Què pensaria Txékhov de l’obra del TNC?

17.04.2019

Enmig de la festivitat religiosa que ens envaeix aquests dies, el TNC ofereix una proposta escènica que només estarà en cartell fins al 21 d’abril. Per a tots aquells que les processons no els diguin res, tenen el seu espai a El jardín de los cerezos, un muntatge del Centro Dramático Nacional dirigit per Ernesto Caballero. Pel capbaix, aquesta proposta que ara fa parada a Barcelona és, com a mínim, difícil d’entomar.

El muntatge del CDN ‘El jardín de los cerezos’ es potveure al TNC. © marcosGpunto

A L’hort dels cirerers –com coneixem l’obra en català–, Anton Txékhov fa la radiografia d’una societat russa sacsejada per l’entrada al segle XX. L’aristocràcia assisteix, perplexa i confusa, a tot un reguitzell de canvis que amenacen la seva supervivència. Aquí, l’actriu Carmen Machi es posa a la pell de la Lyubov Andreyevna, la matriarca de la família que torna a la casa de la seva infància després d’un conjunt de desafortunats incidents, alguns dels quals van passar en aquell mateix habitatge anys enrere, com la pèrdua del seu fill.

Aquest personatge, sense rumb i ple de contrastos, no està gaire ben portat en aquesta versió del clàssic de Txékhov. El resultat és frívol, fred i distant, sense profunditat ni matisos. Al meu entendre, això queda lluny de l’esperit original de la Lyubov, que es caracteritza per una actitud alegre i divertida que, en realitat, és una màscara per no entomar i digerir la crua realitat de la seva vida, amb un passat amarg, un present desolat i un futur desesperançat. Sí, pot semblar que les seves ganes de festa són un símbol de frivolitat, però va més enllà. Si no s’haguessin quedat en la superfície del personatge, es podrien haver vist els autèntics sentiments que s’hi amaguen. Aquí, erròniament, han preferit construir-lo sota una aparença que, fins i tot, s’acosta a la farsa i la caricatura.

La interpretació de la resta dels personatges segueix la mateixa tònica, desmesurada, banal i sense exhibir la naturalesa real dels seus diversos comportaments, el rerefons de les seves accions. L’actor Secun de la Rosa, en la pell del germà, arriba a un to més mesurat i coherent, però igualment dotat d’un to massa televisiu que es fa extensible a tots els intèrprets que pugen a l’escenari. Segurament, només se salven una impressionant Isabel Dimas encarnant un personatge masculí, el criat Firs –impactant i magnètic simbolitzant el pas del temps i la desolació que li suposen els canvis socials–, i una correcta Miranda Gas.

El muntatge del CDN ‘El jardín de los cerezos’ es potveure al TNC. © marcosGpunto

A banda dels evidents problemes de direcció i versemblança en aquesta adaptació lliure de l’autor rus, cal destacar l’escenografia de Paco Azorín. L’austeritat del decorat encaixa a la perfecció amb el missatge i la narració de la peça, i els pocs objectes utilitzats –com la casa de nines i el tren elèctric del principi– esdevenen recursos potents, però potser se’ls hi podria haver tret més suc. A més, la gran tarima mòbil del mig de l’escenari resulta solvent i compleix la seva funció amb escreix.

En aquest mar de personatges sense fons que mostra Caballero, clarament desproveïts d’emocions, massa cridaners i que semblen arrencats del context històric en el qual es va escriure la peça –l’any 1904, un any abans de la revolució russa– és inevitable posar els ulls com plats davant del karaoke d’“I want to break free”, de Queen, amb la lletra projectada a l’escenari. Una sensació similar s’obté amb l’ús del mòbil que se’n fa en una escena, molt poc propi de l’època dels fets.

Txékhov volia que L’hort dels cirerers esdevingués una comèdia, però la proposta programada al TNC sembla més aviat un intent fallit i excessiu per portar-ho cap a aquest terreny. Lluny queda la radiografia d’una època que en fa el text original, amb la presentació d’uns nou-rics que emergeixen des de posicions humils -a excepció del Firs, que prefereix continuar sent criat amb lleialtat, resistint-se a l’alliberació dels esclaus- i la davallada dels rics tradicionals –molt ben mostrada per la decadència de la protagonista o, especialment, per la solitud de la seva filla, aquí interpretada per la Miranda Gas–. Tot això no queda ben retratat i, per tant, és inevitable pensar: Què en pensaria Txékhov?