Plou a cobert: un ruixat existencial

L'obra escrita per Èlia Borràs i Berta Camps i dirigida per Laura Pujol representa tota una generació angoixada.

Solitud. Dubtes. Incertesa. Angoixa i plors. Ràbia i nervis. Renecs i amor. Sentiment de pèrdua. Confusió, llibertat i caos. Caigudes lliures emocionals i remuntades èpiques. Riures. Desorientació. Som a la vida per una pura qüestió de tràmit i, per rematar aquesta gelor existencial, els nostres sentiments i la nostra relació en el món és imprevisible. Es podria dir que la vida no és una muntanya russa. Nosaltres som les muntanyes russes. Plou a Cobert, una obra escrita per Èlia Borràs i Berta Camps i sota la direcció de Laura Pujol, representa, subscriu i imprimeix a la perfecció tots aquests fets. Després d’una primera gran rebuda a La Planeta de Girona, el pròxim 5 de juliol s’estrenarà al Teatre del Raval.

Estem encadenats al passat, o lligats al futur? Que ens condiciona més: allò què hem fet, o la por per especular sobre en qui ens convertirem? Sovint culpem allò que ens ha succeït, però el futur i les seves ombres també són molt punyeters. Plou a Cobert explica la història de quatre joves que comparteixen pis i penúries. Comparteixen la pressió de ser joves. L’anhel de sortir d’una gàbia conceptual que la nostra cultura i els seus maleïts codis i convencionalismes han construït. Davant d’elles s’aixeca el mur que descrivia Pink Floyd. La muralla de pors i prejudicis.

Així, la Berta Camps, la Paula Fossati, la Clàudia Lausin i l’Ona Vilar, aconsegueixen arribar a l’espectador amb l’honestedat d’aquell que no acaba d’actuar del tot. I aquí resideix una de les claus d’aquesta peça teatral: gran part de les seves vides és la que està sent representada, sense filtres, sobre l’escenari.

Les quatre veus ressonen a l’uníson, com una orquestra perfectament coordinada i sincronitzada. Els seus crits s’ajunten i acaben generant una mena d’harmonia a estones esgarrifosa, d’altres simpàtica, sincera i emotiva. Des de referències a la societat líquida de Bauman a cançons o balls al ritme d’MGMT. L’obra passa ràpid, fet que denota la seva frescor i dinamisme. Però tampoc ens enganyem, Plou a Cobert és com un lambrusco: entra bé fred, però amaga un corpus profund, abissal i tan humà que és inevitable compungir-se en determinats moments. Les actrius ens parlen d’èxit i fracàs i del desgast que provoca comparar-se amb altres generacions o persones de la mateixa edat. L’angoixa persisteix quan s’apaguen els focus, perquè un surt al carrer pensant: quan tornaré a sentir això? És qüestió de temps.

Plou a cobert no és una obra de teatre. És una lliçó de la no lliçó. Un testimoni viu. Un manifest sobre les trompades existencials que pateixen molts individus (sinó tots) en aquesta nostrada societat del primeríssim primer món. Una experiència que ens interpel·la. Una vivència que ens emmiralla. Un reflex d’allò que hem estat, som o serem en algun moment de la vida. Un text on s’evidencia el desemparament que sentim i continuarem sentint tots. Però no patiu. O, almenys, no tant. No esteu sols ni soles. La solitud, la por i l’angoixa es troben en el club dels sentiments més universals del món. I la Berta, la Paula, la Clàudia i l’Ona són aquí per recordar-ho. Per compartir-ho i, en certa manera, il·luminar-nos en la foscor absoluta en la qual se submergeix quan vol aquest univers tan puta. Plou a cobert, sí, però aquestes noies ens fan de formidable paraigua durant una estona.

L’obra tancarà el Cicle Joves Creadors aquest mes de juliol. La podreu veure els dies 5, 6, 7, 12, 13, 14 i 19 al Teatre del Raval. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació