Poesia del quotidià

12.02.2019

La poesia de Pilar Plaza es nodreix sobretot de la infància, concretament de la pròpia, la d’una generació que va viure intensament la postguerra, perquè res relacionat amb la guerra es pot viure si no és intensament. No eren anys fàcils, aquells, menys encara per a la infància, l’educació de la qual es va veure especialment marcada per la repressió i la hipocresia del franquisme, especialment instal·lat a les escoles. En el seu anterior poemari, El hueso pensativo (2015), la poeta ja mostrava clarament el seu interès per revisar la vivència infantil, per reviure-la des de la perspectiva adulta. També allà el record constitueix l’essència de la seva poesia. Es podria dir que Pilar Plaza es redimeix amb la remembrança, es rescata a si mateixa de la duresa d’aquells anys. El títol del poemari que ens ocupa anuncia sintèticament el gest retrospectiu de Miralls de la memòria (Stonberg Editorial, traducció de Mireia Farriol).

Pilar Plaza. | Foto: Stonberg Editorial

Així aquests poemes constitueixen, també, un recorregut històric i emocional per la postguerra des de la mirada incisiva de la veu poètica que la va patir. Res escapa a la intel·ligència de la nena, que percep obertament el fariseisme de la beateria: «La nena seu sota la taula braser / i reconeix totes les sabates, / les vermelles amb taló d’agulla són nervioses / […] / els agrada el frec d’una sabata enorme / que apareix i s’amaga sota un faldó negre / cordat fins als peus». (Amagatall). O les nefastes conseqüències d’una sexualitat sotmesa i mal portada: «El professor de matemàtiques / mirava les cames de la nena / més desenvolupada de la classe / i li ordenava que escrivís amunt / i més amunt a la pissarra, // […] // Després tractava de desxifrar la incògnita / prement amb energia el guix entre els seus dits tous, / pensant, em sembla, en una altra cosa» (Segon de batxillerat). O quan, llegint en el moment actual els pensaments d’una dona gran, que visqués també aquells tràngols, la veu poètica diu amb humor: «Prem amb la mà dreta un missal deformat / amb les estampes dels seus morts. // Tot i l’artrosi intenta agenollar-se / […]. // Encara tem que algú, / que ara mateix no recorda, / la jutgi i la condemni per un vestit vermell molt cenyit / que recorda molt bé. // Quina joia i consol li donava / el benaurat zip d’aquella cremallera! ». (Memòria).

Hi ha també, com en El hueso pensativo, reivindicació feminista en aquests versos, que evidencien una viciada cadena de transmissió en l’educació de la nena -de la dona-, que l’encarrila des del naixement mateix al seu suposat destí: «La meva mare aprofitava tots els retalls / per ensenyar-me a brodar. // […] i vaig brodar a cordonet, / fins a arribar a odiar els meus inicials: P. P.» (Presagi). I carrega directament contra el mite cristià assenyalant-lo com arrel de la cultura patriarcal, que va cercar en la innocent dona el seu cap de turc: «Què faria jo per ser expulsada / d’un paradís de llet i mel, / que ni recordo? // […]. // Confesso que mai no he sabut distingir / clarament els arbres fruiters / ni les serps en les seves prometedores branques. // Qui em va fer finalment / una biografia tan apòcrifa?». (Dona).

I, amb tot, es trasllueix certa nostàlgia d’aquell temps —la infància sempre va acompanyada d’algun àngel—, tot i que la ironia de l’últim vers (sobreviure a l’escola franquista es percep com una heroïcitat) exerceixi un contrapès a la balança: «Sols resta memòria desballestada en gestos inútils, / […] // Estimo aquella nena esquifida / que escrivia els dictats en un quadern gris. // És una supervivent!» (Quelcom per celebrar). El mateix poema reuneix en pocs versos el rigor espiritual i material, de la mà, que, confosos, deriven en inclemència: «[…] // A la pissarra d’un verd desgastat / una arrel quadrada a mig fer amb guix / i a les finestres de dalt, que no s’ajustaven mai, / les tardes sempiternes refredant badalls, / en aquells hiverns que aguaitaven / per ferir-nos a la sortida del col·legi // […]. ».

Conscient del pas del temps, el subjecte poètic es contempla a si mateix: «Tots els éssers humans / tenim una cara / que maquillem cada dia. // Per res del món volem / mostrar-la als íntims / sense el maquillatge a punt / […]. // Però sabem que hi és, / que ens espia ullerosa, / amb un rictus esquinçat als llavis / prometedors de diumenge / la mirada un xic enterbolida, / plena de cocodrils a punt de plorar, si el preu és convenient» (Caragirat). I aquesta consciència li permet la distància necessària per actuar amb la infància d’una altra manera i declarar amb contundència: «Ara visc en el temps de consentir que els nens / pintin les parets de casa d’amagat, / […]. // Els nens també odien la monotonia d’aquests espais erms, […]. » (Pausa).

I, com que tota educació d’intenció repressiva no aconsegueix sinó esmolar la consciència crítica, la veu poètica li fa honor per denunciar el que, després del franquisme, va seguir pervivint de franquista en l’àmbit social i el polític: «Acabo de llegir als diaris que agrades / a un d’aquests homes petits que quan creixen / tanquen totes les portes i finestres que donen al barri. // Et defensarem de les seves escomeses amoroses / i recordarem a aquest senyor solemne i fútil, / […] / que fa molt de temps que les seves idees / et van convertir en un espanyol de l’ èxode i el plor, / […] (Avís a León Felipe).

La poesia de Pilar Plaça conrea el vers lliure amb gran sentit del ritme i en els versos hi entremescla una finíssima ironia que accentua el gest mordaç de la seva escriptura. Cada poema és un moment entranyable i emancipador que molts —més encara moltes— reviuran i altres —més encara si són dones— s’imaginaran amb plaent simpatia.

Com sempre en poesia és molt d’agrair l’edició bilingüe, quan aquesta es publica en traducció —un encert de la casa editora—. La versió catalana és de Mireia Farriol, també poeta, que ha treballat en connivència amb l’autora. No obstant això, l’editorial hauria de corregir amb urgència, en la propera edició, els errors d’accentuació (no són pocs) i algun de sintàctic i d’omissió, que s’han colat en la primera, molts d’ells probablement a causa d’una correcció automàtica mal revisada. Autora i traductora, reten homenatge a la dificultat que comporta el trasllat d’una llengua a una altra, més encara tractant-se de poesia, escrivint en coautoria, alternant les dues llengües, el poema final: «He recorrido un tiempo / ple de silencis envoltats de sons / que al cabo fueron sombras fugitivas / i ara prenen cos en el no-res.» (Cada día).