Qué bueno que viniste!

23.04.2018

Si existeix la literatura de viatges, per què no pot existir el teatre de viatges? La pregunta és retòrica, perquè l’actor Llorenç González acaba de demostrar que sí que es pot amb Tocando al frente, la seva última proposta. Amb el subtítol Un emocionant viatge a Argentina a través d’anècdotes, tangos, contes i música, l’intèrpret desplega tota la seva versatilitat per oferir-nos una crònica emocional del seu periple. La podeu veure al Maldà fins al 29 d’abril.

L’actor Llorenç González explica el seu viatge a l’Argentina a ‘Tocando al frente’, al Maldà.

El 31 d’agost de 2017, Llorenç González va agafar un avió amb destí a Buenos Aires per a passar-hi les seves vacances d’estiu. Durant quatre setmanes va recórrer en solitari el país austral de punta a punta. Aquella experiència s’ha traduït a Tocando al frente, un dietari personalíssim que ens convida amorosament a compartir.

En aquesta aventura l’acompanya –i ens acompanya- el pianista i clarinetista Txema Carinyena. Ell aporta les notes musicals d’aquest monòleg “interromput”, en paraules del seu creador, que acaba esdevenint una mena de diàleg entre músic i intèrpret. Al llarg de 75 minuts, que llisquen com la seda, González visita –cuadra tras cuadra– els barris de San Telmo, Boca i Palermo, s’endinsa en els passadissos de El Ateneo (un antic teatre reconvertit en llibreria descomunal), presencia una manifestació a la Plaza de Mayo, on les madres i les abuelas celebren periòdicament la recuperació d’algun net desaparegut, contempla balenes a la península de Valdés, lleons marins i pingüins, recorre glaceres i salines, somia sota el cel estrellat de l’hemisferi sud i, fins i tot, participa en una milonga (“ballar un tango és comunicar-se sense paraules”, explica).

Tocando al frente (el títol està agafat d’una cançó d’origen brasiler que González li va sentir cantar a un gaucho i que ve a dir que la vida consisteix a emprendre el camí i anar “tocant al capdavant” ) està lluny, però, de ser un catàleg d’agència, ni de bon tros. No és, o no és només, un recorregut pels punts més turístics argentins, sinó que és essencialment una crònica emocional d’un viatge, teixida amb una enorme sensibilitat. Així, l’actor fa un salt endavant i assumeix –amb nota– un repte personal: anar més enllà de la faceta estrictament interpretativa, en la qual accepta un guió aliè i memoritza un personatge creat per un altre. Aquí, en tant que tota l’obra porta el seu segell –l’ha ajudat en la direcció, subratlla, Iñigo Asiain– González canta, explica contes, toca la guitarra i inclús s’atreveix a compondre un propi tango, que ens regala de manera altruista. Els textos són seus, fruit de les notes i dels pensaments que va plasmar en una llibreta, i també s’anima a firmar la música, la direcció, l’espai escènic, el vestuari, les diapositives que es projecten per anar il·lustrant els passatges viscuts i, òbviament, la interpretació.

En un moment determinat de la funció, davant de les imatges superlatives que són les cascades d’Iguazú, l’actor interpel·la els turistes que les contemplen a través de l’objectiu de la càmera (selfies amb posturetes incloses) i no amb els propis ulls: “Tenim la necessitat de posseir tot allò que veiem, d’immortalitzar el moment, en lloc de reflexionar sobre què ens fa sentir, què ens remou per dins. Imaginem-nos un teatre i tot el públic d’esquena a l’escenari!”, exclama. Bonica metàfora per a finalitzar aquesta ressenya.

L’espectacle es va idear i estrenar a Madrid (als teatres Luchana) i a Barcelona arriba al Maldà, l’espai idoni per a aquesta peça: íntim i recollit, on tens l’actor a tocar. També hi ajuda, és clar, que González sigui membre fundador i soci dels Pirates Teatre, la companyia que gestiona el teatre. Amb tot, Tocando al frente es mereix més recorregut que els poquets dies que l’han programada, així que qui no es vulgui perdre aquesta miniatura artesanal ja pot córrer. “Tot i viatjar sol –diu l’autor– he estat molt acompanyat”. Esperem que segueixi sent així molt de temps.