Pedra de tartera

13.06.2014

Carles Terès ens ressenya Pedra de tartera de Maria Bardal. On hi trobarem el relat d’una vida com les altres en una vila menuda, sense grans gestes ni grans escarafalls. Tan sols l’epopeia de tirar endavant malgrat la duresa de les condicions, dels costums seculars, de les rutines repetides, asfixiants.

Maria Barbal llegeix un poema de Maragall a la Festa de l'Ametller Florit

Tenia un record molt bo de Pedra de tartera. L’havia llegit pels volts de l’any 99, quan ja en feia sis que vivia a Torredarques. Potser va ser aquest un dels motius que em captivés. Ja estava amarat de la vida en un poble menut, amb les rutines, les històries explicades i les intuïdes, els marges caiguts, els masets enrunats, els camins solitaris, les nits silencioses.

L’he tornada a llegir ara per fer-ne aquesta ressenya. Amb una mica de por, ho he de confessar. No gaires llibres aguanten la relectura passats els anys, en circumstàncies personals que poc o res tenen a veure amb la primera vegada.

En rescatar-lo de la lleixa em va sorprendre la seva brevetat. Un llibre menut, prim i estret. Poc més d’un centenar de pàgines de lletra llegible i paper molt blanc. Dels que es llegeixen d’una tirada.

I no li cal res més. Tota una vida, de la infantesa fins a la vellesa, explicada amb un grapat de paraules. Uns episodis, uns paisatges, uns sentiments. La nena que es fa noia i, en poques planes, mare. I, de seguida, àvia. Entremig, un canvi de poble, els treballs, l’amor, la guerra, la derrota, els fills, més treballs (mai no s’acaben). Al final, en l’edat aquesta quan hom s’hauria de jubilar, l’emigració a la ciutat “on les finestres no donen al carrer”. En dues pàgines (menudes, ja ho he dit) descriu la vida a Barcelona. I acaba “Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri.” I prou.

La protagonista, Conxa, és una mena de Colometa, però de muntanya. Això vol dir que no hi ha gaire lloc per a divagacions ni diàlegs interiors. Tan sols la vida que exigeix treballar i treballar sense fer-se gaires preguntes. Com l’ase fent voltar la sínia sense descans. Els dubtes, els sentiments, les reflexions treuen el nas, inevitablement —som humans malgrat tot— ara aquí, ara allà, com una flor mínima, un bri d’herba tossuda que s’arrapa als intersticis de l’empedrat de la vida.

La peripècia de la Conxa salta d’una època a la següent com la cosa més natural del món. D’un capítol a l’altre pot haver-hi un lapse d’anys. Ara es fadrina, ara és casada, ara sogra, ara àvia. I no cal res més. Per què entretenir-se en quefers, pensaments, en petites o grans misèries? El que compta és el pas del temps, l’evolució del personatge i, a través d’ell, del món que l’envolta.

El llibre és escrit amb una economia de paraules que només poden permetre’s uns pocs narradors. Els bons. Quan l’acabes tens la sensació que coneixes la Conxa com si l’haguessis acompanyat en el seu periple vital. Encara que no t’hagi explicat gaires coses: ho has vist, ho has sentit. Ho has viscut.

 

 

 

Respon a Montse Riu Piqué Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris