Quan a Nova Orleans s’anunciava tot amb música

Un dels quartets més acreditats de l’escena catalana del jazz dit tradicional, els Barcelona Swing Serenaders, va desplegar tot el seu saber fer en l’art d’explicar l’origen de la música de la sorpresa. L’acte va tenir lloc a l’auditori de la Pedrera, el passat dijous 17 de setembre, en una sessió dedicada a melòmans amb discapacitats auditives i visuals, que va incloure una sessió final de “descoberta tàctil” dels instruments a càrrec dels instrumentistes. Martí Farré ens en fa la crònica i Ariana Nalda ha fet les fotos. 

 

“Hi ha qui creu que el jazz va començar amb Chick Corea!” La frase és del gran Juan Claudio Cifuentes “Cifu” i la va pronunciar el 2007 a la sobretaula d’un copiós dinar a Tarragona, ciutat que acull des de fa més de vint anys un molt recomanable Festival Internacional de Dixieland. D’altres, com ara per exemple el músic de free jazz Peter Evans, famós per pertànyer a una agrupació tant iconoclasta com és Mostly Other People Do The Killing, considera a Louis Armstrong la seva principal influència —“Tot el que fem ara s’ho va inventar ell,” va etzibar un cop el trompetista Evans al pianista Agustí Fernández—. Amb esperit didàctic, els Barcelona Swing Serenaders ens recorden que, efectivament, el jazz és més antic que els efluvis progressius del fidel seguidor de l’Església de la Cienciologia o que les delicioses boutades dels MOPDTK. Ve inclús d’abans que esdevingués el que en podríem dir una “música de concert”, “de repertori”, ja m’enteneu: per escoltar-la assegut. És més, possiblement per algú el jazz és el que interpreta aquest cèlebre quartet fundat el 1999, i allò que va venir després és una altra cosa. Vaja, que fan “jazz i prou”, que diria el gran Cifu, però això, si em permeteu, són figues d’un altre paner.

El jazz era —és— la música de la sorpresa, i també són històries, relats com els que explicava el clarinetista Oriol Romaní. Històries com les del rei del jazz, Joe “King” Oliver, capaç de captivar a la gent que passava pel carrer amb el seu toc prodigiós —relat que va servir per presentar el tema “Doctor Jazz”, escrit pel senyor Morton el 1926—; o com la del trompetista que anava cada dia a cantar a la seva filla en coma a un hospital de la ciutat del Mississippi. El jazz també és la música de les escenes quotidianes d’un indret, Nova Orleans, “a on s’anunciava tot amb música,” segons el també narrador Oriol Romaní; a on els enterraments tenien, i encara tenen, la seva pròpia melodia: la d’anada al cementeri, lenta, marcial i fúnebre, i la de tornada del fossar, més aviat alegre. També forma part de l’anomenat jazz clàssic la definició seminal de l’esperit del swing que van escriure Lew Pollack i Ray Gilbert el 1914: “That’s a Plenty.”

Barcelona no és Nova Orleans i ni tant sols la podem comparar amb el Harlem de Miguel Ángel Chastang, “a on el veí que trucava a la porta a les tres de la matinada no ho feia per queixar-se de la música que s’estava tocant, sinó per veure si es podia apuntar,” com explicava fa anys el contrabaixista madrileny a qui signa aquestes ratlles. Tampoc l’auditori gaudinià de La Pedrera és un local de Bourbon Street, però sí és el lloc addient per reivindicar la memòria, si m’ho permeten, del colorista tòtem jazz Duke Ellington, amb el seu immortal “Mood Indigo”. La lliçó didàctica dels Barcelona Swing Serenaders també va incloure un conegut espiritual negre, “Donw By The Riverside”, un blues i, fins i tot, una demostració pràctica de com funciona això de la improvisació en el jazz dit clàssic o tradicional amb la interpretació d’un “Aniversari feliç” swingat.

A banda de l’autor de la monografia Tocats pel jazz (Barcelona, 2004), integren el quartet el trombonista i també autor literari —Anecdotari musical (Barcelona, 2009)— Òscar Font, el guitarrista Albert Romaní i la contrabaixista Queralt Camps. Amb destresa, mesura i bon gust Font, els germans Romaní i Camps van executar la seva particular tongada de solos, curts i als antípodes de l’exhibició, com correspon a una música escrita en el seu temps per ser ballada, per ser viscuda amb ritme, amb alegria, i fins i tot per ser cantada amb un anglès un pel macarrònic. Parlem d’un conjunt de tonades que ben poc tenen a veure amb etiquetes com ara “música culta” o “música clàssica del segle XX”. I si hi havia algú que dubtés de l’esperit popular del jazz podia recórrer a una de les melodies que el trombonista Font va introduir en un dels seus magnífics solos: “Volem pa amb oli”.