Poesia al llindar

'La mort de la mare em va fer més lliure' és la crònica d'un naixement nou, d'adulta, una nova oportunitat de ser.

Hi ha llibres que et fan fora de casa amb un cop de vent i et perden pels carrers sota la pluja, vaig dir un dia parlant d’Stabat, de Víctor Sunyol. Hi ha llibres que t’agafen per la mà i et porten de tornada a casa, vaig dir en una altra ocasió parlant d’El llibre que llegies, de Ricard Garcia. Hi ha llibres, dic avui, després d’haver llegit La mort de la mare em va fer més lliure, de Mari Luz Esteban, que et deixen paralitzada al llindar de casa, sota el travesser que és un dels pocs llocs segurs de l’edifici quan hi ha un terratrèmol, sense sortir ni entrar, una mena de llimbs on es lliura la tensió corporal, emocional i mental que ha donat a llum aquests versos.

photo-1472954253026-157558836cd2

Perquè és així com comença el llibre, amb una intempèrie a banda i banda del llindar de casa: a dins, on ja no hi ha mare, i a fora, al món, on l’absència de la mare fa possible la llibertat primigènia, la llibertat de no demanar permisos, la llibertat de ser, radicalment, a partir d’una mateixa. I tots dos paisatges (la casa a una banda, el món a l’altra) han quedat de cop sense recer. A les fosques. La lectora s’ubica en el marge estret del llindar i és testimoni i dany colateral alhora del vertigen del buit i la pulsió de llibertat de la veu poètica. (No es pot llegir poesia amb la pretensió de sortir-ne indemne. No es pot sortir indemne d’aquest llibre.) En el llindar, l’insomni i la desubicació (“Arriba a casa i el que albira des de la finestra / no és, ja, la seva ciutat”) es tensen en un pols aferrissat amb el desig de ser (la llibertat de ser i prou, sense condicionants, sense límits), un desig que també és un buit, un abisme (“el desig viu en l’abisme / entre el que som i el que volem ser”), i que encarna (perquè travessa, respira, batega i dol damunt la carn i a través de la carn) aquest segon naixement, el de la filla sense, la filla sola, la filla i prou.

La mort de la mare em va fer més lliure és la crònica d’un naixement nou, d’adulta, una nova oportunitat de ser i expandir-se. L’absència de la mare és, doncs, fèrtil, i és el cos la terra que adoba aquesta possibilitat nova de ser a partir del buit, a partir de la vivència de no-mare. El cos que guarda la presència de la mare, el record de la mare, el sentir corporal de tenir mare. I des d’aquí, totes les absències, totes les presències, el sexe, les amigues, els amants, el fill, la reflexió acadèmica sobre l’amor. Els llocs, també, que ens fan i ens performen. La paraula com a lloc que ens permet recordar, reinventar-nos, ser. El silenci, també, que és el lloc, diu Esteban, on viu l’amor.

La mort de la mare em va fer més lliure és un llibre, deia, que et manté paralitzada al llindar de casa, sota el travesser, en el lloc del buit que és alhora el no-res i la possibilitat infinita de ser el que som i el que podem arribar a ser. És un llibre que t’aboca a la intempèrie de fora i de dins, i a la meravella del tornar a néixer, de donar-se a llum a una mateixa i llançar-se a l’aventura de viure essent qui ets i qui pots arribar a ser. És un llibre que ni et fa fora de casa ni et porta de tornada a casa, sinó que et dóna l’oportunitat d’escollir quins són els passos que vols caminar a partir del buit primigeni, el buit que et fa filla sola, filla sense –filla amb tota la vida per a tu, i la mare ben endins, tornant-te a parir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació