Quan el crític critica i és criticat

12.11.2014

Quan el crític critica, fins a quin punt és conscient de la crítica i de les conseqüències que se’n deriven? I quan l’intèrpret la llegeix? És conscient que només és una crítica? O potser la críptica crítica del crític l’afecta de manera crítica i l’acaba turmentant? 

Verònica Andrés i Álvaro Báguena, protagonistes de 'Querencia' | Foto: La Seca-Espai Brossa.

Verònica Andrés i Álvaro Báguena, protagonistes de ‘Querencia’ | Foto: La Seca-Espai Brossa.

El crític, convençut de sí mateix, critica increpant i acotant el plaent i desplaent del muntatge representat. L’intèrpret ha de mantenir la distància o la vida se li esguerrarà sense remei i sense cap més lloança. I què passa quan el crític en qüestió és l’espòs de l’objecte de la seva crítica? El terreny personal pot acabar-se destruint, la relació pot fracassar i fins i tot hom pot abandonar les platees des d’on criticava per seguir fent el crític des de les grades de la plaça taurina. Tot plegat no queda tan allunyat de la realitat i en nombroses ocasions, els crítics són els criticats per aquells a qui han prèviament criticat per allò que havien interpretat.

A grans trets aquesta seria la principal trama de l’obra que ens ocupa. “Querencia”, una obra en la qual el títol orbita durant tot el text i que es pot veure a La Seca-Espai Brossa fins el 23 de novembre. Tot es basa en l’amor, en l’estima, en el desig i l’oblit dels éssers estimats. L’amor de parella, l’amor dels fills cap als pares i dels pares cap als fills, l’amor a l’art i fins i tot un cert narcisisme onanista.

El repte que planteja el text no és gens senzill, però Verònica Andrés i Álvaro Báguena lidien amb l’espectador de manera magistral. De fet, ambdós actors van ser guardonats l’any passat amb els premis a la Millor Interpretació Masculina i Femenina, atorgats per l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians. Ara bé, la direcció de Carles Sanjaime és, en ocasions, un xic precipitada, o potser és cosa de l’autor?

L’obra genera diferents moments de clímax, però en lloc de fer-los explotar amb tota la tragèdia es busca el riure fàcil i es defugen totes les tensions amb acudits que podrien encaixar interpretats amb dramatisme, però que es duen a escena de manera còmica i desorienten l’espectador que no sap si està assistint a una tragèdia o a una representació dels germans Marx. El mateix passa amb una de les tensions principals de l’obra. Bona part del suspens gira entorn d’una porta. Una porta que resta tancada i que amaga el detonant de la funció. Però quan la porta s’obre, encara el públic quedi sorprès, no pot acabar d’implicar-se del tot amb els sentiments que intenten transmetre’ns els actors, ja que les xarlotades constants enmig del fluid text trenquen el ritme i t’ofeguen totes les passions.

La posada en escena funciona i fins i tot l’animal inert que la presideix acaba tenint el protagonisme merescut. La sordidesa de l’espai ajuda a crear l’ambient necessari per entrar en l’obra: alcohol, vidres trencats, llum tènue i un ganivet que inquieta força. Tot plegat seria ideal si no fos per aquest sobreactuat intent de fer riure, de manera innecessària, a l’espectador.

Fins el 23 de novembre a La Seca-Espai Brossa podeu degustar aquest plat que ens serveix Paco Zarzoso i decidir si la crítica d’aquest modest critic mereix ser criticada o si per contra és acurada i per tant no serà de crítica lectura per aquells qui l’hagin inspirada.