Pierre Lemaitre. Camp de ruïnes

17.03.2019

Segona part del tríptic de novel·la històrica que Pierre Lemaitre –escriptor provinent del noir francès– va iniciar amb Ens veurem allà dalt (premi Goncourt 2013), Els colors de l’incendi centra el seu desenvolupament argumental en la crisi econòmica de finals dels anys vint i inicis dels trenta del segle passat a França.

Pierre Lemaitre

No es tracta d’un relat sobre els grans fets històrics d’entreguerres a Europa. L’accent és dipositat en la gran desfeta econòmica que viu França i l’aprofitament que d’aquesta en fan uns quants, banquers polítics i empresaris, que miren de lucrar-se a base de treure’n profit amb tractes de favor i d’informació privilegiada o malversada, sobre moviments borsaris que els reportin milionaris rèdits que deixin en bancarrota a d’altres o també sobre rumors falsos sovint pactats amb uns mitjans de comunicació corruptes i amb un pes cada cop més influent sobre l’opinió pública. Polítics, empresaris i particulars estan intricats en una xarxa de corrupció i d’evasió d’impostos que porta a tota la societat a una fractura social i econòmica sense precedents.

Dintre de tot aquest maremàgnum de lluita social i econòmica, trobem una dona i la seva història: Madeleine, filla del banquer Marcel Péricourt i germana d’Eugène/Édouard, un dels dos personatges centrals de la novel·la anterior i que va protagonitzar aquell apoteòsic final digne d’una tragèdia grega. Mort el patriarca a l’inici d’aquesta entrega, la seva hereva, acostumada a delegar responsabilitats en els homes, aviat es veurà traïda i arruïnada per aquests, fet que l’abocarà a la pobresa. Però Madeleine, tot i haver pecat d’ingènua i confiada, no és gens ximple i aviat es revelarà com un au fènix amb un minuciós pla de revenja. Auxiliada en tot moment per Lucien Dupré, antic soldat que també apareixia com a secundari a Ens veurem allà dalt, Madeleine és un personatge digne de Lemaitre: una dona amb bon cor que és capaç no obstant de portar a terme les accions més despietades sense ni immutar-se. És la “marca de la casa” de l’escriptor. Lemaitre demostra que qualsevol persona és capaç del que sigui si és empesa per una situació extrema a fer el que en condicions normals no faria. La venjança és més forta que els principis, i Madeleine haurà de conviure amb el que anomena un camp de ruïnes, la buidor que li deixa aquesta venjança que ha de portar a terme amb la més absoluta de les religiositats. No oblidem a André Délambre de Recursos Inhumans, a Sophie Duguet, de Vestit de Núvia o al mateix Édouard de Ens veurem allà dalt, per citar només tres títols anteriors de Lemaitre.

El treball dels personatges és sublim, com hem vist en totes les seves obres. Al costat de Madeleine, hi desfila tot un grup de persones indesitjable, ambiciós i sense escrúpols. Però Lemaitre també vol donar una oportunitat a la bondat humana, i ho fa a través de tres personatges que esdevenen un contrapunt molt tendre i gairebé angelical als fets. Es tracta de Paul, fill de Madeleine, que a l’inici del relat amb només set anys es llança d’un segon pis en ple funeral del seu avi i queda paralític de per vida; de Vladi, una jove polonesa que fa de mainadera al Paul i que li dona felicitat i alegria de viure ­–i que no aprèn ni una paraula de francès!– i finalment la de la magnífica Solange Gallinato, una diva de l’òpera italiana que es bolca en Paul i s”enamora” moralment d’ell, convidant-lo a viatjar per tota Europa per assistir a molts dels seus recitals. Aquests tres personatges són la part amable que Lemaitre introdueix en tota aquesta realitat convulsa dominada per l’odi, la venjança i els baixos impulsos. “La bondat encara existeix”, sembla dir-nos l’escriptor.

Lemaitre s’erigeix com a narrador actiu que interpel·la directament al lector. Per a ell les regles del joc no han canviat i la realitat a finals dels anys vint i inicis dels trenta a França no divergeix de la d’avui dia[1]. L’atur, la desesperació social, la corrupció política, el cinisme empresarial, l’ evasió fiscal… per a Lemaitre no es tracta de res més que d’una repetició del mateix, aquell incendi de revolta social contra la crisi de valors, econòmica, institucional i política que aleshores assolava França ara crema tant o més que ho feia aleshores. Caldria doncs fer un pensament al respecte.

[1] En una entrevista al diari digital Marianne el gener de 2018 Lemaitre manifesta que la concebuda com a extraordinària novetat del macronisme polític francès no ho és tal, atès que, com il·lustra a la seva darrera novel·la a través del fictici grup empresarial “Renaixement Francès”, la tecnocràcia ja existia als anys vint i trenta del segle vint de la mà de l’industrial Ernest Mercier i la Compagnie française du pétrole.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt interessant l’article sobre Pierre Lemaitre, però hem permeto fer una petita correcció, Lemaitre no va guanyar el Goncourt el 2014, ho va fer el 2013. Ho podeu comprovar a la Viquipèdia o ha l’Academie Goncourt.
    Salutacions cordials