Picasso i Dalí, reunió excepcional a Barcelona

24.03.2015

Potser ens serà impossible arribar a saber si entre les 271 obres de Picasso que Pierre LeGuennec, electricista del pintor malagueny, guardava secretament en el seu garatge de Mougins, als Alps Marítims, n’hi ha cap de creada sota la influència del seu coetani Salvador Dalí. La hipòtesi s’intueix improbable. Picasso –retratat com un artista inalterable i esquiu pel biògraf britànic John Berger– mai s’hauria permès alteracions artístiques d’un rival com ho era l’artista empordanès. L’autor del Guernica tan sols admetia una tímida curiositat per l’obra de Dalí. En canvi, si ara es descobrís un botí de quadres de Dalí a casa d’un fontaner novaiorquès, aflorarien nombroses referències a Picasso. L’admiració de Dalí pel geni cubista va ser absoluta. D’aquesta fascinació en sorgí una història poc coneguda i escassament estudiada que ara queda detallada a la mostra Picasso/Dalí Dalí/Picasso. El Museu Picasso de Barcelona analitza exhaustivament els punts d’intersecció que uneixen els dos artistes. Lluny dels mites que dibuixaven la relació entre Dalí i Picasso com una rivalitat tensa i agra.

Retrat de Picasso al segle XXI, de Dalí.

Retrat de Picasso al segle XXI, de Dalí.

La realitat se’ns presenta més amable. Dalí ja es fixa en Picasso molt abans de tractar-lo per primer cop a París. Amistats comunes, revistes d’art i exposicions monogràfiques li descobreixen un artista que embadaleix França. La costa empordanesa els connecta sense saber-ho quan la família Pitxot els convida, però mai coincideixen. És precisament quan Picasso aplica el llenguatge cubista a Cadaqués. L’un coneixia l’existència de l’altre. Però serà la capital francesa la que els reunirà definitivament cara a cara el 1926. Aquesta primera trobada serà fructífera, sobretot econòmicament. Picasso accedeix a cobrir els costos del viatge que Dalí farà als Estats Units l’any següent. Una actitud paternalista que deixa entreveure la pedanteria del malagueny. Tot i així, els que els uneix a partir d’aleshores no es pot considerar una amistat. Hi ha respecte i afinitat però mai la confiança que es professen dos amics. Durant una dècada –des de la meitat dels anys vint fins a l’esclat de la Guerra Civil– sovintejaran les visites de Dalí a l’estudi de Picasso però la relació es va consumint fins que es converteix en un mer vincle epistolar i en una única direcció. Picasso mai corresponia les cartes que rebia.

La narrativa de la mostra –composta per 78 obres entre pintures, il·lustracions, escultures i collages– traça el recorregut en dos eixos principals per repassar influències i interessos mutus: les tècniques estètiques i les inspiracions temàtiques. Malgrat que Picasso i Dalí provenien de tradicions pictòriques diferents això no impedí que coincidissin. Els dos representen la dona amb formes dures i acusades, fragmenten el cos femení i juguen amb les seves ombres durant un període concretíssim, precisament quan es comencen a conèixer. Destaca especialment la influència que Retrat d’Olga, pintat per Picasso el 1917, va tenir en l’empordanès. Aquesta obra el va dur a capgirar el llenç on hi pintava la seva germana per començar de nou amb un ull observant a Picasso. El resultat, Retrat de la meva germana (1923-1926); on apareix la figura d’una noia amb una cara inversa jaient sobre la falda. Similituds gens casuals també entre Grup de nus femenins (1921) de Picasso i Banyistes des Llaner (1923) de Dalí. Només dos anys de diferència i semblances més que evidents: composició de l’espai, la forma de les figures i la mateixa gamma cromàtica. Un exemple del Dalí més obsessiu. El que gairebé volia ser una còpia de Picasso.

Temàticament, els dos artistes es creuen pel seu interès en un altre geni de la pintura espanyola: Diego Velázquez. Picasso profana Les Menines amb formes rectilínies i els inocula colors intensos, Dalí les reinterpreta sota el prisma del surrealisme i en dóna una nova explicació. Del pintor sevillà, els atrau igualment la comicitat de certs personatges que protagonitzen els seus quadres. Així doncs, es rendeixen davant la Infanta Margarita Maria i als nans de la Cort de Felip IV per ridiculitzar-los. Sublim l’humor que usa l’autor d’El gran masturbador amb el bufó Sebastián Morra, col·locant-li ous ferrats per tot els cos a Nan en un pati de El Escorial (1983). I també la il·lustració de llibres els aproxima. Picasso participa en els aiguaforts de Les Métamorphoses d’Ovidi (1930) i Dalí dibuixa per a Les Chants de Maldoror de Lucien Ducasse (1934). Il·lustracions amb nombrosos punts en comú: violentes i sexuals, estranyes i minimalistes.

Organitzada juntament amb The Dalí Museum de Sant Petersburg (Florida, EUA); la mostra es va començar cuinar l’any 2002 però no va ser un projecte ferm fins al 2013 sota el comissariat de William Jeffet. A més d’atresorar l’ interès per descobrir què unia a dos artistes claus del segle XX, l’exposició és una oportunitat d’or per admirar 29 obres que és gairebé impossible veure a Europa –amb excepció del Centre Pompidou de París i National Gallery londinenca–. La majoria procedents del museu nord-americà –la col·lecció més extensa de Dalí a l’estranger– però també d’altres galeries europees –Staatsgalerie Stuttgart, The Montreal Museum of Fine Arts… –. Imperdonable perdre’s La profanació de l’hòstia (1929) –símbol del Dalí més irreverent i profà– o la genial bogeria de La jaqueta afrodisíaca (1936) – una americana amb vasos de Peppermint, licor de menta amb virtuts afrodisíaques, penjats a l’exterior de la jaqueta–. Realitats plàstiques que ara recalen a Barcelona, la ciutat que tant els va donar per separat i que ara els reuneix per enfrontar-los a les sales del centre.

En definitiva, som davant de dos personatges aparentment molt diferents però que compartien més del que ens imaginem. L’excentricitat i frenesí de Dalí també les va explotar el Picasso més adinerat i despreocupat, i l’aparent aplom i formalitat del malagueny lluïen en el Dalí més jove i principiant. Els 23 anys que els separaven no van ser una impediment per mantenir-se la mirada fixa al llarg de les seves vides. El distanciament irreparable va acaba formalitzant una relació ambigua, amb crítiques i diferències ideològiques, que, fins i tot, convertí el respecte en burla. Només cal observar Retrat de Picasso al segle XXI (1947) de Dalí. Per fer-ho hi haurà temps fins al 28 de juny en aquesta cita excepcional i pionera.