Max Besora, premi Ciutat de Barcelona 2017

L’art de desentonar: un bon epígraf per aixoplugar tres de les novetats editorials més irreverents i llamineres de l'any

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

L’art de desentonar. Aquest podria ser un bon epígraf per aixoplugar tres de les novetats editorials més irreverents i llamineres del 2017: La fada negra, de Xavier Theros (Destino); Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984) i Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, de Max Besora (Les Males Herbes).

Tres novel·les que comparteixen equilibris heracliteans entre l’humor i el drama, la bellesa i la sordidesa, la genialitat i el grotesc, en un cosmos de decadència excelsa i distreta versemblança on les trifulgues dels protagonistes enllustren l’estranyesa delirant d’aquells que, com diuen els castellans (i els catalans també), canten com una almeja. Tres històries ambientades al passat en tres entorns encadenats a la incertesa i condemnats al canvi: la ciutat de Barcelona emmurallada durant la Jamància, una Solsona ruïnosa durant la Primera Guerra Carlina i la Nova Catalunya acabada de descobrir a l’altra banda de l’Atlàntic.

Qui són, els personatges que hi surten? D’una banda, un policia excapità de vaixell que fuma opi i té al·lucinacions. De l’altra, un jove prussià que travessa els Pirineus per enrolar-se a les tropes de Carles Maria Isidre. I per últim, un inspirat emigrant català de Piera que fa les Amèriques i funda un nou territori patri. Tres peixos fora de l’aigua –o mol·luscos, si ho preferiu, si parlem d’almejas– que ens arrosseguen, a través de ficcions veraces, fins al paroxisme de la dissonància, l’estrangeria i la singularitat transitant els vastos camins de la prosa que ens explica el pretèrit amb fructuosa nigromància. Una excusa per parlar, també, de la condició humana i els grans temes que fa segles que covem com lloques empedreïdes: passió, conflicte i mort.

Des d’aquest mateix pretèrit, evocant semblances literàries, Marian Vayreda, Charles Dickens i Françoise Rabelais ens contemplen, amb la mateixa significació (simbòlica, històrica) amb què ho fan mossèn Tristany, la Vampiressa del Raval o Joan Amades.

La fada negra

L’estrena com a novel·lista de Xavier Theros amb La fada negra difícilment podia ser més reeixida que enduent-se el Premi Josep Pla d’enguany. Trepitjant fort. I no és casualitat: ambientada en una època i una ciutat extremadament convulses, la història del capità Llampades i companyia grata sense manies en les ferides més ocultes de la societat salvatge, esbalandrada i descontrolada de la Barcelona del 1843, emmurallada entre l’Antic Règim i els canvis de la Revolució Industrial en plena Jamància, avui tan poc recordada, ahir tan violenta. És una novel·la gòtica, amb assassinats, sang i fetge, opi, vampirisme, bombes i molta foscor. És a dir, una novel·la truculent i trepidant. Amb la seva atmosfera impregnada de carlisme, d’un realisme literalment brut, de Dickens, d’Allan Poe i de Joan Amades (ull viu amb el folklorisme), Theros ens trasllada la vivesa i la cruesa d’una sèrie d’esdeveniments macabres que de seguida ens deixen amb la vista enganxada al paper (qui sap si a la pantalla). L’eficàcia narrativa, però, té un ingredient indispensable, balsàmic, que fa de contrapès a tanta negror: l’humor. En Llampades, pletòric, collonut, extravagant, desentonant amb el seu mostatxo i les seves visions fantasmals –segurament perquè no fa escarafalls al cascall–, és l’irascible i carismàtic protagonista del relat.

Els estranys

El llibre de Raül Garrigasait comparteix uns quantes coses, al marge de l’estranyesa i l’art de desentonar del seu protagonista, amb La fada negra: primer, també és el debut com a novel·lista de l’autor; segon, es tracta d’un altre magnífic relat decimonònic; tercer, el carlisme hi té un protagonisme destacat (més i tot); quart, hi ha un conflicte civil pel mig; cinquè, el passat xoca estrepitosament amb el futur. I sisè: l’humor que no falti. Els estranys és la història de Rudolf von Wielemann, un prussià desvagat educat en l’ordre i la disciplina disposat a prendre part en l’enfrontament entre carlins i liberals, que queda atrapat, impotent, quasi ridícul, a Solsona, una vila ruïnosa banyada de ruralisme i enlleïment a parts iguals. Amb un estil literari d’una fluïdesa extraordinària, Garrigasait explora les emocions d’aquest personatge en un context que no li pertany, envoltat de subjectes segurament més estranys que no pas ell però que són fills d’aquest paisatge rústic, marginal i genuí on ha anat a parar. La memòria dels records carlins de Vayreda resulta òbvia, com la de Perucho i les seves Històries naturals. El xovinisme i les paradoxes ideològiques, també. El domini del llenguatge, en darrera instància, ho embolcalla tot en una primera novel·la exemplar, d’aquelles que no poden faltar a la prestatgeria de casa.

Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí

Amb la publicació d’aquest llibre, Max Bexora ens ha obsequiat amb la seva tercera novel·la. Malgrat que en aquest sentit no és un debutant com Theros i Garrigasait, les seves semblances amb les obres que acabem de comentar són inconfusibles. L’ironia, en el cas que ens ocupa, és la més destacada de totes, subratllada pel grotesc, la meravella i l’exageració (començant pel títol): trets idiosincràtics que conformen una narració d’alts i baixos que ens fa petar de riure. Folla, marrana, hilarant. Al mateix temps enginyosa i ben escrita, amb les particularitats que corresponen a la narració d’uns fets ambientats al segle XVII. Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí és una paròdia, una caricatura satírica de l’epopeia d’un català xarlotesc que pràcticament ningú coneix. Imagineu-vos Gargantua i Pantagruel barrejats amb el Lazarillo de Tormes (o Llàtzer de Tormos, segons en Bilbeny) i haureu captat l’esperit d’una novel·la bèstia i trencadora que no mereixeria passar desapercebuda. L’Orpí, l’estrella del xou, arribarà a Veneçuela després de moltes peripècies i fundarà la Nova Catalunya. Un català de soca-rel que travessa l’Atlàntic en un relat més quixotesc que el Quixot. Què voleu més.

Històries perifèriques, protagonistes excepcionals

L’aposta d’aquests tres autors per escriure una novel·la a partir d’episodis o passatges semioblidats, perifèrics, al marge dels grans discursos, gestes i desgràcies que ens explica la Història, converteix La fada negra, Els estranys i Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí en petites rareses d’ocasió.

Protegides, precisament, pel desconeixement i l’anonimat d’allò que conten, esdevenen un suculent material literari gràcies a la seva exclusivitat –temàtica i estilística. La combinació d’anomalia i sorpresa, encarnada per individus sui generis retallats i enganxats en un entorn on no es poden mimetitzar i que els transforma en actors principals de funcions imprevistes, fa que el resultat final tingui un doble mèrit: el de la recerca documental i el de la qualitat narrativa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació