i el color de les violetes, tots els cels, els niguls elèctrics, les nits, l’ombra del tast de les cireres, la dansa, el teu pais, el teu país, el teu país?”. Un paisatge vast, inabastable, interminable: ”En aquest infinit la mar fins i tot la mar és un instant, l’home un accident, els boscs atapeïts, una contracció del temps”. Un indret on també l’estiu s’acaba: ”El final de l’estiu és un ganivet blavíssim, l’ull és corprès de fulles fresques engroguint-se de cadmi, un bes perfecte d’una al·lota clara”. Al·lotes diàfanes que sovint contrasten amb realitats més agres: ”Per les voreres de l’asfalt trobareu, suïcides i nines cantant al seu desig quan es fa fosc”. Sí, entre el dubte, s’hi destria una lluita conscient contra el determinisme, contra el final inevitable i contra la vida assossegada i retuda. Un cant a la vida volguda: ”El cel és pretèrit, la mar inconstant. El futur és una praderia i tu, l’amo dels bous i de l’arada”. I és per això que trobam a Via bàlticamoments elevats de vitalisme, anegats de luxúria dèrmica, de cors que es desmunten en mil peces fragmentàries, porosos, amarables. L’amor dels cossos, salconduit cap a una eternitat incansable: ”Com podia alenar la rosada, entre els teus pits enmig de tanta mort?”. Pregunta retòrica, de sorpresa, de perplexitat renovada davant el fet repetit. Sí, sí i sí. Podia alenar, i per això canta a la companya: ”Eres la vida, la pausa entre navalles, baionetes, eres la venjança de la cendra, érem la primavera tres hores cada nit d’hivern, companys de bosc, amants resplendents a cada torn de guàrdia, un regne de vi insòlit”, encara que sigui en un ambient degradat, decadent, tapat amb “flassades brutes”. Dins la conífera, dins el bosc bàltic és on es desferma, entre la gel d’un futur massa cert, la lascívia més transparent: ”Tot a la teva boca àvida, cuixes d’adolescent, companys de bosc”. Els cossos sempre són sincers i ens abstreuen de la consciència de l’inevitable, per això, De Cara, després de negar-se la possibilitat de pensar entre el delit més ardent, conclou que ”l’espessa, la sorda, la boja joia de l’instant que ens regalava una nit que sempre feia massa, massa via”. Massa aviat, sempre. I per això, ai…”Tot era així, ara, i podia no ser-ho en un instant”. La joia tan efímera, i el dolor que retorna constant: “El mal i la misèria són fèrtils, més fèrtils que el cel i que la terra”.

D’aquells instants que el poeta sembla contar-nos gairebé en present, De Cara s’enfila cap a la necessitat del record, com a únic poder materialitzador d’una realitat que sembla fugir-nos entre els dits, com un peix llenegadís que torna a l’aigua, àvid de vida: ”No obris incautament les mans a la memòria, tanca-les a l’oblit”. I per això apel·la al record: ”Tenia les teves mans entre les meves i les besava, te’n recordes?”.

De Cara sembla distanciar-se més d’una vegada d’aquest món de pell i de misèria, se n’aparta, pren fua per botar a un lloc incert, cerca la calma: ”La tarda és cega, més enllà de les portes, a la mar, darrere les bardisses, el món alena”, perquè és conscient que “el futur enfosqueix”. La mort guaita rere la porta corcada d’una vida molt viscuda i el poeta l’apostrofa, la interroga: ”Has de dir-me amb temps quan em daràs la teva mà negra, és difícil esbrinar la veritat  a l’esguard dels cecs, els teus besos blaus, la teva veu de garriga obscura”. En fuig, n’escapa, com un Ícar que vola amb ales de cera cap al sol. Com ho farà, com ho farem, per viure i no pensar-hi: ”Has de dir-me com ignorar la teva carn, aquella mar sufocada de meduses”. El pànic: nedar i a cada braçada sentir la fiblada dels tentacles multiplicats. Girar-se i sentir la pell ardent, cremant, encesa, caminant cap a l’abisme. Però viure. I escriure per transcendir: ”Romandre és la paraula escrita al moll de l’os”

A la fi, hom no sap si la felicitat habita plàcidament dins la inconsciència, ni tampoc si les certeses només es fan fortes dins la irreflexivitat: ”Era ver, tot era ver perquè no sabíem que era cert”. La paradoxa, la contradicció, la pena i la joia de viure. El dolor. I el plaer. El plaer, ara passats els anys, ho descobrim. Allò era plaer: ”Què era sinó la joia allò que percebíem en el sol entre les branques, l’herba sota els peus, i una mar de pinassa i vinagrella?”.

Llibre de contrasts per a vitalistes agosarats, reflexius i conscients.
Llegiu el blog d’Antoni Riera, L’estenedor, aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació