Què en fem, de la cultura de la normalització?

23.09.2018

A pocs dies de l’aniversari del referèndum d’autodeterminació a Catalunya, no hi ha dubte que els fets de l’1 d’octubre de 2017 suposaren un moment de canvi profund, de ruptura amb els paradigmes polítics que havien dominat les relacions entre Catalunya i Espanya des de la Transició dels anys 70. A un article particularment lúcid (‘La rebelión catalana como acontecimiento i la bancarrota de la izquierda españolista’), Ramón Grosfoguel fa servir el concepte d’esdeveniment teoritzat pel filòsof Alain Badiou per analitzar el que va succeir a Catalunya entre l’1 i el 3 d’octubre, quan, segons Grosfoguel, va irrompre ‘algo inesperado en una situación o en la lógica de reproducción de una estructura de dominación’. Així mateix, molts dels llibres publicats els darrers mesos sobre el Procés coincideixen en analitzar l’1 d’octubre com un punt d’inflexió i, fins i tot, com un punt de no retorn. Comentaristes tan diversos com Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, 2017), Vicent Partal (Nou homenatge a Catalunya, 2018), Guillem Martínez (57 días en Piolín, 2018), Michael A. Vargas (Constructing Catalan Identity. Memory, Imagination, and the Medieval, 2018) i Suso de Toro (La lliçó catalana, 2017) consideren que les línies mestres del paradigma polític autonòmic iniciat l’any 1980 a Catalunya s’han esgotat, per la qual cosa la possibilitat de retornar a la situació político-institucional prèvia a l’any 2010 sembla molt remota a hores d’ara. Amb tot, aquests autors també afirmen que la independència de Catalunya sembla força improbable en el curt termini. En vista d’això, potser ha arribat l’hora de plantejar-se les implicacions d’aquesta ruptura per als paradigmes culturals a la Catalunya post-referèndum.

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

El principal paradigma cultural a Catalunya en l’etapa post-Franquista ha estat la normalització, fenomenalment analitzada (i criticada) per Josep-Anton Fernàndez, Kathryn Crameri i Oriol Izquierdo, entre d’altres. La normalització cultural ha estat el procés de recuperació, institucionalització i relegitimació de la cultura catalana a fi de contrarestar l’impacte profundament perjudicial de les polítiques franquistes. Les polítiques de la normalització s’han centrat especialment a estendre i consolidar l’ús del català, l’anomenada normalització lingüística. És precisament per això que la normalització es basa en l’indissoluble lligam entre llengua catalana, identitat nacional i nacionalisme cultural. Al seu innovador llibre El malestar en la cultura catalana (2008), Fernàndez explica que l’objectiu del projecte normalitzador ha estat que la llengua i cultura catalanes gaudeixin del mateix estatus que les cultures dels estats-nació europeus, de forma que ‘la llengua pròpia de Catalunya esdevingui la llengua hegemònica’ a Catalunya i que ‘tota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país’ (38). Així doncs, a partir de la recuperació de l’autonomia política el 1980, els diversos governs de la Generalitat han desenvolupat un programa cultural centrat a normalitzar la cultura catalana en àmbits molt diversos. Consegüentment, s’han implementat polítiques com ara el suport genèric a la publicació de llibres en català, la instauració de premis institucionals i literaris, la creació de Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, les ajudes al teatre i cinema, la promoció de la música en català o la creació del Museu d’Història de Catalunya, entre d’altres moltes iniciatives polítiques i projectes culturals.

No hi ha dubte que gràcies a les polítiques normalitzadores la situació de la llengua i cultura catalanes ha millorat molt en àmbits molt diversos. Tanmateix, la normalització generalment es considera un projecte incomplet, fragmentari, inacabat. El més trencador del llibre de Fernàndez és que detecta la subordinació de la cultura catalana respecte de l’Estat espanyol com a possiblement el principal factor en els malencerts del projecte normalitzador. Fernàndez defineix la normalització com a una fantasia, com a la il·lusió ‘d’esdevenir una cultura dominant, d’entrar a formar part del club de les grans cultures de la modernitat, però sense entrar en confrontació amb l’estat que la manté en posició dominada’ (358). Per dir-ho d’una altra manera, el projecte normalitzador aspirava que la cultura catalana gaudís del mateix estatus que les cultures dels estats-nació europeus, però aquest objectiu era inassolible a causa de l’estatus polític de Catalunya dins l’Estat espanyol, un estatus que mai no va ser posat en qüestió pels discursos i polítiques de la normalització. La normalització cultural, doncs, es basava en una fal·làcia. A més a més, atès que no qüestionava l’statu quo polític, es pot dir que la normalització era un paradigma consensual. De fet, a l’article ‘Els residus de la Transició: abjecció, trauma i adaptació’, publicat el 2015, Antoni Maestre notava que la noció de normalitat que defineix la normalització cultural està força lligada a la noció de normalitat democràtica desenvolupada a Espanya durant la Transició. Segons Maestre, ambdós paradigmes político-culturals desbancaren els projectes rupturistes de la contracultura, l’esquerra radical i l’independentisme; en poques paraules, qualsevol projecte polític que qüestionés el consens de la Transició.

