Quan l’un mira l’altre

15.07.2018

On photographie ce qu’on a regardé, donc on se photographie soi-même.
Denis Roche

Jean Marie del Moral | © Sebastià Perelló

En l’art de la fotografia i de l’entrevista hi ha si més no alguna cosa consemblant, s’hi pot veure una afinitat en l’afany de desaparèixer, una vehemència furtiva que cerca revelar i fer comparèixer una imatge i alhora escamotejar-se, glapir una resposta immediata a una interrogació perpètua, si agafam els mots de Cartier-Bresson i els aprofitam amb una certa malícia. Prendre una foto i fer parlar algú sempre té no sé què de màgia clandestina, d’exploració, perquè el fotògraf i qui fa entrevistes són furoners. En aquest sentit, el llibre de converses entre Pere Antoni Pons i Jean Marie del Moral* és literatura de l’ull de qui sap esser tot orelles. Perquè ens proposen una poètica de la conversa. En aquest exercici a quatre mans, s’hi produeix una fluïdesa que sap fer els equilibris de l’alquímia inestable que és una entrevista i les seves peripècies. No ens exposa a la paraula viva, tot i que és una escriptura tensa que recupera la concisió flotant i portàtil dels conversadors, és una confabulació per tal d’oferir-nos una troballa compartida que reforça la presència dels que enraonen. Però sobretot, Pere Antoni Pons se’n desfà per tal de fer sentir les traces de la paraula del fotògraf, el seu gra de veu, allò que habitualment s’evapora quan els mots d’algú ja són tinta i conformen l’escenografia d’una escriptura. Ha cercat la bona distància per tal de deixar ben a la vista la manera que té el fotògraf de deixar al marge l’encarnació de l’Artista, que no ha volgut fer servir mai, perquè sempre li ha fet nosa per tal de fer notar el silenci que radien les seves fotografies. Tampoc no ha fet servir l’entrevista com un altaveu, perquè es tractava de departir a mitja veu, lluny de la crida i del rumor, i presentar la mirada particular de Jean Marie del Moral. Trobar l’estil de la conversa, el punt entre la naturalitat que ofereix l’aire de la improvisació de dos que parlen una llarga estona i la tramoia que desencadena la teatralitat d’una entrevista ja és un gran encert, però defugir els estereotips i esquivar el fetitxe de l’espontaneïtat és d’una perspicàcia important. Segurament s’hi deixa sentir la connivència d’una amistat que evita les clàssiques acrobàcies del gènere. I per això s’hi fa present una desimboltura nítida que a l’hora d’escriure mai no és bufar i fer ampolles, perquè es tracta de fer percebre rere els mots la presència de la tasca de tota una vida, aproximar-s’hi sense fer sentir els galls de l’artifici i l’engranatge d’una trama que utilitza la carcassa biogràfica, des de les arrels de l’exili familiar a les primeres fotos, des del període a L’Humanité als viatges, de les revistes a l’obsessió pels tallers d’artistes.

Tot això no encarcara la conversa que sempre raja amb aquell deixant de la deriva que els porta d’ací d’allà i el regust deliciós de sentir fer petar la claca. Perquè no és la radiografia del personatge, tampoc no hi veus l’ànsia de control sobre la imatge que el fotògraf no ha cercat mai. Aquí s’aprofita l’entrevista com a amalgama, entre l’assaig i la literatura testimonial, l’autobiografia i la poètica de la fotografia, però n’esquiven el to convencional i van a les arrels del gènere, perquè a la llarga entrevistar és entreveure’s, mirar-se l’un a l’altre, lluny de l’histrionisme i la grandiloqüència que sol tenyir aquesta mena de textos. La familiaritat aquí és alliberadora, i la franquesa no és una conveniència ni una convenció. No hi veus jocs d’esgrima, ni partides d’escacs, no s’hi cerca deixar ningú en evidència, ni el desconcert, no s’arranquen les contestes, ni hi ha més informació en les preguntes que en les respostes. Tot funciona amb la delicadesa de l’art d’aproximar-se, mai desafiant, salpebrat amb un to confidencial que tira l’ham perquè el fotògraf accepti els reptes que li proposen a l’hora de dirigir l’objectiu a les seves experiències professionals o bé treure conclusions sobre la pròpia trajectòria personal. Fins i tot diria que, en un sentit ferraterià, tenim un retrat de la seva actitud moral davant la feina i davant el món que observa a través de l’objectiu. Un entramat polifònic que mostra el personatge des d’angles molt diversos a partir d’una documentació exhaustiva, i que funciona com un prisma, que mostra tots els incomptables colors de la feina feta. I no cal dir que aquesta simplicitat té les seves retòriques –esser simple no és simple, que deia aquell- una mestria en el joc de distàncies, un art d’escoltar i aprendre a fer lloc per tal de descobrir el taller del fotògraf. Aquestes estratègies fan possible el miracle: exposar-nos a la veu de Del Moral, a la seva intimitat exterior, que deia Meschonnic, a una veritat que, en el seu cas, sempre compareix perquè l’embalum del jo no fa nosa, avesat com està a amagar-se rere la càmera, perquè tot i aquests jocs de desaparicions, en aquesta conversa, no s’encongeix i es capaç de compartir el que és més secret en la vida d’un artista veritable: allò que cerca.

