Performers búlgars, ànecs salvatges i trinxeres

Aquests darrers dies hem pogut assistir a una varietat força interessant d’espectacles. Des de dues peces d’Ivo Dimchev, que van inaugurar el cicle TRANSaccions del Mercat de les Flors, fins a L’ànec salvatge d’Henrik Ibsen dirigit per Julio Manrique, passant per La trinxera, de la jove Companyia Laura. Performance, recuperació d’un text clàssic i la primera producció d’una nova companyia. Alegria, que és festa major.

Ivo Dimchev en una imatge promocional de ‘P project’, que es va poder veure al TRANSaccions

 

Manuela Trasobares World Tour

La Hiroshima es va convertir en el Mercat de les Flors per una nit. La simpàtica taquillera (demano disculpes, no en sé el nom) i l’estupenda Helena Font, cap de sala del Mercat, van ocupar temporalment la sala del carrer Vila i Vilà, plena fins la bandera. Plena? Sí! Però de quin tipus de públic? Una platea formada en gran part per artistes, coreògrafs, gestors culturals, programadors, escenògrafs i dinamitzadors de tota mena. El que es coneix com a gent de la professió, en definitiva. La peça del búlgar Ivo Dimchev que vam veure dijous, P project, parteix d’una interessantíssima i efectiva idea: el performer és el mestre de cerimònies, pianista i cantant, però l’espectacle el fa el públic. Dimchev, sincer de mena, ens ensenya una caixa de sabates que conté 1.000 euros, que un espectador custodiarà durant la sessió i serà l’encarregat de pagar als voluntaris que surtin a l’escenari.

L’espectacle consisteix, bàsicament, en la improvisació musical de Dimchev, que a partir de textos poètics escrits per diferents parelles d’espectadors, crea dramàtiques peces al piano, a mig camí entre Anohni (abans coneguda com Antony Hegarty), Rufus Wainwright i Judy Garland. El personatge creat per Dimchev per a aquesta peça és el d’una diva andrògina: perruca rossa, vaporós xal porpra, sabates de taló i tanga de perles. Es mostrarà tota l’estona força fastiguejada, tractant malament els tècnics de la sala i avorrint-se ostensiblement, aprofitant les estones mortes per fer-se selfies o consultar el facebook al seu mòbil. Els voluntaris que pugen a escena comencen realitzant accions força senzilles (ballar claqué, fer hip hop) i progressivament se’ls demanen accions més compromeses i, això sí, més ben pagades. Si per escriure poemes durant cinc minuts en un ordinador l’espectador rep 20 euros, per morrejar-se sense samarreta amb una altra persona en rep 60 i, finalment, la parella que s’atreveix a despullar-se completament i fer una escena de sexe fingit guanya la no gens menyspreable suma de 250 euros per cap. Ivo Dimchev, obsessionat per “la llibertat dramatúrgica” del seu públic, deixa també que un voluntari realitzi l’acció que ell desitgi, fet que provoca que un curiós yogui aprofiti per realitzar una rutina física amb equilibrisme inclòs. I al final, una gran idea: demana a dos espectadors que escriguin una crítica positiva, l’un, i una crítica negativa, l’altre, sobre l’espectacle, en un exercici d’honestedat, humilitat i passotisme a parts iguals. Vam riure molt.

L’endemà Ivo Dimchev va presentar Fest, una peça que no depèn del públic però que igualment va fer riure molt l’audiència, potser perquè estava formada principalment per gent de la professió (on el més normal era dissenyador de so, per entendre’ns). Aquí veiem la història de Dimchev interpretant-se a ell mateix i rebent l’oferta per part d’una programadora danesa de visitar un festival fictici de Copenhaguen amb la seva peça Som faves. Amb una fredor i un robòtic i únic to de veu, la programadora i Dimchev discuteixen sobre les condicions tècniques i econòmiques del bolo al festival danès mitjançant tècniques certament curioses, que inclouen un cunnilingus en directe. De sobte ens trobem a l’escenari de Dinamarca, on Dimchev és demanat pel tècnic del teatre que l’humiliï, acabant aquesta escena amb una fel·lació (també en directe, òbviament). Si els grans coreògrafs del segle XX (Merce Cunningham, Jérôme Bel o Pina Bausch) han practicat una fel·lació al tècnic del teatre danès, Ivo Dimchev no pot ser menys. Amb mató inclòs. Aquesta escena ens porta a un debat postfunció hilarant, amb una jove i resolutiva crítica de dansa (cabellera i grosses ulleres) que, després de matar Dimchev, condueix el debat entre l’artista i el públic. Ens va fer pensar, fugaçment, amb el col·loqui postfunció de F.R.A.U., on un Albert Prat encarnava el típic actor mut sempre present a aquest tipus d’actes i Oriol Genís es passejava despullat (com li agrada…) darrere l’escena. Si P project ens va frapar per la seva simplicitat i honestedat, Fest ens va fer passar una bona estona. Per això l’oblidarem més ràpid.

L’artista i la crítica, en una escena de ‘Fest’, d’Ivo Dimchev

L’ànec salvatge in the dark

A Julio Manrique li agrada molt la Björk i en Lars von Trier. I es nota. La seva posada en escena de L’ànec salvatge recorda en algun moment a la minimalista Dogville (per la neta escenografia de Lluc Castells i el vestuari nòrdic de Maria Armengol). Escoltarem el tema So broken de Björk i Raimundo Amador al transistor que hi ha en escena (i també interpretat en directe per Miranda Gas) i la Hedvige d’Elena Tarrats té la mateixa malaltia degenerativa a la vista que la protagonista de Dancer in the dark (Lars von Trier, 2000). A més, un dels leitmotivs de la banda sonora interpretada (i composta) per Carles Pedragosa és My favourite things, una de les cançons mítiques de The sound of music (Robert Wise, 1965) però també, no ho oblidem, un dels leitmotivs de la pel·lícula de von Trier, com a missatge essencial d’aquest i tot bon musical: quan et sentis trist, pensa en les coses que t’agraden i de seguida et sentiràs millor. Que a Manrique li agrada la Björk ho vam descobrir el 2012, al Quatre Acords (Música més Teatre) aquells espectacles-concert on quatre directors creaven un espectacle per a un artista, i on Sílvia Pérez Cruz ens va posar els pèls de punta amb la seva interpretació de, endevinem-ho, So broken de Björk. I ja parem amb la islandesa.

Tot això ens va venir al cap sortint de L’ànec salvatge, en un muntatge on vam veure un grup d’actors esplèndids on destaquen Ivan Benet com a Hialmar i Pablo Derqui com a Gregor, dos vells amics retrobats per secrets de família i laberints d’ombres variats (i alguna que altra nissaga de poder). Miranda Gas és una fantàstica Soerby, la nova esposa jove de Werle (Andreu Benito, una mena de Donald Trump a la noruega que segur que també les grab them by the pussy), una dona que sap molt bé on és i on s’ha ficat, i que l’actriu defensa de meravella. Laura Conejero és Gina, l’esposa de Hialmar, abnegada però somrient còmplice del seu marit, que s’encarrega tant de racionar la mantega com ajudar-lo a portar el seu petit estudi de fotografia. La presència de Carles Pedragosa, excel·lent músic (i actor, com ens va demostrar a L’empestat) tocant el piano de cua durant tota la funció, acaba resultant un xic feixuga. Així com sap passar amb gràcia del pianista de boda (My funny valentine, Garota de Ipanema) al creador d’atmosferes, l’omnipresència de l’element musical per la qual opta Manrique l’acaba convertint per moments en un fil musical, d’aquells que és com un corrent subterrani que de vegades ni percebem.

A la segona part els esdeveniments es precipiten i l’ànec salvatge que té la família al soterrani acaba essent el desencadenant de tot plegat. El debat entre la veritat o la “mentida vital” que defensa el doctor Relling (un molt correcte i una mica desaprofitat Jordi Bosch) és un mecanisme típicament ibsenià, que trasllada al públic el dilema moral i ètic sobre si és millor optar per la veritat per sobre de totes les coses. Així com Elisabet Casanovas és la gran revelació de La senyora Florentina i el seu amor Homer, aquí és Elena Tarrats qui supera amb nota el dificilíssim paper de Hedvige, una nena intel·ligent i vital, completament enamorada del seu pare, que com a bona màrtir vontrierana acaba optant pel sacrifici personal. Amb una gestualitat que recorda en alguns moments a la Selma de Dancer in the dark (ja paro, ho prometo), Tarrats convenç en el seu retrat d’un personatge a mig camí entre l’ànec salvatge i l’aneguet lleig (per motius purament genètics). Ovacions sinceres del públic en acabar l’espectacle. Molt recomanable.

Elena Tarrats és Hedvige a ‘L’ànec salvatge’, d’Henrik Ibsen. © Ros Ribas

Postdata: Laura, una companyia a seguir

La Sala Flyhard convida, des de fa un temps, companyies externes a actuar al seu teatre. Després de El lloc dels Íntims Produccions i de Ricard de 3r d’À trois teatre, durant dues setmanes han acollit la joveníssima Companyia Laura, amb La trinxera. Aquesta obra va passar per la darrera edició de la Mostra de Teatre de Barcelona, on Ivet Zamora va guanyar el Premi a Millor Actriu, així com també es va fer amb el mateix guardó als Premis Sandaru 2016. Aquest text està escrit per la pròpia Ivet Zamora i Pablo Macho, que també participa com a actor al muntatge, i ens relata la vida de cinc joves que comparteixen pis, amors i preocupacions. Deixem-ho clar: així com el text peca de la joventut i la inexperiència dels seus autors, el compromís i la veritat que despleguen tots i cadascun dels seus intèrprets ens va deixar un molt bon gust de boca. Recordin aquests noms: Emma Arquillué, Jael Pascual i Sara Schkot, a part dels ja esmentats Macho i Zamora. De l’amalgama de referències textuals de vegades incomprensibles (per què es posen a parlar d’Osama Bin Laden, ara?), el muntatge aconsegueix crear escenes de gran impacte, gràcies també a l’espai sonor i el disseny d’il·luminació signats pel tècnic de la casa, Xavi Gardés, que cada cop li sap treure més suc a la sala del carrer Alpens.

Recordin aquest nom: Laura. Estarem atents a tot allò que facin en un futur pròxim.

Caçadora amb missatge a ‘La trinxera’. Fotografia de Roser Blanch