Quan la CNT cridava independència

Serà la dictadura la màxima expressió del que representa l’estat profund espanyol: un militarisme catalanofòbic i obrerofòbic.

Anarquisme i independentisme són dos corrents històrics tradicionalment mal interpretats, condicionats per la polèmica i per la confusió que són capaços de generar entre els seus estudiosos. Si afegim la magnitud dels seus detractors, podem advertir que tractar ambdós temes amb un mínim de rigor, i encara més, la seva complexa interrelació, es pot considerar una proesa intel·lectual. És per tot això que cal saludar la publicació d’aquesta novetat de l’editorial Base, i la iniciativa suïcida del seu autor, Marc Santasusana, en què aquest jove historiador tracta de reconstruir, amb certa solvència, el període, entre 1919 i 1931 en què convergeixen, per interessos i oportunisme mutu, el calidoscòpic i contradictori món anarcosindicalista, i el fragmentat univers separatista.

Lluís Companys i Garcia Oliver a l'homenatge a Durruti

Qui això escriu, quan fa un parell de dècades s’iniciava en el difícil coneixement de l’univers llibertari, anava descobrint alguns fet, noms i circumstàncies que no encaixaven massa en els mediatitzats relats marxistes que hegemonitzaven la interpretació del món obrer. Es descobrien contactes, relacions i experiències que permetien confluir i festejar amb la idea d’una República Catalana separada del regne espanyol (per molt que matisessin amb una confederació ibèrica de pobles lliures). Bé, de fet no és estrany que republicans i internacionalistes, carlins i llibertaris coincidissin sovint en el mateix costat de la barricada, de la mateixa manera que al davant, apuntant-los amb canons, tenien tradicionalment l’exèrcit i un estat que, independentment de formes monàrquiques o republicanes tenia com a element comú l’adjectiu espanyol. Tanmateix, per molt antipolítics que es declaressin, els anarquistes sempre han fet política. I qui fa política es desperta sovint amb estranys (o no) companys de llit.

En els primers anys de la CNT es percep un anarcosindicalisme en construcció que juga tàcticament amb diversos elements. Cerca, per exemple, aliances amb els treballadors de coll blanc. De fet, la vaga de la Canadenca es fa en solidaritat amb l’acomiadament arbitrari de personal de l’oficina, i un dels congressos més transcendents de la CNT tindrà lloc en els locals del CADCI. Per expressar-ho en altres termes, i com el mateix Seguí explica a un auditori madrileny, no els fa por una independència de Catalunya. Molts dels seus amics íntims consideren que pot ser més convenient una república catalana burgesa que un feudalisme capitalista ranci amb monarques. O que l’aposta per la revolució espanyola, és un desig programàtic i vague de l’estil de la “Revolució mundial” o “la pau en el món”. Per la seva banda, i Macià és prou espavilat per adonar-se, l’independentisme necessita la seva base social, de la mateixa manera que els revoltats irlandesos de 1916 necessitaven els sindicats al seu costat per tenir mínimes esperances de reeixir.

Serà la dictadura la màxima expressió del que representa l’estat profund espanyol: un militarisme catalanofòbic i obrerofòbic. Primo de Rivera i el seu extremat nacionalisme espanyol, a partir de la persecució del roig i negre, i l’estelada, empeny dos grups distants (i alhora pròxims) a entendre’s. La clandestinitat i un espai políticament fragmentat i antropològicament caïnita impedeix una reconstrucció suficientment clara per comprendre processos amb avenços i retrocessos. I, de fet, els conflictes interns, les desconfiances, les anades i vingudes, les baralles i reconciliacions, les interferències de presumptes aliats i excessos d’egos seran, tal com ens suggereix el seu autor, fruit de la inseguretat d’ambdós espais perseguits i caracteritzats per les contradiccions, més que ideològiques, existencials. Fins a cert punt, té la seva lògica. Es tracta de dos universos en construcció, amb algunes estrelles de neutrons (com Macià, Cardona, Garcia Oliver,..) disposades a la conflagració.

Garcia Oliver a l'enterrament de la companya de Ricardo Sanz

D’aquí se’ns queda un episodi històric, si bé conegut, no massa difós en la tàcita història oficiosa del país. Anarquistes i republicans, com en altres moments històrics (molt especialment la I República) són espais propers, amb objectiu semblants i formes incompatibles amb grans dificultats per relacionar-se. El llibre de Santasusana ens reconstrueix un dels moments més determinants de la història social del país, quan anarquistes i independentistes republicans semblen tenir un objectiu comú. La doble frustració que comportarà la Segona República (la decepció independentista, i la decepció obrera) alimentaran un conflicte que també marcarà l’evolució del país (i que arribarà, en forma de prejudicis) als nostres dies. Tanmateix, haurem d’esperar a la segona part, que l’autor ja ens promet.

En resum, material per a una sèrie d’intriga política, de conspiradors i personatges forts. Haurem de cridar l’HBO (i potser la mirada càustica d’en David Simon) que ens les produeixin.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació