‘Penèlope’, l’art de l’espera

'Penèlope' d'Eva Vila reprèn l'Odissea d'Homer tot capgirant-ne la perspectiva, amb actors amateurs

Miracle Sala

Miracle Sala

Escriptora. Autora de 'La força de les paraules' (Cossetània) i del poemari il·lustrat La mort és molt bèstia (Tushita, 2018) i Piscolabis (2021).

El dia 14 de setembre s’estrena l’esperada nova pel·lícula d’Eva VilaPenèlope. Fins ara ha tingut una bona recepció en festivals d’arreu, a Sevilla, Mèxic, i també al D’A de Barcelona. Miracle Sala ens en parla a Núvol des d’una perspectiva molt personal.

Durant quatre anys, Eva Vila i el seu equip han filmat paisatges, festes i gent de Santa Maria d’Oló, el meu poble i el dels avis de la directora, per ubicar una reinterpretació molt particular de l’última part de l’Odissea d’Homer, tan poètica com l’original. A la presentació de la pel·lícula al CCCB hi va assistir un públic nombrós, amb una notable presència d’olonencs, entre els quals Ramon Clotet Sala (Ulisses), que coprotagonitza l’obra amb Carme Tarté Vilardell (Penèlope), també d’Oló.

Penèlope reprèn el mite tot capgirant-ne la perspectiva. L’esposa de l’Ulisses homèric esperava la tornada del seu marit, tots dos encara prou joves, i esquivava les demandes dels pretendents filant i desfilant un teixit que no acabava mai. La història se centrava en el rei d’Ítaca i les seves peripècies per fer possible el retorn a casa. A la pel·lícula de Vila, Penèlope és vella i no frisa per l’arribada del seu espòs, un Ulisses que camina sota la pluja en comptes de perdre’s en les onades o “senderes d’aigua” com l’heroi homèric, i que torna cap a un poble de l’interior, una illa entre muntanyes, no pas una terra enmig del mar. És un plaer deixar-se portar per aquest llargmetratge sense presses, gaudint de cada escena, paladejant el paisatge, el so, la naturalitat dels pocs personatges que hi intervenen… “Visqueu-la com una aventura, com un viatge”, deia la directora en la seva presentació, i afegia: “No hi busqueu res, que hi trobareu moltes coses”.

Tant Carme Tarté com Ramon Clotet són actors amateurs que posen molt de la seva vida (i talent) en la configuració dels personatges i la història. Carme Tarté fou modista i va cosir centenars de vestits al meu poble, entre els quals el vestit de núvia de la meva mare, que aprengué amb ella tall i confecció, i la major part de l’armari de la meva padrina (àvia). La veiem, gairebé centenària, encara enfilant l’agulla i folrant botons, parsimoniosa i dolça, en escenes i diàlegs que emocionen de franquesa i vida quotidiana. El temps s’atura i les paraules són tan delicades com la llum, l’ombra, la finestra per on mira el turó del poble, el silenci. L’Odissea ens transmetia la idea que l’important és el viatge i no l’arribada; per contra, la Penèlope de Vila ens ensenya una espera gens impacient, una espera que no es pregunta, sinó que aprofita la petita força que queda en una vida que ha estat llarga, que assaboreix els moments, que resisteix plàcidament el temps. Penèlope representa l’harmonia amb la vida, amb la gent, amb la terra. “Avui dia els que resisteixen són els veritables herois”, afirmava la directora. Penèlope és la dona que resisteix, sense esperar ni la fama ni la glòria de l’èpica antiga.

Assistim, per altra banda, al retorn continuat de Ramon Clotet, un home que també passà una temporada llarga molt lluny de casa, com el seu mític antecessor. Clotet és un Ulisses pacífic, que vagareja perdut sota la tempesta, enmig de boscos, fins que no albira la silueta del poble. Torna sol i li costa reconèixer la pàtria, igual que li passava a l’heroi homèric. També aparta una teranyina, la simbòlica boira que impedia Ulisses d’identificar la seva illa. De mica en mica, però, recupera els espais familiars i és saludat pels veïns i pels nens, que el cridaran pel nom enmig dels seus jocs.

Hi ha altres reminiscències homèriques clares, com la llegenda inicial (una mena d’invocació adreçada a Penèlope) i una veu en off que recita, de tant en tant, versos de la traducció de l’obra grega de Carles Riba, referències a Posidó, el déu enemic d’Ulisses, cels temporalosos… Per mi, però, les característiques que vinculen més l’obra de Vila amb el seu original és la presència permanent de la natura com a entorn, la humanitat que desprèn tota la trajectòria argumental i, sobretot, la poesia.

Penèlope és una celebració dels sentits: quasi ens sembla sentir l’olor de la terra molla, de les cases velles, dels arbres, mentre la càmera mima el paisatge, en revela la profunditat, el caràcter immortal, la potència tel·lúrica. I l’acompanya amb una banda sonora impecable on la música i la cançó es barregen amb el so de les campanes, els rellotges, galls que canten, veus infantils, la ràdio… Natura, diàlegs breus i entranyables, retalls de festes populars, àpats de cada dia, trobades tranquil·les: la vida hi flueix amb tota la seva senzillesa, per recordar-nos on som i d’on venim. La directora ho expressà així mateix en els comentaris posteriors al visionat del film: “Només si recordem d’on venim sabrem on volem anar”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació