Quan la xenofòbia t’esquerda la vida

4.04.2018

A simple vista pot semblar una obra enfocada per a un públic que ara en diem millenial i que abans simplement anomenàvem joves, però a mesura que avança el relat, A.K.A. (Also Know As), a l’Espai Lliure de Motjuïc, ens presenta una trama que topa amb el racisme, els prejudicis i les dificultats d’integració social, uns elements que, malauradament, són molt presents en l’actualitat.

Albert Salazar protagonitza el monòleg ‘AKA’, de Daniel J. Meyer, a la Sala Flyhard.

L’actor Albert Salazar protagonitza aquest monòleg amb una solvència gens menyspreable. Sap trobar el to adequat que exigeix una obra d’aquestes característiques, en la qual és més que necessari interpel·lar al públic i establir un lligam amb ell. Sense això, l’obra s’hauria quedat totalment coixa, però Salazar s’ha preparat a consciència per fer aquest paper. I això també es pot comprovar, físicament, en les coreografies que realitza en l’escenari acollidor i petit de la FlyHard, però que ell omple amb escreix.

Pel que fa a l’argument, és millor anar amb peus de plom i no explicar més del compte. El Carlos és un noi adolescent que s’enamora de la Clàudia, una noia catalana de classe alta. A partir d’aquí, tot s’embolica quan es descobreix que ell va néixer a l’estranger. A.K.A. ens convida a reflexionar sobre les relacions entre persones de procedències geogràfiques diferents i com això, conjuntament amb la pressió de l’entorn familiar i social, pot afectar a les seves vides. L’autor de la peça, Daniel J. Meyer, ha volgut evidenciar el llarg camí que encara ens falta recórrer per arribar a la desitjada normalitat, sense l’absència d’ètica i moral.

Albert Salazar en una escena del monòleg ‘A.K.A.’ a la Sala Flyhard.

Si bé l’argument ja destaca per si sol, és en el plantejament on recau el mèrit d’aquesta proposta teatral, no absenta d’un toc humorístic i enfocada des del punt de vista d’un jove normal i corrent: amb amics, família, pors, rebel·lia, incomprensió social, addicció a les xarxes socials i que fa bogeries d’adolescent. Enmig de tot això, l’amor per la Clàudia és el vehicle que transporta, paradoxalment, tota la cruesa dramàtica de l’obra. I el Carlos ho explica tot al públic, de tu a tu, simulant una espècie de teràpia de grup, i d’aquesta manera converteix els espectadors en còmplices dels fets.

A.K.A. és una obra de denúncia que té els ingredients necessaris per atrapar a tot tipus d’espectadors que, més enllà de veure-la i d’indignar-se amb allò que s’hi narra, esperem que en sortir tinguin la voluntat de canviar i fer canviar les coses. La direcció de Montse Rodríguez ha servit per donar cos al text de Meyer amb una gran habilitat i capacitat de visió. En els monòlegs teatrals, segons les característiques de l’obra, hi ha dues opcions: apostar per l’austeritat o dotar la posada en escena d’un cert dinamisme. Aquí s’ha optat per això últim, i funciona.

Canvis de vestuari, balls de hip-hop, verticals, moviments constants… Albert Salazar es mou amunt i avall, fent allò que toca, sense faltar res ni sobrar res. La trama es va desenvolupant a poc a poc, oferint petites dosis, algunes agradables i altres tràgiques. I és que, per sobre de tot, A.K.A. va d’emocions. D’un extrem a l’altre: de plorar a riure. Com la vida.

 

 

 

A.K.A. es pot tornar a veure a l’Espai Lliure de Montjuïc del 14 al 23 de desembre. Per a més informació i entrades podeu consultar el seu web.