Pell de mercuri, la part més fosca de l’ànima humana

18.02.2013

La companyia Parking Shakespeare ha triat un drama colpidor per a estrenar-se a l’hivern. Podeu veure aquesta obra de Philip Ridley, traduïda per Marc Rosich i dirigida per Antonio Calvo, a la Fabra i Coats fins aquest proper dissabte. 

Pell de Mercuri. Foto: Isaías Fanlo.

Si l’hivern ens glaça les mans i els dits dels peus, aquest drama ens glaça el cor.  Això és el que aconsegueixen Parking d’Hivern amb Pell de Mercuri, una història de malentesos, d’incomunicació, d’absència d’amor -o d’un amor corromput, que porta la marca de l’odi-, de perpetuació de la violència, on la duresa apareix des del minut u a l’escenari. Ambientada en una societat futurista, la història s’assembla perillosament als nostres dies. I en ella s’hi relaten moltes de les notícies que llegim sovint als diaris: abusos, violència, i l’esclafament de qui té menys recursos (físics, de poder, o intel·lectuals). Els personatges sorprenen per l’ús del llenguatge: estan incomunicats, sense deixar de parlar. Parlen saltant d’un tema a l’altre, perdent el fil, sense empatitzar amb els missatges que donen. Relatant barbàries amb total impassibilitat i com si allò fos normal. Habitual. Quotidià.

Alguns d’ells, opten per l’anestèsia. S’evadeixen d’un món repugnant. No senten res. I interpreten una realitat fragmentada a través d’un cervell desfet per les drogues. D’altres són ràpids, tenen coneixement i recursos, i aprofiten la seva posició per abusar de qui tenen per sota. S’aprofiten de qui no ha tingut tanta sort.

La violència és un personatge més. Cadascun d’ells la porta segellada al front: com a víctima o com a propagador o instigador de la mateixa. Hi ha violència verbal, sexual i física. Per un moment, podríem pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula de sang i fetge. Un film que rebaixaria el nostre malestar posant alguna música de les que tria en Tarantino, recordant-nos que allò és una ficció. Però a la Fabra i Coats, tot és terriblement real: el relat, els personatges, la successió dels fets. El fil argumental fa que estiguem en tensió durant tota l’obra. La vulneració dels drets humans, l’opressió del més dèbil, la recerca del benefici individual, la idiotització de la societat, els mals de la guerra… de tot això es parla a Pell de mercuri, de l’escriptor anglès Philip Ridley. Una obra brillantment interpretada per Parking Shakespeare i que destaca per la lucidesa verbal de Pol i la relació complicada que té amb el seu germà Darío -interpretats per Santi Monreal i Pep Garcia-Pascual, respectivament-, la candidesa dels personatges que interpreten Ester Cort i Ariadna Matas i la brutalitat de les accions que s’hi narren.

Però, per sobre de tot, aquesta obra és un retrat de l’ànima humana. La cara més fosca de l’ànima humana. I aquest cop de puny a l’estómac que ens provoca el relat, aquesta sensació amarga que ens baixa per la gola- la violència intimidatòria que es propaga com les flamarades sobre fulles seques- genera una crítica brutal a la societat actual i denuncia com no hauríem d’acabar. Cal ser ràpids.  Tenir recursos. Coneixement. Memòria -perquè tal com ens explica Philip Ridley i a través dels actors Oscar Bosch, Jose Pedro García Balada i Adrià Díaz, la falta de memòria, coneixement, o informació produeix éssers indefensos-.

Després d’haver estat còmplices d’aquesta violència, només ens queda preguntar-nos què podem fer per impedir aquest escenari. I si la violència es propaga ràpidament –igualment com l’estupidesa i el desconeixement- , començar a actuar en oposició. Posar el nostre granet de sorra per aportar coneixement i respecte als més dèbils. Defensar els més vulnerables. Impedir que perdem el respecte cap a l’ésser humà, la vida i la dignitat de les persones. Fer allò que estigui en les nostres mans per no convertir-nos en propagadors de més injustícies.