Pulmons, la paradoxa de Zenó aplicada a la vida

L’obra de teatre Pulmons amb un text de Duncan Macmillan dirigit per Marilia Samper i interpretada per Carlota Olcina i Pau Roca, em remet a les rates dels investigadors Miller i Dollard que sempre es diluïen en la paràlisi, ja que no podien escollir entre l’atracció i el pànic, la il·lusió i la por. Aquesta immobilitat naixia quan l’amenaça d’una descàrrega elèctrica i la promesa del menjar estaven perfectament equilibrades.

Aquesta consciència i voluntat de viure la millor vida possible ens ofega en la incertesa. Podem construir la nostra història però l’angoixa de decidir ens aclapara. Com l’existencialisme de Sartre que posa en primer pla la consciència de la responsabilitat vital i la dificultat per fonamentar les pròpies decisions. Tota decisió és contingent i per viure tenim la terrible necessitat d’escollir sense certesa. I com diu la sociòloga Eva Illouz, tenir un fill és el darrer acte religiós d’aquesta societat tan psicoanalitzada.

Aquesta és, doncs, una obra radicalment actual, que toca molts més temes que la decisió – irreversible – de tenir un fill. Tracta de qui som, què volem, com ho podem fer millor, com conjuminar la llibertat i el compromís, l’ètica i el consum, l’amor i la realització del jo. Tot això amb la neurosi, sovint còmica, de Woody Allen.

És una obra sobre la quadratura del cercle. En paraules de Bauman “com menjar-se el pastís i conservar-lo al mateix temps, com aconseguir que les relacions ens donin poder sense que la dependència ens debiliti, que ens habilitin sense condicionar-nos, que ens faci sentir plens sense sobrecarregar-nos…” impossible saber-ho, veritat? “Jo tampoc tinc totes les respostes”, com es diu textualment en l’obra diverses vegades. Sembla que els nostres avis i besàvies ho sabien millor que nosaltres “un nen ve amb un pa sota el braç i on mengen dos mengen quatre” i punt, però hem perdut els mapes diàfans de l’existència en aquest jo tan líquid que se’ns esmuny de les mans.

Aquesta obra, però, encara representa un altre somni de la raó: si trobem les peces que encaixin, aleshores tot circularà com un tren d’alta velocitat. Aquesta sensació d’estar en un moment fonamental de la pròpia vida, d’estar prenent les decisions que determinaran la resta de l’existència marca els dos tempos de l’obra. L’espectacle se centra en un espai de temps en suspensió, en què les nits i els dies obren un parèntesi que ho condicionarà tot i, que si es fa bé, pot determinar el sentit lineal i perfecte d’una vida.

Lamento dir que segurament no és així, i la neurosi continuarà en cada capítol de la vida, i l’existència hipermoderna mai serà, després de triar el camí, una autopista en línia recta. Però és ben bé aquesta la sensació que tenim: que cada moment de la nostra vida és fonamental.