Petros Màrkaris. Grècia torna a trencar motlles

5.06.2019

Amb una traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Universitat per a assassins se suma a l’aclamada sèrie de novel·les policíaques de Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) liderades pel comissari Kostas Kharitos, casat amb l’esplèndida Adrianí, bona matriarca i cuinera per a qui el menjar és un art.

Petros Màrkaris. Foto: Tusquets

Màrkaris és el gran cronista de l’actualitat. La inspiració sempre li arriba després d’una enrabiada que el mena a denunciar injustícies socials. Si en llibres anteriors ha tractat temes com la immigració, la crisi, la corrupció o el terrorisme, a Universitat per a assassins denuncia la difícil situació que pateix la universitat grega a causa de la crisi i posa el focus a les portes giratòries entre la política i el món acadèmic. Alguns professors encantats d’haver-se conegut són experts en res, zero pensadors i erudits nuls. Agafen la baixa o una excedència per fer de polítics, per ser ministres i fer-se mediàtics. Quan se’n cansen, tenen la certesa que poden tornar a les aules per la porta del darrere i la seva plaça seguirà allà, vacant, esperant-los. Mentrestant la universitat viu una greu situació de finançament i no té mitjans per a contractar substituts ni per a convocar noves places docents que cobreixin les matèries necessàries. Qui rep les conseqüències d’aquest hedonisme superlatiu? Els pobres alumnes que veuen entorpida la seva formació. Per la seva banda, els polítics ja no tenen discurs, només escupen eslògans a través de les xarxes socials.

Després de tres primers capítols on el narrador, en primera persona, explica les vacances amb la seva dona i tres amigues que han conegut a la terra natal del matrimoni, l’Espir, la regió del nord de Grècia, on han menjat, passejat i contemplat alemanys voladors (gran metàfora dels docents grecs), el comissari Kostas Kharitos torna a la feina. Ha de resoldre l’assassinat d’un d’aquests professors ambiciosos i influents que han trobat mort a casa seva. Es tracta de Kléarjos Rapsanis, professor de Filosofia del Dret i actual ministre d’Administracions Públiques. La causa? Verí per a insectes en un pastís de part dels seus “admiradors anònims”. Sí, el paio, a banda de pedant i ambiciós, era bulímic de dolços. Kharitos, que detesta els casos mediàtics, també es trobarà amb una sorpresa en el seu retorn a la rutina: el director Guikas es jubila abans d’hora perquè s’ha enamorat del mar i de la pesca, i ell té tots els números per ocupar la seva plaça. De manera provisional es farà càrrec de la direcció, i demostrarà que no li han pujat els fums. Està content, i malgrat que el poder no el tempta, mira de fer les coses ben fetes com ha fet fins ara. S’assabenta que a l’oficina el van batejar amb el malnom “Kharitos el corcó”, perquè burxa sense parar, ha substituït el seu antic Fiat Mirafiori per un Seat Ibiza i aviat serà avi. En resum: “Un corcó perseguint l’assassí de l’Oli, el gras de les pel·lícules còmiques”, un clar homenatge a Stan Laurel i l’Oliver Hardy d’El gras i el prim. Guikas, però, no abandona del tot la feina. Porta la lucidesa de l’ofici a la sang.

El narrador (que és el propi autor) és permet la llicència d’opinar sobre el sistema -polític i acadèmic i social- de la Grècia actual. Aquest sistema (la societat en massa) ha acceptat com a normal tot allò que no ho és: mentida, malversació, portes giratòries, poder brut. Això li genera un desassossec, una desil·lusió i una amargor que encomana al lector, que se sent identificat en aquestes mateixes misèries gregues però alhora universals. El cas es complica perquè és un assassinat atípic i perquè l’únic enemic del mort sembla ser el menjar. A més, la investigació no és fàcil quan hi ha polítics i periodistes pel mig. A l’equador del llibre, es fa avinent la màxima “Una casualitat que es repeteix deixa de ser casualitat”. Apareix un nou cadàver, una nova víctima política procedent de la universitat. El professor Aristotelis Arkhonditis, de la Facultat de Filosofia de la Universitat d’Atenes, i actual secretari d’Estat d’Educació, apareix atropellat per una moto i amb el crani esclafat un matí quan surt a córrer. Un activista antisistema que va entrar al sistema per aconseguir un càrrec. I al cap de poc, un tercer i últim assassinat amb una peculiaritat: Stélios Kostópulos, professor a la Facultat de Ciències Econòmiques, el qual va ser ministre d’Economia durant tres anys però va tornar a la seva plaça a la universitat després de la darrera crisi de govern. Assassinat amb una injecció de cianur. En tots tres crims, els culpables fan arribar un comunicat on parlen de traïció a la sagrada tasca de la docència i d’abandonar els alumnes per entrar en política i garantir-se un càrrec ministerial i tastar les grandeses del poder. Com que no hi ha cap justificació ideològica, el comissari i el seu equip desestimen que es tracti d’una acció terrorista. Però els terroristes maten per causar pànic al sistema. La política és part d’aquest sistema, però també la universitat, que l’alimenta. Cada pista d’aquest cas fa canviar el rumb de la investigació. Només quan el comissari comença a fer cas a l’instint, la cosa millora.

L’estil de Màrkaris es basa en el capítol breu, el diàleg àgil amb què coneixem els personatges i l’alegria d’un ritme ni molt pausat ni molt accelerat de fluïda lectura. S’agraeixen els informes que fa el narrador sobre l’estat de la qüestió i s’agraeix, també, que el llibre no només exploti la banda professional del protagonista, sinó que es dediqui a dibuixar-lo com a persona, com a marit, com a pare, com a amic dels seus amics i com a fan del diccionari. Les entrevistes del comissari amb l’entorn universitari proper dels tres morts ajuden a conformar un retrat robot dels desapareguts, els quals coincideixen en haver estat víctimes de l’atac del virus de la política, de la promoció personal i de l’escalada social sense escrúpols. També hi sobrevola el món tecnològic actual, les personalitats falses a Facebook, la identitat múltiple del nostre segle, la hipocresia. El narrador, en una conversa amb Iannis Seféroglu, un entranyable professor emèrit de la vella escola, un àlter ego de Petros Màrkaris (el qual també va fer classes un cop jubilat), aprofita l’anècdota per a reflexionar sobre l’amor a l’època del sexe virtual i sobre la nostàlgia del passat que senten els assassins, els quals enyoren la vella universitat exempta de tanta trifulga.

 

Petros Màrkaris aquest dijous a L’Escala

Petros Màrkaris serà a L’Escala aquest dijous 6 de juny. El drama dels refugiats serà l’eix central d’una nova edició dels Debats a l’Alfolí de l’Escala, amb la conferència-col·loqui que oferirà Petros Màrkaris a a les 20:00 h., amb motiu de la Trilogia de les Fronteres, de Theo Anguelópulos, que aplega les pel·lícules El pas suspès de la cigonya, La mirada d’Ulisses i L’eternitat i un dia. Guiarà el col·loqui el professor i hel·lenista Eusebi Ayensa, que, paral·lelament, traduirà les paraules de Màrkaris al català.

Etiquetes: