Proleterka o la memòria secreta de les coses

27.07.2018

Proleterka és el títol de la novel·la de l’autora suïssa Fleur Jaeggy que l’editorial Les Hores ens dóna en català perquè duguem a la bossa d’espart, arran de mar i de llimonada, aquest estiu. Però Proleterka és un llibre de penombra i de gel, profundament hivernal, més agre que dolç, més auster que retòric. I és, també, el nom d’un vaixell. El vaixell amb el qual una filla de quinze anys i el seu pare navegaran durant catorze dies per la costa de Grècia. Aquest viatge serà, per al pare malalt i agònic, una concessió, una darrera voluntat. Per a la filla, un exercici atordidor pels surts de la memòria i un camp de batalles sexuals abruptes i furtives. El lector s’embarca al Proleteka en la tenebra de la nit, amb la protagonista i tots els seus records vitals que emanaran al ritme del balanceig lleu i constant del vaixell. La filla, que mai no ha conviscut amb el pare, a qui ha vist més aviat poc, defuig qualsevol intent d’aproximació a ell i mata qualsevol indici de nostàlgia blana, i ho fa al servei d’una sola cosa: la veritat. La recerca de la veritat. Però no d’una veritat final i solemne. Sinó, més aviat, la veritat de les coses petites. “La veritat no té ornaments”, dirà.

Fleur Jaeggy

En aquest llibre la literatura no brolla ni dels fets ni dels personatges, brolla, sobretot, des dels objectes. L’acció es descriu en el fil de la memòria secreta de les coses. Una memòria que pren veu a través de la mirada gèlida, minuciosa, franquíssima, de la protagonista. Sense justificacions, ni treves, ni lloc per al perdó. Tota evocació comença en un objecte insignificant. Amb la descripció de les estovalles, dels porticons, de les cadires, de l’estructura dels jardins… I sovint, els objectes, ratllen el llindar de l’autonomia quan la narradora els parla així: “Tu encara no vols que et toqui les tecles. Els meus dits et són estranys. Aquesta lleugera insinuació carnal. Però sec al teu costat. Vetllo per tu.” La protagonista sent una fidelitat profunda per ells i confia en la seva memòria constant i clara, vertadera, sense els subterfugis de l’ànima humana. I s’hi aferra i la conjura. “Encara em queda la sensació de tocar els objectes, la fusta, el contorn d’una habitació.” Potser perquè sent, ara que tot ho recorda des dels cinquanta anys, flaquejar la seva. “Amb qui seia a taula abans? Era una altra llacuna. Jo no tenia records de l’època anterior a aquella en què vaig començar a escriure. De vegades la vida d’una persona comença tard. Una vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps.” I, d’entre totes les sensacions difuminades i trèmules que Proleterka desprèn, aquesta n’és una, la de la vida al servei de l’oblit. I, de retruc, la de les mans de l’home, sempre parades endavant per a frenar-lo. I, de retruc encara, la de la multitud d’objectes que s’arrengleren quietament, com vencedors modestos, a punt per a sobreviure’ns.

I, mentrestant, el Proleterka, que és un vaixell ferri, vell i cansat, avança, sota un sol gris impassible, sota una nit sempre imminent, com un espectre errant més que com una embarcació de vacances. “Des del terra, sembla una desfeta bèl·lica que circumnavega el temps.” “Sembla guiat per un fantasma. Per una inèrcia simple i terrorífica.” I és converteix, a poc a poc, en una presència conceptual, en un mapa mòbil on totes les accions –que són, sobretot, els records- hi trobaran el seu recés quan la veu principal les invoqui. I, tot i moure’s i balancejar-se, fa efecte de territori ferm, indestructible i atemporal.

L’austeritat contextual es transvasa, també, en el verb. I des de l’austeritat de la veu narrativa s’hi percep la palpitació poètica implícita. Jaeggy no usa un llenguatge poètic, però sí evocatiu. En què la poesia hi és, com un centelleig suau, en tot allò que volgudament es descuida. “Per fora passa el riu. Hi llisquen cignes. Passa un tramvia. Cotxes.” I tot Proleterka així, de frases llampec, d’acord amb la respiració entretallada de la protagonista, d’acord amb els records que se sobreposen una vegada i una altra, espasmòdics. Un dia el poeta peloponesi Iannis Ritsos va escriure: “Que difícils que són les paraules –no li sembla?–. La nostra paraula justa només a nosaltres mateixos s’adreça o, si més no, només nosaltres mateixos la sentim correctament. Tota la resta són excuses grans o petites, regatejos, dissimulacions.” Jaeggy ho sap i ho professa des del seu llenguatge sobri, d’humilitat platejada. Un llenguatge que, teixint una semblança inesperada, comparteixen Ritsos, Jaeggy i Anna Casassas, que l’ha traduït de l’italià amb aquella serenor, amb aquella noblesa seva que és, sempre, com un retorn a casa.

 

Sortegem quatre exemplars de Proleterka, un llibre de penombra i de gel, profundament hivernal, més agre que dolç, més auster que retòric. Escriviu Proleterka a info@nuvol.com i entrareu al sorteig.  

Etiquetes: