Pere Calders, 2 x 1

26.11.2014

RBA ha recuperat en un sol volum dues novel·les de Pere Calders, publicades als anys 30: La Glòria del doctor Larén i Gaeli i l’home déu. Aquestes obres primerenques, plenes d’humor, ja anuncien el món de Calders. Van precedides d’un pròleg de Jaume Aulet.

L'escriptor Pere Calders.

L’escriptor Pere Calders.

No hi ha dubte que bona part de la fama de Pere Calders radica en la seva producció de contes i en la influència que ha tingut per als autors catalans contemporanis que cultiven aquest gènere, però el seu èxit no es deu només a la seva faceta de contista. El Calders novel·lista, menys reconegut històricament, també ha acabat deixat empremta. El que ha fet és, tal com diu Jaume Aulet, reafirmar, per damunt de tot, el Calders narrador: contista, novel·lista, assagista o memorialista, perquè el més remarcable de la seva producció, en el fons, i més enllà de les particularitats de cada gènere, és la seva manera d’explicar les coses; la idiosincràsia. L’estil caldersià.

Aulet posa èmfasi en la validesa del món narratiu que crea l’escriptor barceloní pel fet de ser tan versàtil, ja des dels inicis, i considera que aquesta diversificació explica i justifica el valor del narrador al marge del gènere. Però, per què la seva figura s’associa, sobretot, a la de narrador de contes? Aulet explica que, quan Calders va començar a ser publicat, als anys trenta, hi havia uns cànons literaris establerts, molt rigorosos en el cas de les novel·les, que van xocar amb la seva manera de narrar. Per Calders, l’important era com construir la realitat estrictament literària mitjançant la figura del narrador i a través de diferents perspectives dins d’una mateixa obra. Una narració única que incorpora diverses maneres narrar una història, més que no pas diferents formes de veure la realitat, que en l’obra de Calders esdevé ella mateixa una temàtica de la història. Per això podem parlar de “ficcions narratives” per referir-nos a les seves novel·les, tal com explicita Aulet. En el context dels anys trenta, això fou innovador i no sempre comprès

Bons exemples d’aquest fet són La Glòria del doctor Larén i Gaeli i l’home déu. La segona exemplifica, editorialment parlant, la poca importància que tingué el Calders novel·lista, ja que fou escrita durant la guerra civil i no es publicà fins al cap de quaranta anys, el 1986. Tant l’una com l’altra reflecteixen el camaleonisme emprat a l’hora de construir i d’exposar la trama, amb personatges que es mouen entre la omnisciència narrativa i la participació activa en una història amb salts temporals i, per descomptat, molta ironia i humor absurd. Ho podem identificar, entre molts altres passatges, en el duel grotesc entre el doctor Larén i l’estudiant gallec Donzàlvez, narrat amb una solemnitat magnífica que contrasta amb el patetisme dels propòsits, les intencions i l’execució d’una lluita que acaba com el rosari de l’Aurora. Després, tal com explica Aulet, els dos narradors reprenen la conversa i “plantegen la qüestió de la versemblança”, un concepte essencial en aquesta contraposició de punts de vista.

Tísner jugant a escacs amb Pere Calders

Tísner jugant a escacs amb Pere Calders

Aquest estil, aquesta cura per la perspectiva narrativa, guarda similitud amb escriptors com Francesc Trabal o Salvador Espriu. Aulet identifica moltes coincidències entre el joc narratiu de Calders i el de Trabal: més d’un narrador, personatges artificiosos, tipus de llenguatge emprat, etcètera. El joc ja comença amb el títol de la novel·la (La Glòria del doctor Larén) i el dualisme de la paraula Glòria (el nom del personatge) o glòria (circumstàncies de l’altre personatge). Casualitat? Per Aulet està clar que no. Fins i tot el pròleg està inscrit en aquesta ficció. La seva reflexió final és pertinent: un autor necessita un personatge per ser-ho, i un personatge necessita un autor per existir. Calders es troba com peix a l’aigua en aquesta conjuntura, en l’explicació de la “creació” tenint en compte la dimensió de l’autor i la dimensió dels personatges. Gaeli i l’home déu aborda amb molta especificitat aquesta qüestió. Per això Gaeli i Gorienko, l’home déu, “fan explícita la necessitat de tota novel·la de fer encaixar aquestes dues dimensions”. Què millor que llegir-nos –també– el Calder novel·lista per comprovar-ho.