Pensaments crepusculars d’Emil Cioran

14.10.2017

Com més perdo la fe en el món, més em trobo amb Déu, sense creu-re-Hi. Deu ser una misteriosa malaltia o una noblesa de la raó i del cor la que et convida a ser, al mateix temps, escèptic i místic?

Emil Cioran

Els títols dels llibres, quan són afortunats, diuen coses, són significatius, com aquest d’Emil Cioran, Pensaments crepusculars. El filòsof romanès Emil Cioran (1911-1995), fill d’un sacerdot ortodox (no em sembla un detall menor en l’evolució del pensament de Cioran), va publicar El crepuscle dels pensaments l’any 1940. Aquest conjunt de pensaments i aforismes ara ha estat publicat per primera vegada en català per Viena Edicions en les bones traduccions del romanès per part de Virgil Ani, Joan Fontana, Gemma Cervera, Teresa Suñol i Federico Ferreres, la majoria membres de la Societat Romanescocatalana Ramon Llull. Un treball que els ha suposat una interessant aventura intel·lectual, com expliquen en una nota al final del llibre.

Emil Cioran

En l’horitzó del 1940, i vivint ja París, on el pensador va morir, a Cioran no li devia resultar difícil preveure l’horror que es va viure en la Segona Guerra Mundial a Europa. Era en l’ambient, es respirava a l’atmosfera, per molt que ell fes la seva obra tancat al seu estudi en una solitud extrema, tot i que va mantenir una certa relació amb personalitats destacades en el món literari i intel·lectual com Eliade, Ionesco, Celan, Beckett i Michaux.

Es va tocar el crepuscle d’un món, amb aquesta catàstrofe, un món que en podríem dir il·lustrat, però no necessàriament savi i equilibrat, ans al contrari: les malalties socials i morals eren evidents. I ara, vista a distància i amb les dades del present, no sembla que la relativa pau posterior de què hem gaudit hagi estat viscuda de forma real, potser hem viscut un miratge. Llevat de les bones intencions dels líders europeus que la van fundar, esgarrifats per una guerra generalitzada que, entre d’altres tragèdies funestes, va desencadenar l’Holocaust, la Unió Europea és un club d’Estats, amb els seus cínics representants amb vestit i corbata que es permeten ignorar els drets humans.

En una època en què tot va tan de pressa, en què els fets viatgen en un tuit, fa bo d’aturar-se i llegir pensaments com els d’Emil Cioran, si bé la lectura de les reflexions d’aquest filòsof demana una certa preparació psíquica per no deprimir-se, a més d’una formació personal avançada. Perquè són l’expressió tan dura com refinada dels moments finals d’una civilització culta, l’europea occidental, a les portes de la seva mort. Els de Cioran són pensaments tenebrosos, d’arrel nihilista, radicals, sense concessions. Pensaments pessimistes i crepusculars on no hi ha amabilitat ni tan sols amb el propi sentir: l’autor es jutja severament, es despulla de tota retòrica per exposar el seu pensament al nu. Es diu que davant la mort, el moribund ja no va amb floretes i diu sempre la veritat, la seva veritat, i això és el que fa Cioran: posar-se davant la paret d’una mort (metafísica, espiritual) imminent, i dialogar-hi amb el que tenim de més humà: la paraula i l’obertura de la consciència.

En un esforç per centrar la vida en-el-que-és, no en el que es voldria que fos, Cioran, aquí més suau que en altres sentències més punyents, diu: Els homes no viuen en ells sinó en alguna altra cosa. Extraviats de si, doncs (com ja havia dit el Dant a l’inici de la Divina Comèdia), ¿com centrar la vida quan la vida sembla tan desencaixada i absurda avançant cap al que se sent com el no-res? La salut de l’ànima, en la qual Cioran sembla creure perquè s’hi refereix constantment, comença per la pròpia curació, però abans s’ha de fer el diagnòstic. Ho deien els antics: coneix-te tu mateix i coneixeràs el món. Cert: àngels i dimonis són dins nostre. A qui li agrada la seva ombra, el seu costat terrible? I, no obstant això, no hi ha evolució de l’esperit humà sense haver vist el costat terrible de cara i acceptar-lo per domesticar-lo, obrant com un sant Jordi de si mateix.

Els pensaments crepusculars d’Emil Cioran contrasten amb els pensaments aurorals De la Aurora, un recull de textos de la filòsofa María Zambrano escrits en diferents èpoques, i que va aplegar entre el 1984 i el 1985. En aquests escrits l’autora també critica la cultura occidental i els camins que han portat a tantes morts, físiques i morals. L’honestedat intel·lectual, com la de Cioran, la impulsava a fer-ho. Així assenyala les turbulències d’un segle que ella va patir en la pròpia carn d’exiliada de la no menys violenta Guerra Civil patida a Espanya. Però el seu punt de vista és lluminós, vital, naixent, sense obviar la fredor de la tomba.

Com a lectora, no he pogut deixar d’apreciar el dolor existencial que mostra Emil Cioran quan vol dialogar amb un Déu que se li fa escàpol, i al qual s’adreça tantes vegades en el seus escrits, en tu que sóc, carronya o volcà?, i la fe natural en el sagrat de la vida per part de María Zambrano, quan escriu, i tradueixo: És sang lluminosa en la paraula la sang de l’aurora. Poetes ambdós, sens dubte. Filòsofs poetes que encarnen amb paraules fortes el sentir més profund de l’ésser. Altra cosa no és el pensament, em sembla, si no s’encarna en la vida, ja sigui des de l’aurora o des del crepuscle, perquè és molt difícil, molt, ser llum en una nit obscura o ombra en un migdia encegador. L’ànima no és contemporània del món, escriu Emil Cioran.

En efecte. Som entre la condició mortal i la condició espiritual de la vida. Abraçar-les és l’ideal, no diferenciar entre el drama de la carn i el del pensament… Haver introduït la sang a la lògica, diu Cioran. Lúcid, però també religiós a desgrat de la desesperança: En les desesperacions sobtades i sense fonament, l’ànima és un mar on Déu s’ha negat. Déu hi és i, per tant, és, com és la vida en cadascú de nosaltres. Entre dues llums, com en la cita amb què he encapçalat aquest comentari, m’ha semblat apreciar aurores en els crepuscles d’Emil Cioran.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris