Per Cromwell. D’instagram al foto-llibre

8.07.2018

Un fotògraf és un poeta que ha canviat la ploma per la càmera per palesar una metàfora. Un caçador que percep l’efímer i l’enxampa al vol perquè, com deia Susan Sontag, «la fotografia no és la mirada sinó la manera de mirar». Són molts, però, els escrivents i pocs els poetes. Per mirar més enllà el més important no és la càmera, la ploma, sinó l’objectiu.

Per Cromwell

Per Cromwell (Malmöe, 1974), és fotògraf, dissenyador i inventor d’objectes quotidians que faciliten la vida, i un viatger incasable que porta com a primer equipatge la seva càmera. Mira, observa, percep tot el que l’envolta i cerca moments efímers. Assaja un discurs narratiu que transcendeix l’instant per esdevenir concepte, literatura. Poeta que escriu amb clixés i que cerca l’aura, el misteri original d’una epifania.

Cromwell és un artista que exposa, des de fa poc temps, les seves peces a Instagram i ho fa amb la mateixa naturalitat d’aquell qui penja les seves vivències, el seu relat. Uns seguidors atents, curiosos i tafaners, com són Roser Faura i Felip Puig, han llegit en aquestes icones una proposta visual equilibrada i perfecte entre forma i contingut. Han copsat, en el seu treball, una sensibilitat que transcendeix el suport del mitjà i han decidit situar aquesta matèria primera al rang que realment li correspon i es mereix: un lloc dins l’art contemporani de la imatge. Coneixedors com són de l’univers del fotogravat, eleven a suport paper allò que fins ara només té la xarxa social com a peanya. Són conscients que proposen una visibilitat limitada però, alhora, més escaient i arquetípica i, sens dubte, potencien una mirada excelsa. Posen fil a l’agulla i editen curosament un poemari de metàfores visuals abastable al públic més sensible. I per títol, el nom de l’autor: per_cromwell. El foto-llibre de Puigfaura Edicions, es pot trobar aquí.

Els editors han presentat el foto-llibre a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas amb Chantal Grande i Josep Rigol. per_cromwell és un recopilatori de reproduccions duals que dialoguen en un curiós joc de miralls i que es complementen amb parèmies del poeta i assagista Vicenç Altaió. Un binomi multiplicador de mirades combinades de manera nova, fresca i sorprenent amb ressenyes poètiques on descobrim una interpretació alternativa, diferent del pensament més ortodox. «Hi ha una alta velocitat que s’atura en la imatge, el temps en la poesia», apunta Altaió.

El gran encert d’editors i promotors de l’obra ha estat conjugar una sèrie d’elements on cada peça -composició, text, maquetat, gravat en relleu, disseny…- se significa amb la màxima exquisidesa. Impressions enquadrades en sorprenents binomis que ens inquireixen d’una manera molt original. Un contrast basat en nous paràmetres lluny de la dialèctica més canònica per crear un nou llenguatge. Foto-llibre, per tant, com a objecte d’art de màxima qualitat artística. No oblidem que l’art és una cosa física, com bé diu Altaió, i «que les ombres habitin la llum».

Chantal Grande, galerista i comissària de nombroses exposicions a Nova York, París, Arles, Moscou, Roma, Barcelona i Madrid, directora artística durant dos anys del Festival de Cahors (França) i consellera artística per a la Fundation HSBC pour la photographie a París, afirma que les fotografies de Per Cromwell destil·len una proposta visual equilibrada i perfecta entre la forma i el contingut. Les múltiples possibilitats de lectura del seu treball se centren en la matèria corporal del retrat i en el diàleg sincrònic i insistent entre totes dues visions. «Aquí rau el geni de l’autor», sentencia. Cada daguerreotip és autònom però dialoga amb la seva parella i, al llarg del llibre, conforma un relat on cada gravat sembla moure’s al territori de l’altra. Representacions vives que adquireixen qualitats hipnòtiques, silencioses, i a on el temps no sembla pas discórrer. Escenes mutants i fugaces que se situen en la perifèria de la nostra quotidianitat.

Per Cromwell, per la seva banda, manifesta que el seu objectiu és el de showing the world in a different way. Confessa que, després de fotografiar l’entorn més volàtil des dels deu anys quan el seu pare li va regalar una càmera, només en fa tres que publica a Instagram (compta amb uns 30.000 followers…). Des d’aleshores la seva divisa és: «Quadre. Blanc i negre. Una finestra. Una escena. Una miniatura i una memòria». Conrea una lírica d’ampli registre de tons que cendregen el negre i panseixen el blanc. Cerca, i troba, la precisió perquè sense ella no hi ha creació. No és pas un espectador passiu, és un instigador que s’implica sense límits en l’esdeveniment per tal de sacsejar i interpel·lar el lector dels seus poemes. Cromwell fa cert l’apotegma de László Moholy-Nagy, fotògraf i pintor hongarès de l’escola de la Bauhaus, quan diu que «l’analfabet del futur no serà qui desconegui l’escriptura, sinó qui desconegui la fotografia».

El contrapunt poètic de Vicenç Altaió formula que la imaginació és una manera de despullar la realitat i que temps i llum són el misteri de naixença. I amb la mirada diluïda en el blanc i negre, ens obliga a reflexionar: «I la fotografia, quant pesa?».

Podeu veure una gravació de la presentació a l’Espai Volart aquí.