Petitet arriba al Liceu

6.06.2018

Aquest dimecres 6 de juny es preestrena el documental Petitet. El rumbero que va prometre l’impossible, de Carles Bosch al Gran Teatre del Liceu. La sessió comptarà amb la presència del director, de Joan Ximénez, “Petitet“, i de la resta de protagonistes i equip de la pel·lícula.

Fotograma del documental ‘Petitet’ de Carles Bosch

Abans de veure el nou documental de Carles Bosch, Petitet, ja partia amb la premissa que podia agradar-me o no, però que segur que era una bona obra. Algú qui porta a la motxilla títols com Balseros – nominada als Òscar -, o la premiadíssima Bicicleta, cullera, poma; és difícil que et decebi.

Petitet és un gran documental, una història de superació personal, que parteix d’un personatge concret: Joan Ximénez Petitet”, un gitano fill d’un palmero d’en Peret, és un antic percussionista víctima d’una greu malaltia que l’obliga a estar constantment a l’hospital i que li provoca problemes musculars, dificultats en la respiració i la parla. La llum li causa molèsties als ulls i pateix una llarga llista de problemes derivats que li dificulten molt la vida. Malgrat tot això, en Petitet no pararà fins a complir la promesa que li va fer a la seva mare: presentar la Rumba Catalana vestida amb una gran orquestra al Gran Teatre del Liceu.

Petitet vol recuperar els moments àlgids de la rumba catalana, quan artistes com Peret o el Pescaílla es presentaven davant del públic amb americana, ben clenxinats. Vol agafar la imatge d’aquests artistes a qui admira i elevar-ne el seu art. Comença a cimentar el projecte. Es rodeja d’amics amb els que a la vegada intenta fer un projecte d’integració basat més en l’amistat i les ganes que en qualsevol altra història. A partir d’aquests amics i coneguts el gruix de músics va creixent. A poc a poc s’hi afegeixen músics professionals, o els anomenats músics de conservatori. Durant tot el procés, Bosch mostra els diversos conflictes i encerts de Petitet i tota la cultura que l’envolta. En l’aspecte musical la dificultat que es presenta quan s’ajunten els gitanos de la Rumba Catalana amb els músics de conservatori. Es crea un cert conflicte a l’hora de treballar, per la informalitat d’uns, la falta de compromís i puntualitat per part d’altres o la problemàtica a la que es veuen abocats els músics de partitura davant de la incapacitat dels rumberos de respectar les pautes concretes de cada cançó. Malgrat tot, la força de Petitet i les ganes que hi acaben posant tots fa que els dos mons s’acabin entenent.

Petitet persegueix un món que ja no existeix, que s’ha esvaït. Especialment tendre i poètic m’ha resultat el moment en què passeja pel carrer de la Cera i els voltants, on hi havia el Bar Tonis, o quan mostra el pis on vivia en Peret. En definitiva tot el que respirava a rumba catalana. Petitet, a pas lent, amb veu cansada i fosa rememora aquells temps que s’intercalen amb imatges del passat mentre observem la crua realitat, la d’un carrer trist, deprimit, que plora pel què havia estat i ja no és. Tot es desenvolupa en una seqüència apagada que realça encara més l’efecte de pèrdua, de nostàlgia. “Si les pedres parlessin” s’afanya a dir. Unes pedres que podrien dir moltes coses, que sempre hi són malgrat que els temps marxin.

Al llarg del documental també se’ns mostra un altre món que sembla esvair-se amb els nous temps, la manera de viure dels gitanos. En Petitet, el “iaio”, el cap d’una família patriarcal, on tot gira al seu voltant, on ell és el pal de paller i figura referencial. Dona, nét, fills, tots sota la custòdia i guarda d’en Petitet. Petitet, l’home que tot i estar malalt i amb moltes dificultats no vol deixar aquest paper, vol sentir-se útil, continuar sent aquell gitano alt i prim que ja no és, el del negoci de la “xatarra”.

 

PETITET_Trailer_CAT from Lastor Media on Vimeo.

 

Bosch ha fet una gran feina, perquè ens mostra tot aquest món d’una manera molt respectuosa, sense fer-ne judicis i deixant que l’espectador tregui les seves conclusions. A la vegada contribueix a posar al seu lloc la Rumba Catalana i laseva història. El documental té una fabulosa digestió, és brillant, i el més important: respira humanitat.