Ponç Pons, somriures de tinta blava

Avui s’ha publicat un nou número de Lletres, la revista del Grup del Llibre. Agnès Vidal hi ressenya el volum d’aforismes del poeta menorquí Ponç Pons, El rastre blau de les formigues, el darrer volum d’un poeta català que Jaume Vallcorba va publicar a Quaderns Crema abans de morir. 

«Qui pensa riu. Qui no riu és aquell que es limita a posar cara de pensar», va escriure Fernando Pessoa fent servir un dels seus heterònims menys coneguts, Pantaleao. Sense perdre la lucidesa i profunditat del portuguès, Ponç Pons (Menorca, 1956) ha inclòs tots els somriures possibles en El rastre blau de les formigues:els sincers, els irònics, els secs, els còmplices, els que expressen resignació i també els que resulten quan hom tracta de somriure i no pot.Sense perdre el caràcter reflexiu que el caracteritza, Ponç Pons ens torna a captivar amb els seus escrits vuit anys després de la publicació del darrer poemari, Nura. Si bé Nura era un tractat d’enyor de la Menorca perduda i irrecuperable, en el qual recollia aspectes com la dolorosa transformació de l’illa, la naturalesa, la literatura, la religió, el cinema, la condició humana o la política, en aquest, el seu primer llibre d’aforismes, publicat per Quaderns Crema, torna a beure del mateix pou de pensaments inesgotables.

Tot bon observador haurà posat atenció en el curiós comportament de les formigues i en la manera que tenen aquests insectes d’apropar les seues antenes durant uns segons, per tal de transmetre a les seues companyes el rastre que han de seguir per trobar aliment. Es tracta només d’un instant, tan intens com ho pot arribar a ser una mirada, tan breu com un aforisme. En aquest sentit, les sentències que formula Ponç Pons són indicis que porten el lector a endinsar-se pels caminals de les reflexions més madures i encertades del poeta.

A El rastre blau de les formigues, els aforismes esdevenen màximes ètiques i estètiques, sempre arrelades a la Figuera Verda, aquest racó mític on el poeta menorquí té el seu particular refugi, en meitat del camp, entre els ullastres, les parets seques i els canvis de llum i vent que regnen a l’Illa de la Tramuntana. La natura és la connexió de les coses i és bo de dir que la consciència de Ponç Pons no percep aquests elements del paisatge de manera aïllada sinó com un tot inseparable i coherent. Així, quan l’escriptor fa referència a episodis com el naixement del gat, les pomes que es cullen a Menorca o la conversa amb el seu gall Dario, els inscriu indefugiblement en el seu entorn més immediat. L’artista conserva, doncs, la mirada que ha impregnat tota la seua obra per denunciar les aberracions polítiques en favor de la construcció, les quals han ferit de mort i ciment l’illa: «Ètica rima amb estètica i hem creat paisatges immorals», escriu carregat de raó.

Afirmava Kant en la Crítica del judici que tenir un interès immediat en la bellesa de la naturalesa és sempre un signe distintiu d’una ànima bona i que, quan aquest és habitual, demostra una disposició d’esperit favorable al sentiment moral. Al llarg de la lectura, cal tenir present aquesta idea perquè Pons Ponç no es limita a emetre un simple judici estètic sinó més aviat un judici intel·lectual, en tant que va acompanyat d’intuïció i reflexió. Sense deixar de banda aquest filòsof, i amb un toc tan sarcàstic com real, escriu: «Kant és més clar i bo d’entendre que molta gent d’aquesta illa».

Que la naturalesa és la primera font de bellesa és quelcom que Ponç Pons sempre ha tingut clar. Aquesta identitat entre bellesa i naturalesa condiciona nombroses reflexions, també al llarg d’El rastre blau de les formigues: «Compartesc la fruita amb els pardals que, vius com són, sempre piquen la més madura i saborosa». També n’afegeix d’altres, referides a la literatura i l’ofici d’escriure: «Ressenyes. Ens dissequen en viu i com menys en saben més mal ens fan»; «Entrar dins d’un poema i sortir-ne com d’un esbarzer»; «Potser sobren escriptors i falten literats». No debades, sembla que avui dia tothom s’haja agafat al peu de la lletra que ha de plantar un l’arbre, tenir una criatura i escriure un llibre i, és clar, surten escriptors de sota les pedres.

Pinzellades de filosofia omplen de vida aquesta obra, de babord a estribord, de proa a popa: «Si per por que et crucifiquin creues els braços davant el món, et perdràs la màgia d’abraçar-lo»; «Sense un objectiu vivim desenfocats»; «La vida és una frase curta que comença amb un interrogant i acaba amb una admiració»; «La caverna de Plató va ser la primera sala de cine»; «El que està amagat no ens interessa». «Deu ser a tu, Wittgenstein!», replica al filòsof austríac.

L’escriptor se serveix de lúcids jocs lingüístics per dotar de caràcter i personalitat l’obra. Pons està fet de paraules que l’habiten, que li corren per les venes i són portadores de vida. Comparteix generosament amb el lector el bagatge de les seues lectures que, al cap i a la fi, esdevenen bocins de la seua biografia, records relacionats amb els cinc sentits, perquè aquest és un llibre que es palpa, que recorda l’olor de terra mullada, que ressona menorquinitat per les seues pàgines i, sobretot, està fet per a assaborir-lo lentament, sense presses, amb el blau als ulls.

Sens dubte, la ploma i la vida creen complicitats sobre el paper. De fet, el títol de l’obra no és casual i amaga una imatge carregada de bellesa: un batalló de formigues irrompent en el seu quadern de notes i esborrallant la tinta blava de la ploma amb què escriu. El rastre blau de les formigues bé podria ser el recull de reflexions o notes que s’amaguen al darrere dels poemes de l’autor, un conjunt de notes a peu de pàgina.

Ens deia Adorno que «ha arribat a ser evident que res referent a l’art és evident». El concepte d’art com a construcció sorgeix com un encontre entre la naturalesa i l’ésser humà. En aquest sentit, tenim una gran obra a les nostres mans, publicada per Quaderns Crema, editorial que recentment ha quedat òrfena de pare amb la mort de Jaume Vallcorba, al qual li devem criatures tan belles com aquesta. Descanse en pau.