Pirandello: multitud i solitud

26.08.2017

A partir d’una trama narrativa mínima, per no dir que gairebé inexistent, Pirandello va escriure una novel·la de màxims. A Un, ningú, cent mil (Edicions de la Ela Geminada, Girona 2017. Traducció de Marina Laboreo Roig), l’autor sicilià ens proposa un exercici que s’inscriu en els seus ja coneguts jocs de màscares entre l’autor i els seus personatges, i el que torna a estar tan d’actualitat, encara que no sigui cap novetat, com és l’anomenada ‘literatura del jo’ i que ara semblen qui sap què. Una qüestió, cal recordar, sobre la que ja va teoritzar Philippe Lejeunea una pila d’anys, tot i que alguns aspectes teòrics eren ja aleshores discutibles.

Pirandello

Dels vuit “llibres” que componen la novel·la (diguem-ne així per entendre’ns) queda clar que la història que planteja Pirandello trabuca el concepte tradicional d’estructura narrativa. Vaja, que allò del plantejament, el nus i el desenllaç queda reduït a la mínima expressió. Tot comença per culpa d’un nas tort que li descobreix al protagonista (en Moscarda) la seva dona (la Dida). Aquí es dona la temptació d’apuntar cap a l’assaig que Pirandello mateix va escriure sobre l’humorisme (algun voluntari s’anima a traduir-lo?) però com descobrirem al llibre quart, una mena de baula entre el plantejament i el desenllaç, la qüestió que hi plana va força més enllà de la facècia de tenir un nas méss o menys ben posat i format. Va de descobrir quina broma s’amaga darrere l’existència quotidiana. Això ens porta de cap a la vessant filosòfica de la novel·la. I, de forma especial, a com l’autor tradueix o vehicula idees i conceptes filosòfics “durs” – alguns exposats de forma explícita al llarg del text – en forma narrativa.

A partir de l’anècdota de ser posseïdor d’un nas defectuós, el personatge comença una llarga divagació sobre com el veuen els altres. I la conseqüència immediata que se’n deriva és que hi ha tants Moscardes com individus hi ha movent-se al seu voltant, siguin amics, coneguts o saludats, inclosos els familiars més propers. Això condueix de forma inapel·lable a una recerca sobre la pròpia personalitat. Aleshores assistim a una lluita interior del personatge Moscarda per desempallegar-se no sols de la imatge que li atribueixen els altres, sinó de la que té o s’ha fet d’ell mateix i que l’aboca a interrogar-se sobre qui és realment i què pretén ser. Com que és un personatge que viu amb l’esquena dreta gràcies a les rendes que li proporciona el banc que va crear el seu pare, el nostre protagonista se’l veu o es pensa com a un “usurer”. Per tant, aquí tenim la segona anècdota a partir de la qual es desenvolupa tota la segona part de la història i on s’insereix el rerefons de la història que Pirandello ens vol plantejar. Quin és?

Sabem que Moscarda no s’identifica en cap cas amb el paper que se li atribueix i que tot el seu afany serà destruir aquesta imatge que suposadament es té d’ell i que ell mateix s’acaba creient. El personatge es nega en rodó a continuar “representant” el paper que li han atribuït. I això el porta a tallar ponts amb tot el que fins aleshores havia estat o acceptat de ser. Una indagació final que condueix a la bogeria o a la solitud. Perquè, en el fons, la recerca sobre com ens representem o es representen els altres que som, en el fons només amaga una cosa: la soledat en què viu l’home la seva condició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris