Postguerra entre boscos i masies

El guardià de les trufes (Barcino), la primera novel·la de Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Els Ports, 1981) és un relat de la vida rural emmarcat en el context de la postguerra civil. La recreació d’aquest món ens fa adonar que la quietud d’aquella vida quotidiana només podia ser interrompuda pels nefastos esdeveniments històrics.

La narració recalca els vestigis d’un món obsolet: l’autor utilitza la imatge de la naturalesa i els símbols de la vida a pagès per a emmarcar els personatges al relat. La història, simple i efectiva, no deixa de ser una excusa per a mostrar-nos les vicissituds d’aquesta forma de vida, que Fèlix Edo ja havia analitzat en profunditat en articles a la revista Saó, i que aquí converteix en literatura rural i històrica. Les digressions descriptives dels paisatges, els costums i les activitats de subsistència, amb un lleuger aire místic, són un bon exemple de la voluntat de transmetre aquest llegat, així com el tractament d’aspectes com l’educació i l’oci en l’àmbit rural.

Les quatre parts de la novel·la, que corresponen a les quatre estacions de l’any, mostren que tant Leovigild, un soldat republicà desertor, com la seva família (l’esposa, el fill, el pare, els tiets), masovers del mas de Forès de Benassal, tenien una vida basada en la collita, la sega, les bèsties del bosc, la matança, les carrasques, els fruits, les rieres… i a partir d’ara, també amb la por que gent desconeguda es presenti al mas o els intercepti enmig del bosc: els guàrdies civils que els fan visites amb la intenció de plomar-los i turmentar-los, els maquis que els demanen suport clandestí i la gent que només mira de sobreviure. Tot plegat, conseqüència d’una Guerra Civil acompanyada de misèria i odi i amb manca de clemència per al bàndol perdedor.

El context històric i el caire divulgatiu de la novel·la també deixen lloc a temes universals com la recerca d’identitat de Lluís, el fill. Mentre es fa gran, i sense saber gaire cosa del seu pare, el nen del mas de Forès viu entre la vida laboral al camp, el plaer que troba anant a l’escola, i l’aventura dels dies que baixa al poble. En els moments d’introspecció dels personatges –molts d’aquests lligats també amb la retrospecció, recurs temporal que satisfà alhora les funcions divulgativa i de construcció dels personatges–, el lector no perd en cap moment la sensació d’allunyar-se de l’ambient dels camps, sinó que els paratges rurals i boscosos, la fauna i la rellevància dels elements climatològics l’acompanyen durant la història de manera regular i en potencien tots els moments.

“Caminava sol, en la solitud habitual, però de sobte notà que algú l’agafava. Era la mà d’un xiquet de deu anys. Quan va fer l’acció de dirigir-li la mirada al rostre va descobrir que no podia veure’l. No li podia veure el rostre i, malgrat tot, sabia que era el seu fill. Segueixen tots dos, i el paratge que clama i no calma cau en l’obscuritat, en l’ombra del jardí tenebrós, entre els pardals que no volen perquè caminen i callen.”

Al llarg de la història trobem un simbòlic fil connector en les gosses ensinistrades per a trobar les tòfones –o trufes– enterrades i que donen títol al llibre. L’avi transmet un coneixement al net i la gossa el passa al seu cadell, un art que aniran dominant paulatinament amb el pas de les estacions. Fèlix Edo Tena també fa arribar als lectors aquest i tots els altres elements d’un món obsolet que, com les trufes i els esquelets de les fosses comunes, caldrà desenterrar.