Som a l’obrador de Jean Marie del Moral. Aquest llibre retrata el seu taller i vull insistir: el fotògraf no és res, allò que cerca ho és tot. Però no hi trobareu cap mena de modèstia, ni una reserva fingida, és la seva manera de no fer concessions, és la seva conquesta d’una llibertat sense traves, i que li ha permès treure el suc al fotoperiodisme, a les revistes, als retrats o als tallers d’artistes. I mai no s’ha situat en una posició immune, sinó que sempre ha treballat des de la vulnerabilitat del risc per tal de trobar allò que no ha vist mai i que compareix en la seva obra. La seva trajectòria és una recerca contínua i honesta, és un fangador, un investigador de la imatge. En la proposta de Del Moral no hi ha les piruetes volubles i espasmòdiques del talent, perquè el seu virtuosisme és una mirada civilitzada i la seva irreverència és la feina ben feta, la seva impertinència és la seva capacitat de clavar els ulls, deixar-se ullprendre, però sense els escarafalls de la fascinació. I si és camalèonic i versàtil és perquè aquesta actitud li permet no fer-se nosa, esser obert, esbatanar-se, sempre estar a l’aguait. Mirar és un lloc per a la reflexió, i tanmateix l’estudi del fotògraf que retrata aquest llibre també ens parla d’un lloc on no pots posar casa, no és un lloc per viure, no s’hi val sentir-s’hi com si fos un domicili. Perquè quan veus la foto cal actuar com un llamp, amatent, deixar-se emportar pel vertigen del cop d’ull, sempre provisional, des de la incomoditat d’un que mai no acaba de sentir la fúria i l’avidesa d’aprendre a mirar lliurament i sentir aquella dilatació de les coses reals de bon de veres, la palpitació del temps. Tampoc no vol apropiar-se del que troba. Per això mai no és espectacular, no cerca els focs artificials. Roland Barthes, en aquest sentit, deia que une photo est toujours invisible: ce n’est pas elle qu’on voit. La fotografia de Jean Marie del Moral deixa veure, assenyala, ja sigui un carboner a París, l’any 1972 o els ulls de Miró, la silueta negra d’un home que camina a Montreal o el perfil minúscul de Miquel Barceló a Gao que seu davant ca seva. Amb l’audàcia no de contemplar gent i paisatges, sinó de veure amb altres ulls, els seus, i els ulls d’un altre, dels altres. És la saviesa difícil de despullar-se en aquesta disponibilitat, saber espargir-se, desocupar-se per tal de fer lloc, i en aquesta disparitat trobar la gràcia, la seva exactitud.

He sentit dir que l’entrevista és la veritable literatura del futur. Robert Musil ja afirmava que era la forma artística de la nostra època, i són molts els qui han repetit que es tracta d’un gènere major com, per exemple, Sergio Pitol. I un gran mestre del gènere declarava que l’entrevistador és un intèrpret de la curiositat pública. El llibre de converses amb Jean Marie del Moral de Pere Antoni Pons és una mostra de la certesa d’aquestes afirmacions. Els papers en l’escenografia d’una entrevista mai no són senzills. A la discreció i a la recerca d’invisibilitat que persegueix qui fa preguntes per tal de mostrar la silueta de qui respon, aquí, té davant algú acostumat a estar rere la càmera i que sempre té, també, l’afany de desaparèixer. Per això s’esqueia fer un tracte de cooperació interpretativa que mobilitzàs tots els seus coneixements, els seus desitjos d’investigació, les seves estratègies davant el sentit, ajustar-se de manera oportuna, trobar la carcassa que els permetés un joc de diàleg, cercar la cadència no de l’interviu, sinó la dialèctica i el to dels conversadors que no parteixen de conviccions ben assentades, de certeses rígides i inamovibles, sinó que s’ofereixen, lluny dels simulacres que s’estilen, un espai fratern d’intercanvi, invertebrat i obert. Un exercici civilitzat, un assaig deliciós i refinat d’intel·ligència que furga, indaga en la tradició humanista, on el tema és precisament anar a la recerca d’aquesta arcàdia del diàleg entès com un respirall, un espai obert on pot eclosionar allò que només pren forma quan un mira l’altre i li fa lloc. Una encarnació del plaer de la cultura. Recuperen un dels origens de la conversa quan l’entenem com un art del divertimento. No en el sentit de la frivolitat que li solen encolomar, tampoc quan amb això un vol fer referència a les formes trivials de la xerrameca. En aquest llibre ens cal excavar en l’etimologia del mot: vol dir apartar-se de la rutina, treure de solc, allunyar-se, moure’s d’una banda a l’altra, estar a l’embat de la sorpresa i els desafiaments, girar, remenar, veure les coses des de la claror polièdrica que involucra el risc, vessar-se i, en els mots compartits, trobar el perfil insòlit de la seva pròpia passió i la forma més genuïna de ser ells mateixos.

Conversaciones con Jean Marie del Moral, de Pere Antoni Pons. enSiola editorial, 2018