Posa una Bastarda a la teva vida

27.08.2018

Agost i Barcelona són sinònims de musicals. La majoria dels espectacles que aguanten la cartellera de la capital catalana són d’aquest gènere, això sí, cadascun fill del seu pare i la seva mare. Ep, però no tots! En el cas de Bastarda’s reloaded podríem parlar de la família sencera. I és que aquest musical amb pedigrí –tal com l’anomenen a l’Eixample Teatre—  ens explica la història d’una peculiar nissaga de vedets. Els Bastarda han amenitzat totes les tardes dels diumenges del mes.

La família Bastarda ha actuat els diumenges d’agost a l’Eixample Teatre.

“Nena, quina calor, quin sofocu!”, exclamen les veteranes del clan. La família Bastarda (o més ben dit, el seu matriarcat) és, ras i curt, poc convencional. Una mena de Teresines molt nostrades, picantones i trempades, a qui tothom voldria tenir de veïnes. Que et falta un pessic de sal per afegir al sofregit? Cap problema: segur que la gran Maria Dolors Bastarda (Lola, pels amics), la seva filla Caroline (una mica geniüda, tot s’ha de dir), la seva cosina Maria Lluïsa Bastarda (coneguda com a Mega Pubilla, als cercles artístics), o el seu gendre, el potentat Eudald Capdevila (director d’una sucursal de La Caixa, perdó, ara CaixaBank), en tenen. Res millor que trucar a la seva porta, al replà de baix o de dalt, tant se val. De sal, no sabem si n’aconseguirem, però la garantia de passar una bona estona, segur que sí.

A mig camí entre The Chanclettes i La Cubana, Bastarda’s reloaded és un espectacle de varietats (varietés, que se’n deia abans) de tota la vida. Canten, ballen, actuen i improvisen. Números musicals en directe, d’altres en playback, diàlegs entre les vedets, i moltes, moltes, interpel·lacions al públic, que s’hi entrega de forma entusiasta i els riu les gràcies. “La familia unida, permanece unida”, recita com a lema aquesta important família d’artistes d’èxit internacional (o això diuen elles).

Cada personatge té la seva personalitat, i això, evidentment, dona el joc necessari. La Lola fa de mestra de cerimònies però reparteix minuts de glòria a tota la nissaga perquè demostrin el seu talent genètic. Des d’un Capdevila amb un aire a Berto Romero a una Caroline (una rèplica tatuada d’Elvira,  Mistress of the Dark) mordaç i viperina (“Parezco una garrula, pero no lo soy”, exclama. Però caram, quins rampells gasta la nena!) fins a la Mega Pubilla amb cara d’innocentota . Riu-te’n tu del clan.

Lola Bastarda és la matriarca de la família a ‘Bastarda’s Reloaded’, a l’Eixample Teatre.

I com no pot ser d’altra manera en un repertori de varietats, la música és indispensable. La família Bastarda vascula entre gèneres: des del clàssic ’”Anythings goes” de Cole Porter, al “Un beso y una flor” de Nino Bravo, la “Dama, Dama”, de Cecilia, passant per peces de Núria Feliu, el “Tubular Bells” de Mike Oldfield i “El baile de los pajaritos” de la inefable María Jesús y su acordeón amb el públic dempeus ballant a la platea.

Un punt a part es mereix un cinquè personatge, aparentment secundari. Es tracta de Fräulein Oh, la mainadera russa que els Bastarda han contractat perquè és faci càrrec de la menuda de la nissaga (la setena generació d’artistes!), filla de la Caroline i de l’Eudald. Amb tanta gira, algú ha de vetllar per la criatura, que ja apunta maneres. No revelarem res, però oju amb la cangur! De pul·lular per l’escenari com un fantasma malcarat -amb picada d’ullet al procés inclosa- ens reserva una sorpresa final, una autèntica robaescenes.

En definitiva, aquesta Bastarda recarregada (en molts sentits) desplega en 75 minuts un ventall generós de gags, amb un segell tant de casa que al públic català li sona inevitablement familiar (mai millor dit) i per això atrapa als espectadors. Un teatre, en el cas de l’Eixample, que permet entrar a la sala amb crispetes i begudes, de manera que la funció és la cosa més semblant a un envelat de festa major. Els residents irreductibles de l’agost a Barcelona han xalat de valent totes les tardes de diumenge. No sabem si l’espectacle voltarà per altres escenaris (així ho desitgem), però mentrestant només podem dir: llarga vida als Bastarda!