Paul Auster. Tantes vides, tanta vida

5.09.2017

Veure o sentir 4 3 2 1, sobretot si hi afegim un zero al final, fins ara ens feia pensar automàticament en el compte enrere d’un coet a punt d’enlairar-se espai enllà, però d’ara en endavant possiblement relacionarem aquests nombres amb la darrera, colossal, novel·la de Paul Auster (4 2 3 1 a novel), traduïda amb una traça admirable per Albert Nolla, publicada per Edicions 62.

Paul Auster a Barcelona, octubre de 2008 | © Pere Virgili

Una d’aquelles obres que no poden deixar ningú indiferent. En primer lloc, perquè, des de fa un munt d’anys, l’autor nord-americà s’ha guanyat un munt de fidels seguidors amb tot un seguit de novel·les que l’han situat en un lloc d’honor en les lletres angleses (i no angleses) del nostre temps. En segon perquè feia set anys que no escrivia cap novel·la, durant els quals ha donat a conèixer Diari d‘hivern i Informe de l’interior, i aquesta llarga espera ha fet acréixer les ganes de tornar a llegir la seva narrativa. Però, per damunt de tot, per la seva llargària i la seva ambició.

Una llargària sorprenent, atès que cap de les seves anteriors novel·les ni tan sols no assoleixen les 900 pàgines de l’actual, sinó que amb prou feines superen les 300. Nou-centes que serien, en condicions normals, més de mil i escaig si els editors no haguessin decidit reduir els marges del volum, reduir la mida de la lletra i ampliar les línies per plana. Nou-centes que, en realitat, tant per la densitat del text —amb molts pocs diàlegs  i paràgrafs extensos—, per la seva complexitat com per la seva pregonesa, en semblen moltes més.

La seva ambició perquè ja la primera impressió, la de la seva dimensió física, en trobar-te amb el volum, és que l’autor, en sigui o no conscient, ha cregut, als setanta-tres anys, arribada l’hora d’oferir-nos una obra gran, una mena de testament literari, un tour de force monumental des de tots els punts de vista. Una obra final — o,  més aviat, total  a través del qual pugui desplegar no tan sols tot el que ha ha anat aprenent com a escriptor al llarg de cinquanta anys de carrera literària, sinó la seva visió sobre la vida i el món; una vida i un món que no poden ésser més estatunidenques; la vida d’un món —i, alhora, d’un somni— insostenible, que s’ensorra irremisiblement.

I guiat per aquesta ambició s’ha llançat de cap a la novel·la entre les novel·les. Una novel·la gegantesca que no tan sols es proposa retratar, amb una exactitud quasi científica, per ni dir microscòpica, exhaustiva, la realitat social, política, esportiva i cultural de tres dècades absolutament determinants en l’evolució històrica recent dels Estats Units, sinó que ho vol fer a través de quatre versions diferents de la vida d’un mateix protagonista, Archie Ferguson. Un protagonista que té en comú la data de naixement i els orígens familiars, però que seguirà camins diferents; per tant d’un (teòric) protagonista que és, en el fons, quatre protagonistes diferents.

El que Manuel de Pedrolo va fer en onze llibres amb la seva inoblidable sèrie Temps obert, explicar onze possibles vides d’un únic protagonista, Auster ho fa en un de sol i amb quatre vides. Ens presenta, mitjançant quatre històries diferents que van avançant en capítols paral·lels, quatre de les possibles evolucions vitals d’un sol protagonista. Evolucions que són més o menys similars en un començament, però que van, lògicament, divergint a mesura que passa el temps, a mesura que els seus camins els separen, a mesura que els fets van conformant la seva existència; que va convertint-se en (quatre) persones distintes.

Aquesta decisió de fer avançar en paral·lel les quatre històries alternatives, les quatre vides possibles que imagina per al seu protagonista suposen un gran repte per a l’autor, però, també, per al lector. Lector que, si no està molt i molt atent, que si no té en compte que cada nou capítol no és la continuació de l’anterior —i, per tant, de la vida del seu protagonista—, sinó que presenta una nova versió o visió de la història, uns de les quatre possibilitats alternatives que ha imaginat, no tan sols pot perdre el fil, sinó, amb una certa facilitat, confondre’s; no saber de quin dels Ferguson possibles es tracta; sobretot a l’inici, quan les històries són encara tan properes que resulta bastant complicat diferenciar-les.

Perquè, per més que, crec que amb molt bon criteri, l’autor de Trilogia de Nova York distingeixi els capítols per la seva numeració —al capítol 1 no el segueix el 2, ni al 2 el 3…, sinó que al capítol 1.0 el segueix l’1.2; a aquest, l’1.3; a l’1.3 l’1.4…—, no és fàcil tenir sempre present en quina de les històries alternatives ens trobem, ja que els familiars, amistats i coneixences amb qui conviu l’Archie Ferguson són, d’entrada, els mateixos i, per tant, cal fer l’esforç per oblidar el que tot just acabem de llegir en el capítol immediatament anterior abans de començar el següent, si volem seguir com cal cadascuna de les històries.

