Polònia o Lituània

14.11.2018

Amb les posades en escena, citant el Coco de Barri Sèsam, la cosa va d’apropar o allunyar l’espectador. Amb Santiago Rusiñol i Bertolt Brecht ens plantegem el dilema: Envelat o pantalla? Rialles i txà-txà-txà, o vodka i versió original? Plata o plom?

Oskaras Kursonovas va presentar ‘Vestuvés’ al Temporada Alta 2018. Foto: Tomas Ivanauskas.

 

Paral·lelismes i envelats

Amb Els Jocs Florals de Canprosa (al TNC, amb direcció de Jordi Prat i Coll) han fet un experiment realment interessant i espectacular: una obra breu, concisa i crítica, l’han convertida en un megamusical folklòric (en Ramon Aran n’ha donat la seva versió en un article amè, argumentat i destraler al Núvol). Santiago Rusiñol va ser àcid i hardcore per una banda, i també va imaginar un art popular, comercial i ampli per l’altra: aquestes dues pretensions s’han refós ara aquí, en una síntesi d’humorisme i floralisme. L’espectacle és ambiciós i exuberant, molt ben fet, i busca i troba una comunicació directa amb l’espectador d’avui… Ho fa pagant la penyora de semblar a voltes una superproducció sorgida de la factoria del Polònia. L’obra té el mèrit d’haver convertit el TNC, el temple de Les Glòries, d’una arquitectura híbrida que es compon amb marbres d’aeroport i formes del Bayreuth wagnerià, en un gran teatre del Paral·lel decorat per a l’ocasió com un envelat de Festa Major.  I és que, amb el pretext que a la peça hi apareixien un envelat i una coral, la posada en escena s’ha anat inflant, condimentant i enriquint, fins que al pròleg ens munten un popurri de karaoke, i a la mitja part tot de minyons-escolta prenen a l’assalt la platea per fer-nos jugar al quinto i cantar plegats en una sessió d’esplai. Lluny del rescat arqueològic, el pinyol del text de Rusiñol s’embolcalla de moltes capes i s’ofereix com les postres d’un gran banquet. La crítica a la impostura dels falsos culturetes i versaires de l’època i a la corrupció dels polítics populistes, l’escopinada rusiñolesca al raquitisme fals i queco d’aquell nacionalisme romàntic, no s’actualitza amb elements d’avui, i queda una mica anecdòtica, enterrada i traient el cap sota l’allau de cançons, cites, caricatures, balls, espasmes, amb Montserrat al fons. És un festival del distanciament que però insisteix en fer-nos partícips de la festa autoirònica de la catalanitat, i al final ho aconsegueix. Així que al capdavall el que s’esdevé és una sessió mimètica i catàrtica: l’envelat ens engoleix, no hi ha controvèrsia sinó paròdia de la paròdia. El resultat és un musical reeixit en els seus objectius, els seus excessos i les seves contradiccions, en què la “base popular i de gust dubtós” del xaronisme torna a brillar, en tota la seva plenitud.

 

 

Vestuvés va amb “V” de Brecht

Si parlem de “distanciament”, no ens referim al fet d’haver d’agafar el cotxe o el tren per arribar fins al Temporada Alta, a Girona, on vam anar a veure l’espectacle Vestuvés (1 de novembre, a El Canal de Salt). El casament dels petits burgesos en versió d’Oskaras Koršunovas va aconseguir empipar a molts espectadors i desconcertar a alguns crítics a Girona. Per què? Doncs, sobretot, pel desfassament entre el que es deia a l’escenari i el que apareixia a les pantalles dels sobretítols, tot i que l’experiència no és nova i al Temporada Alta ja ens havíem empassat espectacles estrangers a pèl. Ara, el muntatge de Koršunovas tira pel dret, i fa un triple salt mortal: retalla i revisa el text tot el que li dóna la gana, ambientant-lo al convit d’uns lituans de classe baixa. Segonament, el director munta un escenari del tot auster i nu, pobre i volgudament cutre, senzillament amb alguns plats de gelatina i ganxitos, una taula i quatre tamborets (que es van trencant, simbòlicament). I en tercer lloc, però el més important de tots, fa que els actors improvisin cada dos per tres, tot i saber que a les pantalles els sobretítols es limiten a projectar un text fixat. Allà estan els actors lituans amb la seva potència ara subtil ara expressionista i salvatge, amb la seva naturalitat ben apresa, la seva presència rígida i incòmoda, barallant-se, bevent, discutint, bevent, flirtejant, bevent… Així és com es va desplegant aquesta celebració on tot es capgira i tot es posa en qüestió, que Brecht dibuixà com una xarlotada i els de l’OKT de Vílnius repensen com una esmena a la totalitat als costums, els protocols i les cerimònies socials més llepades i tòpiques. El resultat en la posada en escena és cru, directe, molt desgavellat i divertit, violent i alcohòlic. Segurament, molt lituà. I, també, un espectacle còmicament fracassat a causa dels dessincronitzats. Si els sobretítols sempre ens distancien, en convertir el teatre en literatura, quan les pantalles desconcerten el públic d’aquesta manera el distanciament i l’estranyament supera totes les expectatives: és una mica com si anéssim beguts. Sembla que fins i tot l’elenc estava desconcertat, pel fet d’haver sentit tan pocs riures a la platea. I és que el distanciament, l’estranyament brechtià, s’ha assolit aquí amb un recurs potser inesperat, de forma atzarosa i accidental (o no?)… Sigui com sigui, així resulta més efectiu que mai.