Pot el suïcidi ser poètic?

27.03.2019

“Jo no volia néixer”, diu la protagonista d’Uluburun, després de prendre’s un pot de pastilles. Afirma que, en cas de fer-ho, hagués preferit ser una guineu, un riu o l’ombra d’un arbre. Aquesta obra, escrita i dirigida per Aleix Duarri, explora el drama del suïcidi des de diferents òptiques. La més agosarada: la poesia. A l’Àtic del Tantarantana fins al 7 d’abril.

‘Uluburun’, de la companyia Tres Marias Racoon al Tantarantana. Foto: Aleix Duarri

Arrenca la funció a ritme de pas doble. I això que els protagonistes (Jaume Forés, Oriol Escalé, Júlia Santacana i Anna Vendrell) no només van descalços sinó que vesteixen de no se sap ben bé què. A primer cop d’ull, sembla que siguin mestres sensei, samurais pacifistes armats amb fumigadors (periòdicament, es van ruixant), o professors de taitxí, d’acord amb els moviments que despleguen a càmera lenta davant del públic. Aquesta amalgama, a priori sorprenent, es revela captivadora. Si a això se li suma salts en el temps, salts en l’espai, salts temàtics i salts en els personatges, l’obra esdevé desconcertant com el seu títol, Uluburun, que no era altre que un vaixell mercant de l’edat de bronze (això és, 3.000 a.C.!) que es va enfonsar davant de la costa turca.

Escrita i dirigida per Aleix Duarri, la sorpresa no acaba aquí, perquè la proposta arrenca amb una temàtica que no és ni fàcil ni engrescadora: el suïcidi. Una noia (Vendrell) vol llevar-se la vida. El motiu? No volia néixer. El mètode? Empassant-se un tub de pastilles. L’altaveu? Una carta de comiat adreçada als pares i a la germana. La seva decisió esquitxa qui l’envolta: el seu xicot (Escalé), els infermers que la salven (Forés i Santacana) i la seva família. Els quatre actors, però, interpretaran, durant l’hora i escaig de la funció, altres personatges.

A partir d’aquest inici, l’autor aborda la darrera crisi econòmica (amb l’encertat exemple de Grècia, un dels millors moments de l’espectacle) i de com ha quedat el món després d’aquesta sotragada. Filosofia, aforismes, història, dissertacions sobre la vida… Potser el vaixell Uluburun és una al·legoria del naufragi de la societat on vivim. Però com dèiem, tot plegat casa millor del que es pot imaginar, i la peça desprèn un magnetisme no exempt de caos i de certes irregularitats. Un dels punts a favor és el recital a quatre veus dels protagonistes –que també ens fan de narradors-, que adquireix una musicalitat solemne gràcies al ritme i a la seva excel·lent dicció, sobretot la dels dos nois; i l’espai escènic, firmat per Ona Grau, amb una suggeridora catifa d’encenalls de suro.

Curiosa i estranya proposta de la companyia Tres Marías Raccoon, en què, malgrat tots aquests elements, ofereixen una peça que llisca contra les forces naturals. Ens quedem amb una frase de la protagonista: “el meu cor és una bombolla de sabó”. Algú pot negar que això no és pura poesia?