Quan l’amor líquid deixa de ser-ho

20.04.2016

Poques vegades un còmic arriba al teatre (no és el cas del setè art, on els exemple són nombrosos), així que cal celebrar que aterri al Club Capitol, després de passar per Madrid, l’adaptació d’Amores minúsculos, la novel·la gràfica del saragossà Alfonso Casas. Una història d’històries, una comèdia romàntica urbana on sis personatges, encara que ho neguin, busquen els seus prínceps (i princeses) blaus.

Amores minúsculos, al Club Capitol

Amores minúsculos, al Club Capitol

No ens enganyem: Amores minúsculos no és una gran obra. No passarà a la història de la dramatúrgia nacional ni encapçalarà el top ten de la cartellera barcelonina més selecta, però aquests amors petits esdevenen un fresc mosaic heterogeni, que llisca bé, entreté, provoca somriures –i rialles-, i garanteix passar una divertida estona des de la butaca. I, per acabar-ho d’arrodonir, té un final feliç! Així que pels temps que corren no només no fa nosa sinó que s’agraeix sortir del teatre sense ganes de llençar-te a la via del tren.

Amores minúsculos és l’adaptació al teatre (fet poc habitual) del còmic homònim d’Alfonso Casas, un dels il·lustradors amb més projecció de la seva generació, la que ratlla els trenta. Ell és qui va dissenyar, per exemple, el cartell d’Smiley (l’obra sorpresa de fa algunes temporades, de Guillem Clua, que segurament molts recordaran) amb qui guarda, per cert, unes similituds molt estretes. No m’atreviria a dir que a qui li agradés Smiley disfrutarà amb Amores minúsculos, (la primera, respecte a la segona, està més treballada i, per tant, més aconseguida) però totes dues reflecteixen les relacions sentimentals i/o sexuals de la societat líquida on ens ha tocat viure. Smiley es permetia el luxe de centrar-se en una única parella (fet que permet aprofundir més en l’argument i psicologia dels personatges i seguir-ne la seva transformació i evolució), i a Amores minúsculos són sis joves (quatre nois i dues noies) els que intenten ser encertats per les fletxes de Cupido, a molta més velocitat. El xup-xup a foc lent de la primera deixa en evidència l’ebullició supersònica de la segona. És una ficció basada en fets reals, assegura Casas, l’autor. No en va, recull la seva pròpia experiència i la del seu entorn en l’angoixant –i estimulant- joc de l’amor i el desamor. Sis éssers que busquen estimar i ser estimats en una gran ciutat i ens ho expliquen a través dels seus respectius monòlegs, que s’entrellacen contínuament fins a fer-nos un retrat contemporani d’un grapat de pre-adults que proven de construir-se un futur feliç.

Amores minúsculos, al Club Capitol

Amores minúsculos, al Club Capitol

L’encarregada de traspassar les sis històries de les vinyetes a l’escenari és la jove companyia Los Zurdos (dels tres membres –se suposa que esquerrans- és Iñaki Nieto qui firma l’adaptació i la direcció de l’obra).
La peça es va estrenar a Madrid com una aventura de dues setmanes al circuit off de la capital espanyola, però la bona rebuda de la crítica i el públic va fer penjar el rètol d’entrades esgotades, va provocar que fos candidata el Millor Espectacle Revelació dels Premis Max, i perllongués la vida a la Nave 73 i al Teatro Lara, i començar gira per tot l’Estat. La producció que ara ha arribat a Barcelona (estarà a la Sala Rubianes fins el proper 8 de maig) manté l’estructura i la llengua original però el repartiment és autòcton, fet que aporta nombroses picades d’ullet al públic local, incloses les lingüístiques.

El problema de condensar sis històries en 90 minuts i pretendre que totes estiguin més o menys equilibrades és que, precisament, es produeixen desequilibris. Els personatges són arquetips (l’artista, el raret, el perdonavides, la setciències…) que ens porten a tots a llocs comuns i facilita seguir els clixés, sense efecte sorpresa i amb desenllaç anunciat i previsible: la successió dels amors minúsculs acaben convertint l’amor en majúscul. Així ho estipula el còmic. Amb tot, hi ha històries més reeixides que altres, i és de justícia destacar l’enorme vis còmica que ens regala el personatge de la germànica Laura, interpretat per una desconeguda Adela Silvestre. Aquest és també, i convé destacar-ho, un dels avantatges de la producció: excepte dues cares (Joan Sureda i Cristian Valencia –actor que ha protagonitzat les dues pel·lícules de Dani de la Orden: Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, molt en la línia d’aquests Amores minúsculos, per cert) el repartiment és molt nou a l’escena catalana, fet que proporciona una frescor més que desitjable.

Un altre element innovador és que Amores minúsculos es converteix en Teatre 2.0. A diferència del que passa a altres platees, aquí la companyia i els actors autoritzen el públic a fer fotografies durant l’espectacle. Ja no està prohibit, sinó tot el contrari. En silenci, això sí, i sense flaix, i l’anima a penjar-les a les xarxes socials. Tot sigui vàlid per a la promoció!