Que algú falsifiqui aquest parell, si us plau

5.07.2018

Allà on el Festival Grec ha començat amb més força no és a la falda de Montjuïc, sinó a la ciutat. Estrenes com les de la Sala Beckett i el TNC ho corroboren. Falsestuff és un espectacle llarg, de factura europea, que demostra que a casa nostra tenim dos grans (i cada cop menys) joves creadors, totalment exportables. Nao Albet i Marcel Borràs, “els Jep i Fidel del teatre català contemporani”, se’ns estan fent grans. Celebrem-ho. Han parit un espectacle divertidíssim, en el qual reflexionen sobre l’original i la còpiaamb un repartiment del tot heterogeni i internacional. Dansa, text, instal·lacions, claqué, indis i cowboys i metateatralitat. I subtítols. Molts subtítols.

L’autèntica fàbrica de creació de Barcelona, a ‘Falsestuff’. © Kiku Piñol

De Falsestuff ens han agradat moltes coses, i algunes, poques, no tant. Començarem amb les que ens han agradat menys, i així podrem canviar ràpidament de tema. L’espectacle comença de forma imponent (efectiva i versàtil escenografia d’Adrià Pinar i Oscar van der Put, i fantàstiques llums, com sempre, dels Cube Bz). La trobada entre Sau-Ching Wong i Jango Edwards serveix per conèixer la història d’André Fèikievitx, que se’ns explica amb un cert excés de text i un ritme esllanguit. Albet i Borràs tenen tendència a explicar una mica massa els seus espectacles, dins dels mateixos espectacles. Una cosa és el passat de Fèikievitx, i l’altra és dir-nos a què es dediquen els habitants d’aquesta autèntica “fàbrica de creació”, que se’ns explicarà en diverses ocasions. Com si no tinguéssim l’habilitat de lligar fils nosaltres mateixos. Ja està, era això.

M’ha agradat molt trobar-me amb un espectacle gran i ambiciós, que resol estupendament bé tot allò que es proposa. M’ha encantat trobar-me una colla de grans intèrprets, entre els quals destaca Laura Weissmahr, que ja havíem vist a Wohnwagen, del col·lectiu VVAA, o a Bereshit, dels Malnascuts. Ja sigui en castellà, anglès ianqui, alemany o italià, aquesta mossa és una bomba d’energia i comicitat. El clown Jango Edwards és un dels millors encerts de càsting que hem vist en molt de temps. Només pel seu aspecte físic (calb, cabellera blanca, nas de patata de Tortell Poltrona) clava a la perfecció els rols tant de Boris Casinsky (ja sigui amb abric o amb bata de setí com Hugh Hefner) o de xèrif del Far West. La seva presència escènica, la manera com renega sense parar i la seva comicitat donen força i un punt just de bogeria al muntatge. A Sau-Ching Wong l’havíem vist ballant amb La Veronal (ella és la inquietant imatge de l’espectacle Pasionaria) i aquí hem descobert una intèrpret versàtil, que convenç tant al western o a l’escena estil Frank Castorf en italià. L’austríac Thomas Kasebacher i la lituana Diana Sakalauskaité afegeixen més edat i saviesa a la proposta, realitzant aquesta segona un monòleg en francès memorable.

Jango Edwards és un dels grans encerts de ‘Falsestuff’. © May Zircus / TNC.

Hem rigut molt amb el col·loqui postfunció situat a la meitat de l’espectacle, just després de l’entreacte. Aquí Albet i Borràs falsifiquen/parodien/homenatgen el F.R.A.U. d’Albert Arribas, i se’n surten d’allò més bé. Pedro Azara, doctor en Arquitectura i professor de Teoria de l’Art, executa el seu paper a la perfecció, així com tots els intèrprets convidats. Les capes de teatralitat i metateatralitat es van sumant fins al punt que ja no sabem què és veritat o què és mentida, com un reflex d’allò que senten Denis Lavant a Holy MotorsPhilip Seymour Hoffman a Synecdoche, New York. Hem rigut fortament amb algunes frases: “Tots estem robant diners públics!” (aquí es va sentir una forta riallada de servidor de vostès), o “Per què sóc l’únic productor que no s’ha assabentat que s’estan venent espectacles a meitat de preu?!” (aquí va riure molt la productora que m’acompanyava). L’escena on Diana Sakalauskaité ens explica com funciona el Club Bilderberg del teatre europeu contemporani és, simplement, brillant. I és hilarant veure com el superàvit de les institucions teatrals europees es transforma en piscines, segones residències, velers i pistes de tenis. La manera com Boris Casinsky decideix quin serà el proper espectacle estrella del Festival KIFF (kiffen en alemany significa fumar porros) també és or pur.

Falsestuff és la prova vivent que en aquest país tenim molt talent, i que una producció com aquesta hauria, en primer lloc, de veure’s durant la temporada, i en segon lloc, voltar per tot el món. Aquest parell de galifardeus no tenen ni trenta anys (glups) i encara ens poden regalar grans coses. Si fóssim un país (culturalment) normal, espectacles com Falsestuff serien molt més habituals de trobar a les nostres cartelleres. Si per cada Shakespeare i per cada Pinter els nostres teatres programessin creació (oh!) contemporània (ah!) els espectadors potser s’aproparien més a veure com ens parlen com adults i com a persones d’aquest món i d’aquesta època.

Un moment del col·loqui a ‘Falsestuff. La muerte de las musas’ al TNC. © Kiku Piñol

Ai sí, m’ho deixava. El monòleg final d’Emma Vilarasau, davant del teló abaixat, fa posar la pell de gallina. Vint minuts de pura màgia teatral.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Vaig disfrutar-hi com un camell (per què ho diem, això ?).
    Recuperar Edwards (em va fascinar al Saló Diana al 1976), un plaer difícil de descriure.