Una confusió que no es produiria, per descomptat, si protagonista de les quatre històries no tingués el mateix nom, però, és clar, això trencaria per complet la proposta d’Auster, posaria en perill el seu plantejament, la seva idea motriu, «què hauria passat si aquell dia l’Archie no hagués fet allò o allò altre» —“el món tal com era mai  no podia ser més que una fracció del món, ja que la realitat també estava formada pel que hauria pogut passar però no havia passat” (pàg. 889)— i la novel·la hauria estat tota una altra. No tan sols menys ambiciosa, tècnicament i literària, sinó, el que és molt més important, molt menys plena, molt menys atractiva i rica.

Tot i això, tenint en compte que Auster ha volgut fer una novel·la tan i tan detallada, on tot es té en consideració, on no s’omet cap detall, on tot (o, almenys, quasi tot) el que va passar no tan sols a l’Archie Ferguson sinó als Estats Units durant tres dècades hi és present, on ha optat a consciencia per no eludir res ni fer cap el·lipsi, per la concentració i no pas per l’elecció, per l’acumulació i no pas per la selecció, potser s’hauria d’haver plantejat la possibilitat de presentar les quatre històries no en paral·lel, sinó seguides: l’una darrera l’altra. Crec que ni la novel·la ni l’escriptor no hi haurien perdut gaire, en canvi, els lectors potser hi haurien sortit guanyant —si més no, una part no gens menyspreable de lectors

Si el lector, doncs, al bell mig d’algun dels capítol en paral·lel es confon més del compte o perd el fil, pot optar per seguir, liberalment, l’exemple de la Rayuela de Cortazar, llegint seguits els capítols de cadascuna de les històries. Llegint, doncs, en continuïtat estricta, la novel·la com el que realment és: com quatre novel·les diferents; com quatre novel·les que es podrien haver publicat, com en el cas de Pedrolo esmentat, per separat.  O si es vol precisar més, com quatre visions novel·lístiques alternatives de la vida d’un personatge. D’un personatge que, en realitat, són quatre: perquè, per més que duguin el mateix nom, cada Archie Ferguson és un personatge diferent dels altres; més diferent com més anys passen, com més la vida els va formant i conformant.

Sóc conscient que aquesta proposta meva, també alternativa, de canviar l’odre de lectura proposada per l’autor, que és qui coneix (molt) millor la seva novel·la i qui, per tant no només té, sinó que ha de tenir la darrera paraula, pot semblar irreverent o fins i tot una heretgia, és possible que, si arribés a les orelles de Paul Auster potser li entrés la temptació de penjar-me d’un arbre —d’un arbre literari, per descomptat, com “Lo Pi de Formentor”— però si me la permeto no és pas perquè tingui l’absurda vanitat de creure que sé més bé que ell que li convé a la novel·la, sinó, simplement, perquè ell ja va fer (i molt ben feta) la seva feina escrivint la novel·la i ara em pertoca fer la meva, valorant-la.

I, en valorar-la, em temo que no seran pas pocs els lectors que no puguin assaborir-la com es mereix, si la confusió els produeix un cert desànim en els capítols inicials de la novel·la. La qual cosa seria, sense dubte, una llàstima, ja que ni hi ha gaires escriptors amb una destresa narrativa i un talent literari com els d’Auster, ni, malgrat una certa tendència a l’excés, a la incontinència, no se n’escriuen cada dia, de novel·les com 4 3 2 1.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies, Xavier, per aquesta excel·lent crítica.

    Estic iniciant la novel·la i, davant del teu suggeriment, em proposo seguir-lo. No m’agradaria que, com tu dius, la confusió en què podria caure em produís desànim per la lectura. Però…com identificar a priori els capítols que corresponen a cadascuna de les vides de l’Archie?

    Gràcies de nou!

    • Mònica:
      La meva proposta, que com he indicat, no és més que això: una proposta (meva) alternativa, consisteix en llegir, primer el capítol 1.0 (que és l’arrel comuna de les quatre històries) i, després, cadascuna de les quatre històries en el seu ordre cronològic: començant per la primera història (1.1, 2.1, 3.1, 4.1, 5.1, 6.1 i 7.1) i seguint per les altres tres, en el mateix ordre.
      Tanmateix, potser millor que, abans de res, provis de llegir el llibre tal com ha decidit escriure’l l’autor. Només si no te’n surts (o no te’n surts prou), pots provar, potser, si la meva proposta t’ajuda.
      En principi (i per principis) defenso sempre em primer lloc l’elecció de l’autor.
      L’únic que vull evitar és que algú deixi el llibre perquè no es cregui capaç de seguir (prou bé) l’ordre establert. Seria una llàstima, i per això miro (errant-me o no) de reduir al màxim aquesta possibilitat.
      Gràcies,
      Xavier Serrahima