Quan la vida esclata en mil bocins

La poètica hi és, i un cop més Broggi està a l’altura. Com a ambaixador de l’obra de Mouawad, el públic català probablement acabarem confonent el món del dramaturg amb La Perla 29.

“No recordo res. Tot el que sé, ho sé perquè m’ho han explicat”. Els inicis de les històries de l’actor, cineasta i dramaturg Wajdi Mouawad sempre són com un auguri. Amb aquestes paraules, i amb una forta olor de bosc, ens rep Aimée, el personatge de l’actriu Cristina Genebat, també traductora de Boscos, dirigida per Oriol Broggi. La Perla 29 transforma, un cop més, la Biblioteca de Catalunya en els escenaris de vides entrellaçades pel dolor.

Només entrar, fulles esteses en una visió panoràmica. La delicada il·luminació de Pep Barcons jugarà durant les quatre hores de funció amb els clarobscurs, per mirar de dir-nos “allò que no pot ser dit”. El muntatge és d’una bellesa estètica evident, com el mateix text, i on els personatges entren a escena com en suspensió. Caminen fins a escena però no diuen res, esperen el seu torn. L’espai sonor de Damien Bazin també els embolcalla. Però precisament, per tot allò que no diuen i pels seus gestos continguts, creen moments corals solemnes a l’estil perlià.

A través de salts temporals, les històries es van obrint davant dels nostres ulls com una nit estrellada. Una nit que, depèn de quina sigui la mirada, pot ser una nit transparent, trasbalsadora i clara, però també pot ser la pitjor de les nits, on res té sentit i la foscor del dolor ho impregna tot. Seguir el fil de la trama, a moments és complex ja que els catorze actors interpreten una quarantena de personatges.

Broggi però, ens convida a no voler entendre tant i a deixar que ens emocionem, com ho vam fer amb Incendis. Genebat ho explica al text del programa de mà: “Amb els textos de Mouawad no cal buscar l’emoció: l’emoció et troba”. Les paraules d’aquest dramaturg són punyents perquè ens parlen constantment de les vides i morts que ens acompanyen els dies.

Una noia de setze anys, Loup (que en francès vol dir ‘llop’) , es troba amb un paleontòleg que l’empeny a reconstruir la història de la seva mare, que un dia va decidir la mort per donar-li la vida. Broggi deixa clar, des d’un inici, que un dels temes estrella serà aquesta dualitat entre naixement i mort, entre amor i dolor. Tots els fantasmes del passat es traslladen successivament de mare a filla amb un pes que els hi arrabassa les vides. Però d’on ve tant de dolor? Per què viure en el patir i en aquesta amarga lletania? Loup li escridassa en una conversa a la seva mare Aimée: “No m’has donat la vida, m’has deixat el llegat del teu dolor”.

“Què passa quan ja no pots triar, quan ja no pots viure, quan ja no et pots enamorar… Aleshores què fas?” Tot i la pena i dolor, les obres de Mouawad són un cant a la vida. El personatge de la Loup està construït des de certs tòpics com a adolescent enfadada i malcarada, però això probablement és més un tema de direcció i no d’interpretació. De fet, Clara de Ramon tanca les quatre hores de funció amb un monòleg magistral.

“Vinc del ventre de ma mare i ma mare és morta i ja en tinc prou amb això”, diu Loup. “Llavors, per què plores? Per què et vesteixes de negre? Per què tremoles?”, li respon el paleontòleg (Ramon Vila). Loup està marcada per la mort de càncer de la seva mare. Com la resta de personatges, són persones a qui al cor els hi ha esclatat en mil bocins.

Boscos és d’aquells textos que durant la funció t’anotaries tantes i tantes frases… Un dels millors moments de l’obra és quan l’àvia Luce (Marissa Josa) parla amb la seva néta Loup sobre la frustració de viure esperant la felicitat i sobre el fet de viure sense poder estimar: “Quan tens un forat tan gran al cor, no n’hi ha prou amb res; és com un cabàs sense fons: les coses entren i passen de llarg. Ni amb l’amor, no n’hi ha prou perquè també passa de llarg”. Boscos ens esclata per dins i, com també passava a Incendis i Un obús al cor, el dolor és com un fum que, un cop t’ha penetrat, és molt difícil fer-lo fora.

La poètica hi és, i un cop més Broggi està a l’altura. Com a ambaixador de l’obra de Mouawad, el públic català probablement acabarem confonent el món del dramaturg amb La Perla 29. Quan Broggi acabi la seva promesa, les obres quedaran i es continuaran representaran, perquè són textos universals. Les trames s’han enllaçat amb nosaltres… i ja mai més serem orfes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació