Plàtans fora de control

9.07.2018

“Estamos bien” ens intenta convèncer un dels performers sobre l’escena, qui en el seu discurs reitera una vegada i una altra que malgrat els indicis i les teories més pessimistes que trobem en els nostres murs de Facebook, el progrés ens porta per bon camí. Entre el to de conferenciant enlluernat de TED Talk, polític en crisi de carisma i cunyat poc convençut, Pablo Rosal ens dóna la benvinguda a Kingdom.  El discurs és de talla única: tant podria valdre per un Barack Obama, l’Aznar de “España va bien” i fins i tot Pablo Iglesias amb el seu “Sí se puede”. L’acompanyen sobre l’escenari Diego Anido, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz i Nico Roig. Tres taules llargues disposades en paral·lel presideixen l’escenari de la república bananera de l’Agrupación Señor Serrano.

Wang Ping-Hsiang en una imatge de ‘Kingdom’, de l’Agrupación Señor Serrano.

En aquest nou espectacle Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal prenen la indústria del plàtan com a origen i metàfora de les multinacionals que han nodrit i establert els models del sistema capitalista. Un monstre del sistema patriarcal, que sense reflexionar ni mirar enrere, arrasa amb tot el que es troba per davant. Per donar forma al monstre n’han escollit un de conegut, que lliga amb l’imaginari del plàtan i amb una de les crisis econòmiques més famoses de la història de la humanitat: King Kong. D’aquí doncs aquest regne (Kingdom) governat per l’energia “testosterònica” especuladora. Fidels a la seva factoria –un bricolatge escènic amb maquetes, pantalla, micròfons… virgueries multimèdia de primera– i aquesta vegada amb una bona colla performers amb talents diversos sobre l’escenari, celebren descabdelladament la farsa que el món progressa –és a dir, que s’acaba.

“Go bananas” en anglès significa tornar-se boig, perdre el seny. A base d’una pluja de referències passada pel sedàs del plàtan es deixen caure un gran ventall de gags servits a base d’anuncis antics, una nova versió del Gènesi –el plàtan que va temptar Adam i Eva– o títols de la literatura universal com la novel·la de John Steinbeck El raïm de la ira –emblema de la gran depressió dels anys trenta–, convertida en els “Plàtans de la ira”; s’entrellacen amb la història d’emprenedoria de Minor Cooper Keith –un suat Diego Anido– que enmig de la selva el 1876, descobreix la fruita que el farà ric. Com és característic dels Serranos, els mecanismes de l’engranatge escènic queden a la vista i juguen amb la comicitat intrínseca del “fer veure que.”

Mentre que la primera part de l’espectacle construeix un relat molt ric i estimulant sobre la indústria del plàtan i les seves múltiples crisis, com a metàfora del sistema capitalista que absorbeix qualsevol virus contra el mateix sistema; la segona part de Kingdom s’enfila amb King Kong per disparar l’artilleria més explosiva del sistema capitalista patriarcal. A través de la revista Time, la genealogia dels mascles alfa del sistema van desfilant –bàsicament presidents americans. En corbata o marcant múscul, queda clar que es tracta d’una macho-festa fora de control. El que havia començat amb un “estamos bien” es descontrola cap a una festa estil comiat de solters que fa llençar la casa pels aires, amb culturistes inclosos. La factura de l’espectacle és excel·lent, la història dels pioners de les multinacionals intrigant, però al final s’hi troba a faltar la ressaca de la festa i els efectes col·laterals de la disbauxa bananera.

Pablo Rosal a la pantalla de ‘Kingdom’, de l’Agrupación Señor Serrano.