Pep Puig. L’estranger que torna

7.04.2018

Pep Puig ha volgut instal·lar una nova ubicació dins els mapes de la literatura. Ens referim a aquella geografia textual feta de topònims ficticis, com ara Vilaniu, de Narcís Oller, o la recent Bellaplana de Pep Antoni Roig, entre altres exemples coneguts per tothom, com Macondo i Comala. El poble on s’ubica Els Metecs (Ed. Empúries, 2018) es diu Les Voltes i és un indret situat a la plana del Penedès on les finestres de les cases desemboquen al mar. Es tracta d’una petita vila amb encant, subratllada, a l’horitzó, per la costa i, de cares endins, ordenada a través d’un urbanisme endreçat però mínim. Els voltants proporcionen vistes de postal a base d’una geometria de vinyes amb denominació d’origen. Ara bé, aquesta descripció és només orientativa i, de fet, hi ha desenes de pobles que podrien coincidir amb aquest paisatge d’adjectius mediterranis. El que distingeix a Les Voltes de tots els altres indrets turístics de la costa barcelonina és que està situat, realment, en un punt del passat, coincidint amb unes coordenades que només poden trobar-se dins la memòria.

Pep Puig | © Laia Serch

Mario Parazzo és uruguaià però va créixer a Catalunya. Actualment viu a Barcelona i es troba en un moment delicat, a punt d’estrenar l’edat madura tal i com vaticinen els manuals d’autoajuda: divorciat, a l’atur i fent-se càrrec dels fills. També com estipulen els cànons, intentarà posar remei a la crisi dels quaranta sortint a córrer, fent dieta i deixant-se barba. La filosofia dels runners i l’estètica dels modernets com a teràpies mainstream per a les crisis de consciència. Però ja se sap, el que funciona per a tothom no va bé per a ningú. El veritable esforç que fa Mario per superar-ho és un viatge proustià cap a la seva infància i, concretament, cap al poble on va viure quan era un nen, o sigui, Les Voltes. Està estipulat per patrons literaris tan antics com l’Odissea que el retorn ha de tenir una durada d’uns vint anys, que és el temps tarda Ulisses fins que torna a Ítaca. En aquest cas, Mario no farà aquest periple fins que n’han passat trenta, però, ben mirat, sumant els anys de traspàs entre Homer i Pep Puig, és a dir, uns dos mil anys, la diferència cronològica vindria a ser aquesta.

Darrere del viatge a Les Voltes hi ha una història enigmàtica i sorprenent. Mario no podrà resistir-se a explicar-ho al seu amic inseparable, en Pere, un escriptor vocacional però solvent i, tampoc no podrà resistir-se a demanar-li que converteixi la seva aventura en una novel·la. En Pere, el veritable narrador del relat, ho accepta i es posarà a escriure aquesta història al mateix temps que l’està llegint el lector, la qual cosa provoca un miratge de metadiscurs que els més lletrats sabran apreciar. Quan la notícia arriba als altres amics de la colla, en Rodric i en Guillem, el relat es torna de domini públic i això farà que l’experiència de Mario esdevingui un símbol per a tots ells. Aleshores, s’intensifica el seu sentiment de pertinença a una filosofia de vida, la dels metecs.

En Pere, el narrador, explicarà el significat d’aquesta paraula, que recordarà molt a Camus. Metec vol dir “estranger”. Prové del grec i arriba a les llengües romàniques a través del llatí metycus però, realment, va ser el cantautor egipci Georges Moustaki que va difondre aquesta paraula amb la cançó Le métèque, apareguda l’any 1969. La lletra esdevé un lema dels apàtrides, d’aquells que es senten estrangers a tot arreu, fins i tot dins la seva pròpia vida. En Mario, en Pere, en Rodric i en Guillem passen per una situació similar, ja que, tots ells, en més o menys mesura, han hagut de començar de nou. Sobretot, són víctimes de l’aïllament i de la solitud que amenaça les relacions i els afectes inconsistents de l’era digital. Tots ells són metecs. L’ús d’aquest adjectiu substantivat dins la parla quotidiana, almenys permet designar aquest sentiment que pateixen en silenci tantes persones i això, com a mínim, ja és un petit alleujament. En aquest sentit, la novel·la de Pep Puig té la capacitat d’estendre un mite.

Pep Puig | © Laia Serch

El text està molt ben estructurat i a través del seu ritme fluid aconsegueix involucrar el lector ràpidament i fer-lo avançar pel relat de manera inexorable. La prosa de Pep Puig té aquesta virtut de saber connectar amb el públic a través d’un llenguatge col·loquial i directe, així com d’escollir unes temàtiques i uns interessos que preocupen al lector general. A més, l’autor combina amb encert l’escriptura bilingüe en català i en castellà per reflectir la nostra comunicació habitual en les dues llengües. Tot plegat conforma una expressió fresca i dinàmica que acompanya la lectura de manera agradable.

Amb la mateixa rotunditat de les virtuts esmentades, cal advertir un dels perills del text: l’excés de complicitat. La història estableix tantes sintonies amb el públic que en determinats moments els lectors se la fan seva, deixant-se endur per les pròpies expectatives que després, quan es concreta el final, poden no veure’s satisfetes, com sol passar a vegades.