‘Pollo’: l’escriptura ull de poll

1.07.2019

Pollo (La Garua) és un llibre ben especial, que s’afegeix a la cua d’un bon reguitzell de llibres de poesia que Jordi Valls Pozo ha publicat. En aquest cas, es tracta d’un recull de proses poètiques, que ell mateix defineix com subversives i radicals, amb les quals s’obstina a atemptar, diu: “contra la realitat convencional acceptada com a única i el llenguatge desgastat que la condiciona”, tot fent, amb aquest treball literari, un homenatge a la poètica de J.V. Foix, Joan Brossa, Carles Hac Mor i Màrius Sampere.

Jordi Valls publica ‘Pollo’

 

Pel que fa al títol del llibre, que no deixa indiferent a ningú, l’autor ens diu: “Pollo, ve sobretot del Turó del Pollo, a Santa Coloma de Gramenet. Probablement Pollo sigui una derivació llatina del que seria en català Puig. És ancestralíssim. Però també jugo amb cert humor amb la polisèmia de la paraula en castellà, “Pollo” com a fill de la gallina, o “Pollo” de problema de gran complexitat, etc… A la segona part del llibre trobaràs el títol Les ungles de Pollo que es refereix més a Santa Coloma, el llibre és ple de denúncia soterrada i d’una clara influència directa foixiana i hacmoriana amb tints de Sampere i Brossa”.

Jordi Valls dedica aquest treball al seu mestre de vida, Màrius Sampere, un altre promontori important de Santa Coloma de Gramanet. I en aquest llibre segueix al mestre, bo i fent un salt al buit, de sentit. Val a dir que Sampere afirmava que escrivia per ell i que no li preocupava, gens ni mica, que no se l’entengués, ho diu en una entrevista que li fa Maria Dolors Genovés, l’any 89, on també sosté textualment: “La poesia no serveix per res, i això és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot. És el contingut primer de la vida, i allò que li dóna la sal i la substància”.

He titulat aquest article Pollo: l’escriptura ull de poll, perquè l’art sovint es manifesta com un ull de poll, quan alguna cosa de l’organisme social constreny la llibertat de l’individu. Jordi Valls, per fer aquest llibre, adopta una escriptura que no imita la realitat, sinó que la crea, la treballa com un artista, afaiçona unes formes textuals, amb pinzellades abstractes, benhumorades, a voltes absurdes, segons com obscenes i àdhuc bel·ligerants. Valls ha anat cisellant uns relats, ben turgents i corretjosos, d’ambientacions diverses: tragicòmiques, humorístiques, ridícules, doloroses i líriques, que afecten determinats mites i convencions en un exercici d’airejament literari.

Aquests textos “ull de poll” ens recorden a Pere Quart, tal com el defineix Antoni Turull: «Amb un registre lingüístic que es vol d’allò més normal: el missatge central de la poesia de Pere Quart és que l’home assoleixi la plena identitat a través de la pràctica subversiva». Així mateix ens remeten als escrits dels homematjats, Foix, Brossa, Hac Mor, els quals van defugir les formes literàries més convencionals, interessats i influïts per les pràctiques literàries i artístiques de les avantguardes. Aquests autors, als que Jordi Valls s’acosta amb aquest llibre, han mantingut la flama d’aquest llegat amb llurs revolucions personals, ideològiques i estètiques, tot desafiant el franquisme que va requisar les avantguardes i les llibertats. Obres, procediments i actituds que ens retornen el gran crit de llibertat que fou Dadà, que, rere l’estel conceptualizador de Mallarmé, va dinamitar els murs que separaven les arts, bo i convertint tota mena de disciplines –de pràctiques artístiques, literàries i musicals– en indisciplines, en actituds amarades d’un pensament àcrata. Vegeu si no el text Garbella-ho tot: “Garbella-ho tot, fins que arpegi l’estrella impulsada del darrere que no pots recollir ni amb la punxa del cactus. (…) però més remoregen els diàlegs vírics i les paròdies antibiòtiques que res de bo presagien quan es desfoguen les guerres de les altes simfonies de la voluntat dels dos dits que ni es coneixen”.

Amb un humor ben personal, Jordi Valls es desempallega de les normes que sotmeten la literatura al dir concret, que la limiten a l’expressió i a la comunicació, les mateixes que Carles Hac Mor tothora defugia, bo i atemptant contra el sentit, amb humor. Hac Mor adverteix al seu llibre Escriptures alçurades: “No menystinguis el sentit de l’humor, que és superior a tots els altres sentits i significacions i a tot el que vulguis! (…) l’ordre s’ensorra sota el poder de dissociació física i àcrata del riure (…) Tanmateix, la comicitat és la part més poc sàvia de l’humor”.

Pollo, Jordi Valls força i trava el text, recupera el joc i per mà de l’absurd qüestiona el dir i el jo. En aquests escrits adopta una poètica prosaica i antibenpensant, pròpia de les formes populars. Aquesta força popular li confereix una irreverència ancestral, que, arran de l’humor que hi va implícit, atorga la llibertat d’afrontar l’inefable amb una riallada universal.

I en aquest punt, el Pollo que ens ofereix Jordi Valls em porta a esmentar unes reflexions molt escaients que Jordi Marrugat va escriure en relació a les proses poètiques del llibre de Carles Hac Mor No eixuguis els plats: “El realisme polític rebutja l’art i li impedeix col·laborar en la transformació de la societat perquè tan sols accepta una visió maniquea del real. Justament això, marginar la imaginació com a discurs no compromès i sense efectes, és un dels grans errors que impedirà sempre a la societat sortir de les seves constants depressions —polítiques, morals, existencials, intel·lectuals, econòmiques. Aquesta voluntat d’enfrontar-se al real des d’una perspectiva extraordinària no seria possible sense l’humor crític que impregna tot el llibre hacmorià. Li permet demostrar amb un empirisme digne de qualsevol ciència —perquè escriu com a mitjà d’experiència, no sobre l’experiència”

Ben segur que hom trobarà també aquests components raonats per Marrugat en aquests relats de Pollo, com per exemple al text Els neuròlegs s’enllustren les sabates: “Els neuròlegs s’enllustren les sabates amb l’arquet del violí entre agudes fiblades de sirenes de boca blava. Que antics que són els símbols de l’ordre ocult. (…) les connexions no hi són totes, però és demà que surt al pas de la congesta”.

O bé a “Sòcrates”: “Quan parlo sol em desdoblo en tu, hi ha un altre que atent ens observa, i un que imita les gesticulacions dels tres, quan fa dos passos enrere, (…) i aquell que va per la sala amunt i avall com si el monòleg pugés de to. (…) I batega fort l’olla de grills que és l’àgora dels conflictes més amagats”.

Amb aquesta nova faceta poètica, Jordi Valls Pozo ens escomet amb lladrucs, mossega el consens literari, ens pica l’ullet i amb una murrieria franca i trapella, un pèl ferotge i força poca-solta -talment com ho fan Joan Brossa o Carles Hac Mor- s’obre les portes de la llibertat, tot bordant com el ca del poema d’Hac Mor, aquest «ésser humà en procés d’esdevenir ca, el poeta (…) per tal de qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra (…) Ara que dos i dos ja no seran quatre / i que el senderi us farà figa, / l’albirareu, trepa de lletruts / (…)».