Pep Iglésias: l’honestedat fotogràfica

30.10.2018

En veure la fotografia d’un Carles Puigdemont de l’any 1993, en una redacció, recolzat sobre un ordinador, un pensa automàticament en la sinceritat de la imatge. Alhora, es pregunta si, en el moment de fer-la, l’autor sabia que aquell jove rialler esdevindria, molts anys després, una de les figures més rellevants i populars en la política contemporània. De ben segur que sí. La Casa de Cultura de la Diputació de Girona acull, fins al 17 de novembre, l’exposició «Anacronismes. 1978-2009», dedicada a l’obra de Pep Iglésias.

La mostra pretén donar una imatge global però acurada del llegat de Pep Iglésias i Trias (Girona, 1958 -2018). «Anacronismes. 1978-2009», és una exposició que posa més d’un centenar de fotografies originals a l’abast del públic. Són les més representatives d’un autor que va esdevenir un referent per al fotoperiodisme de premsa local i de la fotografia freelance. En l’exposició es poden contemplar, per exemple, la mítica fotografia de Kim Novak o l’arribada del Barça a l’Aeroport del Prat amb la Copa d’Europa, després de vèncer a Wembley l’any 1992.

Com el de Puigdemont, la resta de retrats aconsegueixen captar mirades plenes de vida i, senzillament, humanes. Imatges sense ornaments, sense elements discursius ni figuracions estètiques. En veure-les es comprova que Pep Iglésias no donava temps al model a preparar-se per aquell “clic” que congelaria part de la seva essència i la penjaria en la paret de l’eternitat. Es tracta d’escenes naturals, fortuïtes i variades, però amb un punt en comú: la sinceritat. La millor signatura de l’obra d’Iglésias era la mateixa foto.

Era més un depredador que un fotògraf. Caçava ànimes com la de Paco de Lucía o Manuel Vázquez Montalbán (una foto, aquesta, extraordinària, que mostra l’escriptor en un quiosc anodí de la Barcelona del 1992). El fotògraf era ultrasensible a les principals figures de la seva generació. Per això també va fotografiar a Miquel Martí i Pol, a Julio Anguita o Lluís Maria Xirinacs amb una mirada nostàlgicament ascètica. Fos quin fos el camp, Pep Iglésias s’hi capbussava: política, esports, música, poesia. I llavors, aconseguia “la foto”.

La seva obra es va expandir allà a on va anar: Rússia, Tunísia, Turquia, la Xina o Ucraïna. I aquest és un dels aspectes claus de l’exposició: la separació de la fotografia professional i personal és pràcticament invisible. Una foto d’Aznar i una d’una persona anònima a Moscou transmeten la mateixa honestedat. El mateix dona Vicenç Pagès Jordà, jugant entre prestatgeries de la biblioteca, que un transeünt caminant per Xangai.

Potser la peça més particular és Ànima (La cisterna, Girona, 2007). La fotografia on més es pot apreciar el vessant artístic i creatiu del fotògraf. A la mostra també hi trobareu la impecable La competició de múixing Pirena, Grau Roig (Andorra, 1998), on la blancor de la neu només es veu interrompuda per un trineu, gossos, i uns arbres de fons.

«Ja en tinc prou» és una selecció de més d’un centenar de fotografies de gent interactuant amb l’escultura de la nena asseguda de la plaça de l’U d’Octubre de Girona, realitzades entre 2001 i 2009. Allà veiem aquest lligam amb la ciutat. Tot i haver treballat per diverses empreses de comunicació i publicitat i mitjans d’Espanya i Andorra, Iglésias sempre va ser fidel a la ciutat que ara l’homenatja. Aquest orgull gironí també el veiem Plantada castellera de Fires (Girona, 2005), una espectacular pinya de castellers.

Iglésias havia estat molt estimat pel seu entorn. «Amb un caminar de xèrif, amb aquell posat xulo que el caracteritzava. El que més sobtava de la seva persona era el seu ritme. Mai no tenia pressa», recordava Eva Vázquez el dia de la inauguració. Aquest tret, en bona mesura, definia la seva obra. L’any 2017, el fotògraf va donar més de 140.000 peces a INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona.

Consulteu horaris de la mostra a la web de la Casa de la Cultura.