Premis i càstigs meta-teatrals

4.07.2015

Com es prepara un actor el seu personatge? Com treballa el cos per adaptar-lo a les necessitats del seu paper i com el viu? Quins sentiments són reals i quins no quan veiem una obra de teatre? Premis i Càstigs explora el treball actoral des de la vesant més personal. Els actors i actrius participen de diferents rutines de treball i ho fan de cara al públic.  Això podria semblar una obvietat tractant-se d’una obra de teatre, però no ho és. El públic és interpel·lat des del primer moment i mai acabes de tenir clar si el que estàs veient és o no una obra teatral.

Premis i càstigs © David Ruano

Premis i càstigs © David Ruano

Tot passa en un espai diàfan on els actors i actrius, vestits a l’estil del segle XIX es passegen tot treballant diferents aspectes. Com cosir, com planxar, com remenar una tassa de te, com fer de pagès, com representar el dolor, la ira… com fer de reina, de majordom, de persona miserable…  Tot plegat es desenvolupa de manera hiperbòlica i en un to pretesament seriós que esdevé hilarant i sobretot còmplice per a la gent del sector que omplia bona part del pati de butaques.

Tot plegat és un experiment sorgit del barret de Ciro Zorzoli, referent de l’escena teatral argentina més actual i al qual la gent de T de Teatre va demanar de treballar plegats. El resultat és una amalgama de sentiments i emocions que traspassen als actors que van rebent els seus propis premis i càstigs i que van fent aflorar, amb una sobreactuació necessària, els diferents rols i lideratges existents en tota companyia teatral.

En aquesta mateixa línia, cal destacar el treball d’Ivan Benet, un actor en projecció absoluta que destaca per damunt de la resta juntament amb Àgata Roca. Els dos estan esplèndids. Benet fa creïbles totes i cadascuna de les seves escenes, com si no es tractés d’un actor representant-les sinó d’un home real visquent-les. Roca fa tot el contrari i precisament la seva impostura la fa creïble. Ella mateixa en un moment de l’obra diu “Assagem molt perquè sembli que el que diem ho diem nosaltres” i és així. Tot està mil·limetrat, per molt que sembli improvisat, i això és el teatre, una pseudo veritat duta a escena de manera irreal.

Tot plegat és un molt bon exercici de meta-teatre que el Festival Grec ens ofereix al Teatre Lliure fins al proper 5 de juliol i que formarà part de la cartellera barcelonina de la temporada vinent. Ara bé, no espereu que l’obra us agradi de bones a primeres, necessita ser digerida per començar a percebre’n bé tots els matisos.