Ara bé, com tot sabem des del 2010 ambdós paradigmes político-culturals estan experimentant una profunda i llarga crisi, provocada pel procés independentista i per les transformacions socio-polítiques originades arran de les protestes dels Indignados iniciades el 15 de maig de 2011. Per tant, després de la ruptura de l’1 d’octubre crec que ja és hora de reflexionar sobre què succeirà ara amb la normalització cultural, entesa com el paradigma cultural català associat a la normalitat consensual de la democràcia post-Franquista espanyola. La normalització, continuarà essent el principal paradigma cultural a la Catalunya post-referèndum? O es generaran tota una sèrie de noves pràctiques polítiques consensuals diferents de les anteriors? Quines seran, aquestes pràctiques? Tal vegada ja n’estem començant a entreveure algunes? En aquest sentit, Guillem Martínez, un dels comentaristes més crítics amb el Procés, observa que ‘El catalanismo clásico – no indepe; una idea de coexistencia con España en España, un programa cultural, y que opta por el autogobierno – en el siglo XXI se llamará independentismo’ (2018: 312). Segons Martínez, llavors, després de la fallida Declaració d’Independència de l’octubre de 2017, l’independentisme es convertirà en un moviment consensual que articula i emet discursos maximalistes en favor de la independència, però que alhora les seves actuacions polítiques no traspassen el marc legal de l’autonomia catalana. Com seran, doncs, els productes i discursos culturals associats a aquest nou marc? O tal vegada emergirà un nou paradigma cultural radicalment diferent? O fins i tot és possible que les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya tornin a ser normals en un futur no molt llunyà, i per tant la normalització romandrà en certa manera poc qüestionada?

Respondre aquestes preguntes, a hores d’ara, sembla força complex i potser una mica agosarat. Tot i això, certes tendències observables poden ser útils a l’hora de formular algunes especulacions. Per una banda, certs esdeveniments deixen entreveure la possibilitat que el fort lligam entre llengua catalana i identitat cultural que ha definit els discursos culturals catalans en les darreres dècades no sigui tan estret avui dia. Aquesta transformació s’ha de relacionar amb els canvis experimentats pel moviment independentista, que ha transicionat cap a una noció de la sobirania que posa menys èmfasi en la llengua i la identitat cultural. El programa de TV3 Preguntes freqüents, que combina català i castellà en un cert grau d’igualtat, pot ser un bon exemple d’aquest canvi de tendència, especialment si tenim en compte que TV3 s’ha considerat una eina clau del procés de normalització lingüística des de la seva creació l’any 1983. Preguntes freqüents sol centrar-se a debatre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i és precisament per aquesta raó que la tria de la llengua deixa de ser tan rellevant, la qual cosa mostra que el conflicte d’arrel és polític i no lingüístico-cultural; és a dir, que la situació de la llengua catalana, l’anomenada salut del català, depèn en gran mesura de l’estatus polític de Catalunya. El que vull dir és que si considerem que la llengua catalana es troba minoritzada a causa del constant procés de deslegitimació dut a terme per l’Estat espanyol, debatre aquest tema, sigui en català o en castellà, és discutir sobre l’arrel del problema, fet que sens dubte ha de ser molt benvingut. A més a més, la difuminació del fort vincle entre llengua i identitat cultural present a la normalització pot afavorir que la cultura catalana incorpori algunes de les tendències postmodernes analitzades per Josep-Anton Fernàndez a El malestar en la cultura catalana i per Kathryn Crameri al seu llibre Catalonia. National Identity and Cultural Policy (2008), com ara la dissolució dels límits entre alta cultura i cultura de masses, la promoció d’una cultura horitzontal centrada en els consumidors i no en els creadors, l’augment de la visibilitat de les creacions culturals fetes des dels marges del sistema i un cert hibridisme en alguns productes cultures, entre d’altres. Per afegiment, aquestes transformacions permetran que la cultura catalana es continuï deslligant de la missió de construcció nacional.

