Per què Westworld ha deixat de funcionar

6.12.2018

[Spoilers de la primera temporada]

Com neix la consciència? Per què som capaços de tenir un pensament deliberatiu sobre les pròpies accions? Aquesta és la pregunta que es fa la sèrie de televisió Westworld (2018-) recolzant-se en un psicòleg cognitiu dels setanta, Julian Jaynes. La sèrie fa visible aquesta pregunta d’una manera molt plàstica: crea un món en el qual hi ha robots que s’assemblen als humans, que tenen pràcticament els mateixos òrgans, sentiments, records, etc., però que no són éssers conscients, ja que el seu raonament no juga cap paper sobre el funcionament de la seva vida. Cada dia comença amb el so d’un piano automàtic que vol ser una resum de tot el món de Westworld. Com si seguissin una partitura, els robots formen part d’un món en què les converses estan prefixades i on els seus amors i desamors, actes quotidians i heroics, estan condemnats a fracassar o triomfar ad eternum, com en un mite grec.

Una imatge de Westworld

D’una premissa similar també parteix Julian Jaynes a The Origin of Consiousness (1976). El psicòleg nord-americà també s’imagina una etapa preconscient dins de la humanitat, un període en què els humans funcionaven com a marionetes. La consciència, encara avui, no forma part de gran part de les nostres accions. De vegades fins i tot ens adonem que hem estat fent una activitat complicada −caminar, planxar, resoldre un problema matemàtic− sense pensar-ho: hem conduït de la feina a casa, però no d’una manera conscient. Segons Jaynes els homes som capaços de parlar, comprendre i resoldre problemes sense cap ajuda de la consciència, i durant una part significativa de la humanitat els homes feien el cent per cent de la seva vida així, d’una manera automàtica, seguint unes rutines, uns bucles vitals similars a la dels altres animals. Tot això comença a canviar, però, a causa de l’evolució d’una eina particular: el llenguatge.

L’autor creu que a partir del Plistocè els homes es comencen a relacionar amb el món mitjançant el que anomena «ment bicameral», un dels fonaments teòrics de Westworld. Per a Jaynes, els humans que van des del 9000 a.C. fins a la Il·líada tenen llenguatge i prenen decisions, però no són decisions conscients. La divisió del nostre cervell en dues parts −o en dues cambres− formaria part d’una divisió jeràrquica: hi havia una meitat del cervell que donava ordres i una altra que les executava. Quan l’home es trobava en situacions complexes o fora del comú, la ment bicameral s’activava i la part dreta del cervell generava al·lucinacions auditives que la part esquerra obeïa. Sovint, ens diu Jaynes, els homes bicamerals confondrien aquestes al·lucinacions auditives amb les paraules dels propis déus.

De la consciència no en podrem trobar rastres fins al 1000 a.C., diu l’autor nord-americà, i concretament fins a l’Il·líada. Abans podem trobar narracions, però no una concepció no mítica del temps; podem trobar personatges, però no un jo introspectiu. No hi ha cap constatació de l’espai de la nostra ment, d’aquell lloc que sant Agustí podia descriure com les «muntanyes i els turons de les meves imaginacions (…), les esplanades, les coves i les cavernes de la meva memòria». La consciència, aquest espai des d’on pensar-nos i deliberar les nostres accions, seria una eina lingüística que els humans desenvoluparien més endavant per enfrontar-se a un món que, amb el creixement de les ciutats i la tecnologia, seria cada cop més complex. Dels déus personals dels antics passaríem al silenci diví dels moderns, i a poc a poc els homes prendrien el timó sobre la veu del seu pensament.

Prendre el timó sobre la veu del pensament és, justament, l’argument de fons de la primera temporada de Westworld. Els primers capítols ens mostren uns robots que saben narrar els seus actes en tot detall però d’una manera automàtica, sense cap mena de consciència del perquè del seu fer, i la temporada acaba, per contra, amb una escena en la qual una de les protagonistes principals (la Dolores) descobreix que les ordres que sentia en el seu cap, aquelles que li deien com actuar, no eren res més que les seves pròpies ordres:

− Saps, ara, amb qui has estat parlant? Quina veu has estat sentint tot aquest temps? −diu una veu que comença sent masculina, però que a poc a poc es va fent femenina.

− Ara per fi ho he entès, què intentaves dir-me, la cosa que volies dir-me des del primer dia −exposa una veu que ja reconeixem com la de la protagonista−: que m’enfronti a mi mateixa.

L’escena final de l’última temporada acaba amb l’assassinat, per part dels robots, del seu creador. L’escena, però, només repeteix d’una forma visual i sanguinària el que ja ha passat dintre del cap de la protagonista: la mort del seu déu. Quan la Dolores descobreix que la raó dels seus actes recau en si mateixa, el seu creador deixa de tenir importància real a la seva vida. En el seu creador ja no hi pot trobar cap raó per guiar els seus actes: els bucles perfectes i ordenats es trenquen, el propòsit de la vida deixa de ser evident i només queda ella i la seva consciència.

Així doncs, després de la primera temporada, la pregunta que va fer funcionar la sèrie −«com neix la consciència?»− ja ha estat resolta i això ha causat un problema seriós pels guionistes. Westworld ha deixat de funcionar, i ho ha fet per raons filosòfiques. A la segona temporada les idees s’han anat apagant i els guionistes han començat a abusar dels dilemes morals, dels cliffhangers i dels jocs de mans, una tendència que segurament es farà més evident a la tercera temporada. Es nota que ja no tenen res a dir, que amb prou feines naufraguen entre una idea difusa del superhome de Nietzsche i un debat eteri entre determinisme i llibertat. Usar la ciència ficció per pensar problemes filosòfics o morals ha sigut un via molt prolífica en les últimes dècades, i la primera temporada de Westworld n’és un bon exemple. Però si no aconsegueixen reconduir l’estratègia −de forma o de preguntes− la sèrie corre el risc d’ofegar-se entre les apories que la van fer néixer.