Petri Luukkainen. Crònica d’un despreniment

My stuff, del jove director finlandès Petri Luukkainen, ha arribat a les nostres sales aquest setembre a través de la iniciativa El Documental del Mes, que treballa perquè mensualment s’estrenin a casa nostra documentals de repercussió internacional.

El plantejament de My stuff és senzill: Petri, el director del film, viu una situació personal complicada després de deixar-ho amb la seva parella, alhora que sent que la seva vida està buida malgrat totes les coses que posseeix, les quals han anat farcint aquesta mancança. Així, el director decideix fer un experiment amb tres premisses clares: totes les seves pertinences quedaran guardades en un magatzem durant un any sencer. Tan sols en podrà recuperar una cada dia i no podrà comprar res de nou.

La majoria de nosaltres vivim en l’excés dins una cultura materialista, i ben segur que molts no en som conscients, d’això; de fet, ni ens ho plantegem. Tan sols seguim comprant per satisfer aquelles falses necessitats que nosaltres mateixos ens hem creat i que ens donen una sensació de felicitat imposada per la filosofia del consum. Però són realment els objectes, els que ens proporcionen aquesta felicitat? Aquest documental comença amb un pis buit i un Petri totalment despullat, a punt per encetar el repte i trobar benestar al marge de l’excés material en el qual ha viscut tants anys.

My stuff fa que nosaltres mateixos ens arribem a preguntar quines serien les nostres prioritats, i que fins i tot qüestionem algunes de les eleccions que fa el protagonista. Ens posem hipotèticament entre l’espasa i la paret fent-nos preguntes, com per exemple: si no tinguéssim res, què seria millor, una manta o una cadira? Més peces de roba o una bicicleta? El telèfon mòbil o una nevera?… Tenim tan assumit que totes aquestes pertinences formen part del nostre dia a dia, que fins i tot pot passar que ens adonem que algunes són totalment prescindibles, sobretot quan normalment abusem del seu ús, com és el cas del telèfon mòbil o de l’ordinador. Malgrat tot, veiem que el marge de coses realment necessàries és més petit del que imaginem, i la resta responen més a una qüestió de confort i benestar del tot prescindible.

Per Luukkainen, ja no són els objectes el que el defineixen; són les persones que el rodegen. El factor humà és, doncs, el que certament proporciona una felicitat més enllà de tot el que es pugui comprar. L’autor reconeix que precisament comença aquest experiment per retrobar-se amb ell mateix i amb el seu entorn a partir d’una ruptura sentimental. Així, el que per ell és realment fonamental són les relacions humanes, i especialment tenir parella. De fet, diu que  no tenir telèfon dificulta mantenir una vida social activa; però no és un impediment, sempre que se’n tinguin ganes. Al llarg de la primera part del documental, Petri presenta a amics i familiars que formen part de la seva vida i que s’ofereixen a ajudar-lo per dur a terme el seu projecte; són persones que, indubtablement, ha de cuidar i mantenir al costat, costi el que costi. És amb la seva àvia, però, que es poden veure converses més íntimes entorn de la qüestió material: “una llar no es crea amb coses”. En fer la valoració de la seva pròpia existència, l’àvia dóna més importància a allò viscut que no pas als objectes que ha tingut.

El plantejament del documental està bé i la seva execució és del tot coherent, però Luukkainen sembla perdre credibilitat quan diu que no pot comprar objectes però sí que pot llogar-los, o quan acumula els dies que no va a buscar cap objecte al magatzem perquè no en necessita i de cop n’agafa deu; l’única diferència és que aconsegueix estalviar-se viatges. I és clar que no necessita tenir una rentadora, perquè són els amics i la família, els que li fan el favor de rentar-li la roba –en comptes de fer-ho ell a mà, per exemple. Així, el resultat acaba sent el mateix que si tingués aquell objecte, només que en aquest cas no traeix les seves premisses. En veure el seu apartament passats els 365 dies, veiem que torna a tenir les habitacions plenes d’objectes, cosa que ens fa pensar que potser no ha après a viure només amb allò imprescindible. Sembla com si el fet d’haver trobat parella l’hagués allunyat d’aquest propòsit i hagués fet minvar del tot el seu sentit inicial, mentre el feia caure un pèl en la superficialitat més empalagosa. Però bé, també és cert que My stuff aconsegueix que nosaltres mateixos ens plantegem fins a quin punt vivim en l’excés. Rodejada d’objectes i més objectes, em sorprenc a mi mateixa seleccionant i eliminant, ara necessito i ara no necessito. Ben segur que la gesta que ell enceta acaba tenint resultats positius en nosaltres mateixos.