Laura Rosel al FAQS

Per una altra banda, sembla que els discursos de la normalització cultural continuen essent productius i certament atractius en alguns àmbits. Un bon exemple d’això és el nou programa de TV3 Katalonski, en el qual Halldor Már, músic islandès resident a Barcelona i catalano-parlant, viatja arreu del món visitant persones que han après la llengua catalana. Els discursos sobre la llengua a Katalonski posen especial èmfasi en el lligam entre el català i la identitat cultural. Alhora, l’aprenentatge de la llengua catalana es representa com una empresa particularment excepcional, que, duta a terme per algú de fora del territori lingüístic català, genera una resposta positiva i afectiva a l’audiència catalana. Així mateix, tot i que inicialment pot semblar deslligat d’aquest tema, és força significatiu que algunes de les batalles culturals que caracteritzaren els inicis del període autonòmic retornin en el període actual, al qual ens podem referir, tal vegada, com a post-autonòmic (o, qui sap, pre-independència?). No trobeu que les línies discursives d’algunes de les batalles culturals dels darrers mesos entre l’òrbita sobiranista i el món dels Comuns recorden força als debats dicotòmics dels 80 entre Convergència i el PSC? A estones, no sembla que retornin les dicotomies Catalunya vs. Barcelona, nacionalisme vs. federalisme/progressisme, tradició vs. modernitat, xovinisme vs. cosmopolitisme? El fet que la diferència principal amb els debats dels anys 80 siguin els partits polítics (llavors era Convergència contra el PSC, ara és PDeCat/Junts per Catalunya contra els Comuns), tal vegada evidencia que les transformacions culturals solen desenvolupar-se més lentament que els canvis en el sistema de partits polítics.

Sigui com sigui, crec que els elements nacionalistes presents al model de normalització cultural han disminuït considerablement els darrers anys. I afegiria que l’esdeveniment de ruptura del Primer d’octubre aprofundirà les transformacions de la cultura catalana en aquesta direcció. De tota manera, la cultura sempre està definida i traspassada pel conflicte, per la continuïtat i la discontinuïtat, i molt més quan la situació socio-política és tan volàtil com a Catalunya avui dia. Tanmateix, ara que ens apropem al primer aniversari del referèndum d’autodeterminació dut a terme l’1 d’octubre de 2017, tal vegada la principal pregunta a ponderar és: pot la fantasia de la normalització continuar ara que la subordinació política i cultural de Catalunya a l’Estat espanyol s’ha revelat de forma més nítida i diàfana que mai?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Molt bon article! Agafes la qüestió on en Josep-Anton Fernández la va deixar i crec que és molt necessari que algú la reprengui.
    Només comentaré el tema de la normalització de la llengua ( i no de la cultura). Els polítics independentistes el que volen és sumar (allò d’ampliar la base) i per això la llengua no és prioritària en l’etapa postautonòmica. De tota manera, les polítiques lingüístiques totes soles no poden fer del català una llengua normalitzada (com ja s’ha demostrat durant tots aquests anys), sobretot quan es troba subordinada a dins de l’Estat espanyol. Jo crec que, de la mateixa manera que el moviment independentista ha vingut de baix, la represa de la normalització de la llengua en el postautonomisme també ve (o hauria de venir) de baix. Potser no es pot parlar de normalitat del català moltes administracions, però jo cada cop el veig més en llibreries. També ho confirmen els editors (https://editors.cat/2018/09/07/edicio-catala-dades-optimisme/). Si es ven, és que hi ha gent que hi llegeix, en català. A més, els atacs constants per part dels que estan en contra de l’escola en català han fet revifar-ne la defensa. Potser s’ha obert una nova etapa, però qui sap si serà millor que l’anterior.

  2. Bon article, esmentes un conjunt de llibres que són molt importants. Una de les coses que sempre m’ha sobtat més de l’anomenat ‘procés’ és el poc èmfasi en la cultura i la llengua. Potser per això em va agradar El llarg procés de Jordi Amat. Segurament estic passat de moda (és la meva formació humanística…), però les discussions entorn les balances fiscals i demés fulles de càlcul no m’han interessat mai gaire. La normalització és un concepte problemàtic, però no veig que hagi estat substituït per res gaire millor. En fi, ens trobem en una mena d’impasse i és difícil dir per on aniran les coses, si l’impasse es farà etern o ens toparem anb alguna cosa millor al girar la cantonada.

  3. Catalunya no té condicions per a fer una normalització lingüística i cultural plena. Un país colonitzat mai no serà un país “normal”.

  4. En aquest país no hi ha hagut cap política de normalització lingüística; hi ha hagut despenalització del català en determinats àmbits, i una mica de promoció social, tímida i territorialment trossejada. La normalització lingüística continua pendent, i és indispensable, i urgent. La resta és pur suïcidi. Les especulacions postmodernes hi sobren.